Nou germanes carmelites conviuen a l’únic convent de vida contemplativa que queda a Lleida
La falta de vocacions religioses amenaça la continuïtat dels convents de clausura, molts dels quals han hagut de tancar els últims anys. A la diòcesi de Lleida només queda el Monestir del Sagrat Cor de Jesús, a la partida de la Caparrella, on viuen nou carmelites descalces que han consagrat la seua vida a l’oració.
La falta de vocacions religioses amenaça la continuïtat dels convents de clausura, molts dels quals han hagut de tancar les portes els últims anys. A la diòcesi de Lleida només queda el Monestir del Sagrat Cor de Jesús, ubicat a la Caparrella i en el qual actualment conviuen nou carmelites descalces d’entre 29 i 92 anys que han decidit consagrar la seua vida a l’oració contemplativa, lluny de les distraccions del món exterior. Només surten dels murs del monestir per motius de salut i les visites −familiares, amics o fidels− sempre es reben en un locutori dividit per una reixa.
“No sortim a l’exterior perquè vivim només per a Déu. És un estil de vida que és difícil d’entendre, però que hem triat per iniciativa pròpia, perquè així som realment felices”, expliquen les religioses, que assenyalen que “som autònomes i el nostre aliment es basa en la venda d’escapularis, braçalets, rosaris i altres manualitats, així com petits treballs de restauració d’imatges”.
La més jove de les germanes, Mònica Maria del Cor Immaculat, va entrar al convent fa tres anys i està en procés de noviciat. “Mai em vaig imaginar que seria monja i molt menys de vida contemplativa, però a poc a poc va començar a sorgir la idea. Vaig sentir una crida divina que realment em va canviar la vida. Per a la meua família va ser difícil d’acceptar, però mai m’han donat l’esquena. Ara soc feliç i em sento completa”, assegura Mònica Maria.
Sobre els seus primers dies al monestir, recorda que “va suposar un gran canvi però, amb l’ajuda de les germanes, a poc a poc et vas adaptant a l’horari i a la vida comunitària. Apartar-me de les tecnologies i del telèfon mòbil va ser molt fàcil per a mi”.
El dia de les carmelites descalces comença aviat, abans de l’alba. S’aixequen cap a les sis del matí i, després de la primera oració en silenci i la missa, comencen les tasques diàries. “Cada germana té assignada una tasca com la cuina −en què ens anem alternant–, la bugaderia, l’atenció de l’església i el torn, el jardí, el rober o la cura de les malaltes. Nosaltres mateixes ens gestionem i fins i tot ens brodem els nostres hàbits”, expliquen.
El seu dia a dia se centra en la pregària, la reflexió i l’estudi de la Bíblia, encara que també disposen d’algunes hores d’“esbarjo” per parlar, riure o comentar les coses que preocupen al món. La jornada acaba al voltant de les 23.30 h. Sobre la seua connexió amb la comunitat exterior, expliquen que “rebem moltes trucades de fidels que demanen oracions, ens comenten coses que els preocupen o pregunten per nosaltres”.
Comunitat amb més de tres segles d’història a Lleida
L’Orde del Carme Descalç està present a Lleida des de l’any 1686, per exprés desig del canonge Francisco Pastor, que al morir va deixar establert que part dels seus béns fossin destinats a la fundació d’un monestir de carmelites descalces a la ciutat. Van viure durant diversos anys en un pis del carrer Cavallers, fins que el 1705 es va inaugurar el convent de Santa Teresa. En aquest edifici van viure diverses generacions de carmelites descalces, encara que van haver d’abandonar-lo diverses vegades a causa de les guerres: la de Successió, la d’Independència i la Guerra Civil.
A començaments dels seixanta, es va arribar a sobrepassar la vintena de monges, per la qual cosa es va fundar el Carmel de Mollerussa. No va ser fins al 1987 quan es va inaugurar el monestir ubicat a la Caparrella, al costat del Refugi dels Peluts. Les Carmelitas Descalces es mostren preocupades per la desaparició dels últims ordes religiosos de Lleida, com els frares franciscans, les Filles de la Caritat o els claretians, que la setmana passada van celebrar la seua última missa. “Som l’únic monestir de clausura que queda a la diòcesi i considerem que és important preservar els diferents estils de vida religiosa”, asseguren.
María Cabello Redactora Segre
Fotos Jordi Echeverria
