DELS ORÍGENS DE LA PARRÒQUIA DEL CARME
Pàgines d’història
És ben conegut que el 1812, quan la guerra del francès i amb Lleida sota domini napoleònic, explotà el polvorí que hi havia a la Suda, i que entre els danys que ocasionà l’explosió es produí l’ensorrament del temple parroquial de Santa Maria Magdalena, raó per la qual -i per exigència del comandament francès- el Vicari Episcopal declarà extingida la parròquia, unint el seu territori a la de Sant Joan.
Ben conegut també que, quan això passà, hi havia al carrer del Carme un convent de carmelites observants, i que la seva església, consagrada pel bisbe Torres el 1786, era oberta al públic i estava dedicada a l’advocació del Carme.
També és conegut que el bisbe Torres, en tornar de l’exili un cop acabada la guerra, no acceptà la supressió de la demarcació de la parròquia de Santa Maria Magdalena, i que el 1815 decretà la seva recuperació, atorgant-li com a seu provisional l’església del convent de carmelites observants.
El temple parroquial de Santa Maria Magdalena no solament no fou reconstruït, sinó que, per motius urbanístics del sector, fins i tot se’n demoliren les restes que quedaven; fet que coincidí amb l’expulsió dels carmelites per la llei d’exclaustració; i així la interinitat amb què l’església del Carme acollí la parròquia, es convertí en definitiva.
Això no obstant, la titularitat de la parròquia -Santa Maria Magdalena- no es modificà, i el nou temple continuà sota l’advocació de Santa Maria Magdalena; tant que fins i tot es bastí en aquest temple un nou altar major, i el de la Verge del Carme -que fins llavors havia presidit el temple- es traslladà a una capella lateral.
¿Quan comença a anomenar-se “parròquia del Carme”? No fou fins el 1892, tot i que ja molt abans era aquest el nom que li donava la feligresia. Cal explicar-ho.
En la seva llarga vida com a parròquia, el temple acollí dues realitats. Una, el viure religiós de la feligresia de Santa Maria Magdalena; altra, la devoció a la Verge del Carme. Passà que, mentre aquesta devoció creixia i creixia, -com n’és bona mostra el fet de l’aparició dels primers goigs i dels primers novenaris a la Mare de Déu-, el nom de Santa Maria Magdalena anà perdent vigoria fins emboirar-se dintre el record d’un temps passat.
Però donar legalitat al canvi de titularitat parroquial era quelcom més complex. La raó és clara. En el convuls segle XIX hi ha una data clau, el 1851, en què l’Església i l’Estat, després d’un llarg període de greus i seriosos enfrontaments, signaren un Concordat que assenyala la voluntat d’ambdues potestats de resoldre de comú acord les qüestions pendents. Doncs bé; privada l’Església del seu patrimoni i del seu propi finançament per les lleis desamortitzadores, i atesa la repercussió en els pressupostos de l’Estat de les estructures eclesials, l’article 24 de l’esmentat Concordat manava que els diferents bisbats procedissin “a formar un nuevo arreglo y demarcación de parroquias para sus respectivas diócesis”. Fou llavors que el bisbe Uriz inicià l’expedient de divisió parroquial de Lleida i l’envià a Madrid per a la seva aprovació.
Però passà el temps i res no es resolgué. Calgué esperar l’arribada a la diòcesi, el 1890, del bisbe Messeguer. Aquest digué: “Desde que nos hicimos cargo del gobierno de la diócesis, una de las primeras diligencias fue examinar el expediente del arreglo parroquial y, habiéndolo hallado perfectamentre terminado por nuestros tres dignísimos e inmediatos predecesores, sin que hubiese obtenido la aprobación, lo hemos intentado nuevamente”. Ho aconseguí. Per Reial Ordre de 25 de juliol de 1892, la Reina Regent Maria Cristina aprovà “el nuevo plan de demarcación parroquial”, en document que porta també la signatura, com a Ministre de Gràcia i Justícia, del lleidatà Fernando Cos-Gayón.
D’acord amb aquest document i en aquesta data, tot i que el nou nom de la parròquia figurava ja en l’expedient del bisbe Uriz, passà a dir-se de manera oficial “Parròquia de Ntra. Sra. del Carme i Santa Maria Magdalena”, quedant fixada la seva demarcació territorial de la següent manera: “Desde su Iglesia sube por la calle del Carmen hasta la de la Parra, tiene toda ésta, las de Cuesta de Magdalena, San Gil, Democracia, Bafart, Botera, Travesía del Carmen, Cardenal Remolins, y las dos aceras de la Rambla Fernando, desde las calles del Palacio de Justicia y Alcalde Fuster hasta la estación, con las de este recinto que no se nombran. Tendrá también las casas de campo que hay desde la carretera de Torrefarrera o camino de Gualda, hacia la derecha del río”.
És la demarcació que tingué fins que, el 1946, el Bisbe Villar la convertí en mare de parròquies, en erigir les noves demarcacions de Santa Maria Magdalena i Sant Andreu -avui Sant Salvador (Pardinyes)-, segregades del seu territori.
Romà Sol i Mª del Carme Torres
