- El Temple, de Gabino Lagarriga (1959).
- La façana de la Rambla.
- La façana del carrer del Carme.
- El campanar i les campanes.
- La Mare de Déu del Carme, d’Enric Monjo (1943).
- La processó del temple del Carme, de Jaume Minguell (1963).
- Pintura de l’absis i plafons de la Mare de Déu, de Víctor P. Pallarés (1997).
- La capella del Santíssim (1965).
- La capella del Crist del Sant Crucifix.
- La capella de Santa Llúcia.
- Capella de la Verge de la Unitat, de Carme Benet (2005).
- Mural de la Presentació de Jesús al Temple (Carme Benet, 2009).
- Capella de Sant Jordi (Carme Benet, 2009).
- Altres imatges:
- Imatges de la Mare de Déu del Carme venerades a la parròquia del Carme i Processó del Carme (3:29′)
1.- EL TEMPLE, de Gabino Lagarriga (1959)
La construcció de l’església de la Mare de Déu del Carme es va gestionar a través de Regiones Devastadas, organisme oficial creat per a reconstruir les destrosses ocasionades durant la Guerra Civil. Gabino Lagarriga Bringas fou l’arquitecte encarregat de fer el projecte de construcció del temple nou del Carme. Les obres les va dirigir Josep Argilés i Bifet i el seu germà Francesc, com a aparellador. Es va beneir l’any 1959.
El temple està obert a dos carrers. La façana de la Rambla està formada per dos cossos separats per una cornisa rematada per un frontó triangular partit. El cos inferior, de pedra, consta d’una gran entrada porticada a manera d’arc triomf, amb una escalinata de set esglaons i tres portes d’accés; la porta central és de doble entrada; les dues portes laterals són més petites, i a la part superior s’hi obren sengles finestres quadrangulars protegides amb reixes de forja.
A banda i banda del cos principal hi ha dues estretes ales laterals fetes de totxana que contrasten cromàticament amb la pedra. Té tres nivells d’alçada que es visualitzen a través de les tres finestres superposades que són de forma quadrangular a la banda esquerra de l’edifici. A la dreta hi ha dues petites finestres quadrangulars als dos primers pisos, i una longitudinal en forma de petit balcó al tercer pis. Aquest costat és més estret; limita amb la Casa Rectoral, construcció que ja s’havia fet el 1931 seguint el Projecte de Josep Florensa, que es va aturar durant la Guerra Civil. A la base de les dues ales laterals hi ha les portes d’accés al Saló Parroquial; la porta principal és a l’esquerra i està emmarcada per un frontó semicircular obert per la part superior. La de l’esquerra és més petita i senzilla.
Tot aquest cos inferior de l’edifici enllaça damunt de la cornisa amb un cos superior de dos nivells. La part central és de pedra, i les laterals de totxana, resultant un contrast cromàtic harmoniós en tot l’edifici. Cada nivell té cinc finestres, més grans les del primer pis: tres a la part central, i una a banda i banda. Una barana amb una creu a la part central corona el conjunt de l’edifici. Tant els dos pisos com la terrassa són dependències parroquials, antigament les escoles.
La façana que dóna al carrer del Carme és més petita i senzilla. El mur està arrebossat i pintat. Consta de dos cossos: un de forma longitudinal, que enllaça amb el campanar; a la base hi ha la porta d’accés, amb el parament de pedra al seu voltant. El segon cos, de forma quadrangular, és d’alçada més moderada i sobresortint lleugerament del nivell del carrer per la part superior. Aquest és l’espai que correspon a l’exterior de l’absis, està rematat pel llanternó del cambril i està decorat amb la imatge de la Mare de Déu del Carme i esgrafiats.
El cos lateral dret està tripartit, diferenciat per motllures. Damunt la porta hi ha un òcul i un frontó semicircular, que continua recte rematant la base inferior del cos lateral esquerre. El primer nivell té dos finestres, la primera més gran que la segona, en un pis superior; el cos intermedi, que es correspon amb el nivell del llanternó, té una finestra; i el superior és el campanar pròpiament dit. El cos lateral esquerre té dos nivells de finestres; les tres de la base, a peu de carrer, són més grans i s’obren a la sagristia.
Des de la porta s’accedeix al temple escala de vuit esglaons. El temple està en un nivell intermedi dels dos carrers als que s’obre. L’espai interior és d’una sola nau, molt àmplia, rematada per un ampli absis tripartit en segments rectilinis que acull l’altar major, amb dos esglaons d’accés. L’absis i el conjunt del temple està presidit pel cambril del la Mare de Déu, situat damunt del presbiteri. Rep la il•luminació directa a través d’un llanternó, situat damunt mateix de la imatge de la Mare de Déu del Carme. La part superior del marc daurat de l’obertura que mira a l’interior del temple està lleugerament ondulat per acollir l’escut del Carmel. Al damunt descansa una conxa gegantina que remata a manera de corona marinera tot el conjunt de l’absis; simbòlicament uneix la doble realitat que assumeix la Mare de Déu del Carme, com a expressió de la muntanya (Carmel) i del mar que la banya i que tradicionalment ha fet de l’advocació del Carme la seva patrona.
A la dreta hi ha tres capelles inscrites en els murs. Estan dedicades a Santa Llúcia, la més pròxima a la capçalera del temple, i a la Verge de la Unitat, la més pròxima als peus del temple; al mig hi ha un confessionari. El costat esquerre és simètric al dret, però varia la disposició de l’espai. Dels tres arcs inscrits, només el primer està arranjat com a capella, concretament és la Capella del Crist del Sant Crucifix. Els altre dos arcs consecutius conformen la doble entrada a una capella més àmplia: és la Capella del Santíssim. La part superior d’aquests arcs està resseguida per una galeria amb solució de continuïtat a banda i banda del temple a través del cor. El transsepte del temple està, igualment, inscrit. Dos arcs que la mateixa alçada dels paraments acullen actualment la capella del Baptisteri, a la dreta, i la capella de Sant Jordi, a l’esquerra.
En conjunt, l’església del Carme es correspon estilísticament amb l’eclecticisme i monumentalisme propis del temps en que es va construir. Es caracteritza per la sobrietat i l’elegància formal dels materials i ornamental. Els elements decoratius integrats en la construcció són escassos, però tots relacionats amb l’advocació mariana carmelitana històricament associada a aquest espai de culte, primer com a convent i, després, com a parròquia.
2.1. EL TIMPÀ DE LA PORTA PRINCIPAL
La senzilla decoració de la façana principal del temple es concentra a l’interior de l’arc gegant que emmarca la porta, concretament al timpà.
La porta central està flanquejada per dues fines pilastres rematades amb una llinda motllurada decorada, a banda i banda, amb dues pinyes exemptes i un relleu de l’escut del Carmel, a la part central.
El timpà que es conforma des de la base d’aquesta llinda fins a la clau de volta de l’arc està obert amb una gran rosassa decorada, interiorment, amb un vitrall i, exteriorment, amb un revestiment de mosaic de tons molt suaus, amb una gradació cromàtica en harmonia amb la pedra de la construcció que el fa gairebé imperceptible. Dos filacteris embolcallen la rosassa: un a la part superior, amb una inscripció que hi diu: PARROQUIA DE Nª Sª DEL CARMEN; i l’altre està situat a la base de la rosassa, en disposició horitzontal contornejant les pinyes, amb la inscripció disposada simètricament a banda i banda de l’escut: VIRGEN DEL CARMEN ROGAD POR NOSOTROS.
2.2. EL VITRALL, de Josep Maria Bonet (1960)
Un gran i majestuós vitrall decora la gran rosassa que domina la façana principal del temple. L’escena, visible des de l’interior, recrea l’escena de Sant Simó Stock rebent l’Escapulari de mans de la Mare de Déu del Carme. Al fons es veu el convent carmelità de Aylesford Kent (Anglaterra) on el 1251 es va produir aquet fet miraculós.
A més del seu valor artístic, el vitrall ajuda a recordar vivament el valor espiritual del Sant Escapulari. Va ser encarregat poc després de la inauguració del temple al Taller de Josep Maria Bonet, de Barcelona. Va sufragar-lo la parròquia, amb donatius especials d’algunes famílies, i de tots els fidels que hi van voler col•laborar. Es va beneir el dia 9 d’octubre de 1960.
3.-LA FAÇANA DEL CARRER DEL CARME
És l’antiga façana de l’església del Carme. En temps del temple antic era la única façana que tenia el temple, l’únic lloc d’accés al seu interior. Amb la construcció del temple nou, malgrat l’ampliació de l’espai del recinte i la seva obertura principal a la Rambla Ferran, recentment urbanitzada, es va voler dotar al temple d’aquesta segona façana. Suposava tributar un record al passat: en record del temple i convent que ocupaven els carmelites, i també una deferència per a les persones del barri, que continuarien disposant de la comoditat d’una porta més accessible des dels seus domicilis. Això també va contribuir a respectar la sobrietat de l’antiga porta d’accés i, sobretot, la decoració de la façana amb els elements propis de la devoció que continuava acollint el temple: la Mare de Déu del Carme.
3.1. LA MARE DE DÉU DEL CARME, de Ramon Aguiló (c. 1940)
Presideix la façana del carrer del Carme. És de pedra artificial. S’emmarca amb una inscripció esgrafiada que diu “Mare del Carme pregueu per nosaltres” i fanals de ferro forjat, situats tres a cada banda. Ramón Aguiló va realitzar-la als anys quaranta, per a restituir la imatge gòtica de l’antic convent de carmelites, que va ser malmesa durant la Guerra Civil.
L’escultura està adherida a la façana per la part posterior i descansa sobre una peanya circular. La Mare de Déu duu l’hàbit carmelita amb la túnica i l’escapulari o davantal a la part frontal. Al cap porta un mantell i una corona. El rostre és neutre, amb la mirada perduda. Alça la mà dreta i la recolza al pit, i amb l’esquerra subjecta al nen que també vestit amb túnica, està incorporat mirant a la mare.
La peça presenta una escultura molt frontal, d’expressió serena, amb formes senzilles de cert regust medieval.
A més del filacteri que emmarca la imatge de la Mare de Déu del Carme, la part superior de la façana del carrer del Carme també està decorada amb un esgrafiat que ocupa tota la superfície del cos que hi sobresurt, i que correspon a l’absis de l’església.
El disseny de l’esgrafiat reprodueix l’escut dels carmelites. Representa el Mont Carmel a manera de Calvari, coronat amb la Creu. Una de les tres estrelles de sis puntes representa els carmelites que fan camí fins al cim del Carmel-Calvari (a sota de la creu), i les dues disposades simètricament a banda i banda de la creu, els que ja han assolit el cim després del pelegrinatge de la seva vida, especialment Elies i Eliseu, pares espirituals del Carmel. La corona representa Déu, sobirà suprem del Carmel. L’escut està envoltat per circells d’acant.
4.- EL CAMPANAR I LES CAMPANES
El campanar del temple vell era en forma d’espadanya. Tenia quatre campanes: dos grans i dos petites. Les grans són de 1690 i 1766, dates de l’inici de la construcció del convent dels carmelites i de les obres de l’església conventual, respectivament. La primera va ser feta per “Jaume, mestre campaner de Reus”, segons consta en l’emblema circular de relleu amb la imatge de Sant Jaume a cavall. També té un relleu de la Mare de Déu amb l’Infant Jesús.
Durant el temps de la Guerra Civil es van perdre. Dos es van recuperar i foren col•locades l’abril de 1939. Uns anys més tard es va recuperar una de les petites. El 1953 fou col•locada una altra campana petita. Les dues campanes grans havien estat batejades amb els noms de Nostra Senyora del Carme i Santa Maria Magdalena; i una de les petites, Carmencita.
Amb motiu de l’enderroc del temple vell, el 27 gener de 1954 foren traslladades a la casa nº 9 de la travessia del Carme. El trasllat el va fer el mateix campaner, Josep Mª Currià i Arnó, després d’haver trobat un bon lloc per a guardar-les, a l’ampli portal de la casa d’un amic seu.
El 25 de març de 1958 es va iniciar el darrer tram del campanar, en forma de torre amb tres finestres grans. Aquí s’hi ubicarien les campanes, que serien pujades tres dies després, el dia 28 de març, quan el campanar que ja s’havia construït. El 25 juliol de 1959 es va beneir la torre les campanes.
5.- MARE DE DÉU DEL CARME, d’Enric Monjo (1943)
Talla de fusta de cedre i guix policromat daurat i pastissatge, de 240 x 110 x 77,5 cm, i peanya de 81 cm. Presideix l’altar major de l’església des del cambril, amb accès per unes escales interiors. Ha esdevingut una imatge característica i devocional de la parròquia.
Enric Monjo la va dur a terme al 1943. Fou un obsequi d’una família de la parròquia per pal•liar els danys ocasionats al temple durant la Guerra Civil. A més de la data i la signatura de l’autor en la pròpia imatge, disposem de dos documents que reafirmen aquesta datació: d’una banda es conserva una carta del gener de 1940 en la que l’escultor es dirigeix a Manuel Arnés, aleshores rector de la parròquia. Adjuntant-li el pressupost per la quantitat de 54.000 pessetes. L’altre document és del 28 de març de 1942; és una carta de l’escultor destinada al Sr. Francisco Pifarré enviant una foto amb el model de la Verge del Carme i el contracte per duplicat de l’encàrrec. A la carta també indica que ja havia començat l’escultura i s’hi dedicava assíduament.
La Mare de Déu duu una corona perlada amb detalls d’orfebreria de color verd i vermell, cenyida damunt del cabell solt i arrissat. Està guarnida amb una túnica daurada que li cobreix tot el cos i amb una capa beix rematada per una sanefa daurada de quadres amb elements geomètrics a mode d’orfebreria. Llueix un collar de perles daurades i un gran medalló central també envoltat de perles. Seu en un tron rectangular i presenta una mirada fixa i atemporal. El Nen Jesús es disposa sobre les seves cames vestint una túnica i un mantell daurat. La mare el subjecta i ell sembla estar en moviment. A la mà dreta, el nen porta els escapularis, símbol dels carmelites.
L’escultura destaca pel seu profús drapejat i la seva monumentalitat. Monjo, impregnat de Noucentisme, ens mostra a una verge molt racional, que no expressa cap sentiment i amb la mirada perduda. S’hi pot copsar el sentit clàssic en la seva forma de representar, doncs podria tractar-se d’una escultura monumental d’una deessa del món grec. La imatge de la Verge és mostra d’harmonia, ordre, claredat, serenitat i precisió.
6.- PROCESSÓ DEL TEMPLE DEL CARME, de Jaume Minguell (1963)
A l’interior de la Sagristia, damunt dels armaris a la dreta de l’entrada, es troba una pintura mural de l’artista Jaume Minguell i Miret que data de l’any 1963 i que utilitza la tècnica del fresc. Aquesta obra representa la processó de la Verge del Carme. Mesura 200 x 473 cm
La processó comença per la part esquerra amb un grup de nou escolans vestits amb sotana vermella i roquet blanc; alguns toquen un instrument musical i tots canten a la Mare de Déu. Al centre de la composició hi ha la Mare de Déu del Carme asseguda en un tron, amb el nen a la falda. És una representació que recrea pictòricament l’escultura d’Enric Monjo que hi ha al cambril de l’església. A la dreta hi ha el seguici de la processó, amb tres escolans que duen la creu processional i dues torxes enceses; els segueixen els fidels amb torxes, flanquejant una reproducció a petita escala del temple, que dos fidels duen en un baiard. El seguici s’acaba amb la figura de mossèn Ramon Torres, revestit amb la capa pluvial, i un diaca i un sotsdiaca, amb sengles dalmàtiques. Tots s’aturen davant la Mare de Déu del Carme i li fan ofrena del temple nou. Al fons de l’escena es veu la Seu Vella.
Aquesta pintura es va fer com a homenatge a mossèn Ramon Torres, per l’impuls decisiu que va donar a la construcció del temple nou del Carme.
7.- PINTURA DE L’ABSIS I PLAFONS DE LA MARE DE DÉU, de Víctor P. Pallarés (1997)
A l’absis central de l’església hi ha aquest gran mural dividit en tres parts. En la part central, ens apareix el tema del Misteri Pasqual: la Crucifixió de Crist, amb la Mare de Déu, santa maria Magdalena i sant Joan; la Resurrecció i la Pentecosta. A banda i banda hi ha quatre temes marians: les noces de Joaquim i Anna i, en la part inferior, la visitació de Maria a Santa Isabel. A la dreta hi ha l’Anunciació i, a sota, les noces de Canà.
A la part superior de l’absis se situen quatre plafons amb la representació de quatre advocacions marianes diferents: la Mare de Déu de Montserrat, “la Moreneta”, amb la serra de Montserrat i un ambó, que simbolitza la escolania de Montserrat; la Mare de Déu de Lourdes, amb la font d’on Bernadette va fer brollar aigua, el roser que va fer aparèixer la Mare de Déu sota els seus peus; i la Mare de Déu a l’interior d’una petita cova. El tercer, la Mare de Déu del Pilar, que va acompanyada de la representació del seu santuari situat a Zaragoza i la imatge de sant Jaume, pelegrí, als seus peus. I, finalment, la Mare de Déu de Guadalupe – Mèxic- amb l’indi Juan Diego.
Les quatre marededéus són representatives de Catalunya (Montserrat), Espanya (Pilar), Llatinoamèrica (Guadalupe) i universal (Lourdes.
8.- LA CAPELLA DEL SANTÍSSIM (1965)
Ocupa l’espai de l’antiga capelleta del temple vell del Carme. Mentre duraren les obres de construcció del temple nou del Carme, i malgrat el trasllat de la parròquia al local provisional de la plaça de Mn. Cinto, va continuar conservant el sagrari amb el Santíssim Sagrament. També s’hi van situar la talla de la Mare de Déu del Carme, d’Enric Monjo. El 23 juny de 1959 es va tancar al culte la capelleta. El Santíssim es va situar a la capella del Sagrat Cor de Jesús, on ara hi ha la capella del Baptisteri i el mural de la Presentació de Jesús al temple.
El 13 de juliol, l’endemà de la benedicció del nou temple del Carme, van començar les obres de la capella del Santíssim. Es va beneir el dia 12 de juliol de 1965.
8.1. LES PINTURES, de Josep Serrasanta (1965)
Es tracta d’un conjunt de quatre pintures murals datades de l’any 1965, i pintades amb la tècnica del fresc. Per a la seva elaboració, s’utilitzà calç i pigments de colors. El seu estat de conservació és regular a causa del descoloriment i també de la pèrdua del material pictòric.
Aquests quatre plafons representen iconogràficament el moment més important de la missa: el pa i el vi de l’Eucaristia. Les quatre escenes estan reforçades amb petits versets de Sant Joan i de Sant Pere extrets del Nou Testament.
El primer plafó, que mesura uns 350 x 200 cm, representa l’escena de la donació de Crist en el sagrament de l’Eucaristia. La imatge està dividia en tres grups de personatges. Al centre trobem a Crist acompanyat de l’Esperit Sant, donant el Pa a dos fidels agenollats, flanquejats per un àngel. A la dreta hi ha un grup de persones d’època que estan acaparant riqueses i estan d’esquena a Crist, a l’esquerra hi ha un grup de personatges masculins flanquejats per un àngel, que estan escoltant la paraula de Déu. Aquesta escena, queda emmarcada per la part superior amb la inscripció “QVIS MANDVCAVERIT EX/HOC PANE VIVET/IN AETERNUM” (Jo.VI.58) (El qui hagi menjat d’aquest pa, viurà per sempre). Es tracta d’una inscripció feta en tessel•les.
El segon plafó que es troba a la part dels peus, és un pintura al fresc, que mesura aproximadament 276 x 580 cm i representa Crist crucificat que vessa la seva sang per a salvar-nos. L’escena està dividia en dos grups separats simètricament per Crist mort a la creu. A la dreta ens apareixen els pares de l’Església acompanyats de fidels. Al centre de la composició, es troba Crist crucificat damunt d’un altar de marbre i a banda i banda dos àngels que recullen la seva sang que cau de les mans de Crist mort en creu.
Al costat esquerra hi ha la representació de tres sacerdots que recullen la sang que els hi dona l’àngel per a repartir-la als fidels d’una tribu que s’ha evangelitzat. Aquesta escena està acompanyada en la part inferior d’un verset de Sant Pere: “SCIENTES QVOD…NON AURO…REDEMPTI ESTIS SED…SANGUINE CHRISTI” (Pe.1.17) (Sabedors que no sou redimits amb or sinó amb la sang de Crist). És una inscripció feta amb tessel•les.
El tercer plafó es situa al costat dret de la capella. És una pintura sobre taula i la tècnica que utilitza és el sobre tremp. Aproximadament, mesura 140 x 280 cm. En aquest plafó es representa el moment en que dos nens reben per primer cop el Sagrament de l’Eucaristia. En la composició, ens apareix un religiós situat davant un altar elevat per un podi on hi ha dos nens agenollats que reben el cos de Crist. Aquest nens estan flanquejats per dos àngels i els seus pares. Acompanya a aquesta escena, en la seva part inferior, un verset de Sant Joan: “EGO SUM PANIS VITAE” (Jo.VI.48) (Jo sóc el pa de vida). La inscripció està feta mitjançant tessel•les.
El quart plafó, es troba al costat del tercer plafó. És una pintura mural pintada al fresc que mesura aproximadament 140 x 280 cm. Representa el setè sagrament, la unció dels malalts. És una escena on apareix un malalt, situat al llit d’un hospital, assistit per una infermera i per un religiós acompanyat per un acòlit que li ofereix el cos de Crist.
El sagrament de la unció dels malalts infligeix força al cos i a l’esperit del malalt de forma que aquest pugui sofrir la seva malaltia juntament amb el sacrifici de Crist a la creu. Aquesta escena també està acompanyada en la part inferior d’un verset de Sant Joan: “EGO SVM VIA VERITAS ET VITA” (Jo.XIV.6) (Jo sóc el camí, la veritat i la vida) És una inscripció feta amb tessel•les.
8.2. ELS MOSAICS, de Santiago Padrós (1965, absis, i 1967, arcades i laterals)
A la base de la pintura mural de l’absis hi ha un mosaic dividit per tres escenes. El material que s’utilitza són tessel•les, pa d’or i pintura; la tècnica emprada és l’opus tessel•latum i aproximadament mesura 200 x 600 cm. El seu estat de conservació és molt bo.
Les escenes representen el sacrifici d’Isaac, la Creu de Crist, Font d’aigua viva, amb el set rius dels sagraments, i el sacrifici de Melquisedec. Estan emmarcades particularment per tessel•les negres i daurades.
A l’escena del sacrifici d’Isaac s’hi representa Abraham, dempeus, amb un punyal i el seu fill, agenollat, a punt de ser sacrificat pel seu pare. Un àngel que atura el sacrifici ja que Déu ha comprovat la fe d’Abraham. El sacrifici del fill es canvia pel d’un corder que e troba amagat entre els matolls. A la part superior hi figura la inscripció: “SACRIFICIUM ISAAC”
En la part central de l’absis, hi ha una composició simètrica dividida per la creu de Crist. De la creu, surten uns rajos de llum i set rius d’aigua que simbolitzen l’aigua de la vida, d’on beuen dos cérvols. A la part superior hi figura la inscripció “SICUT CERVUS DESIDERAT AD FONTES, ITA ANIMA MEA… AD TE DEUS” (PS 41.2.4) (Així com el cérvol desitja anar a les fonTs, la meva Ànima [desitja anar] cap a tu).
Al costat dret hi ha la representació del sacrifici de Melquisedec. Melquisedec prové de l’hebreu MLK (REI) SDC (SACERDOT) (L’hebreu no te vocals) i significa Rei i Sacerdot. “Melquisedec, rei de Salem, va portar pa i vi. Era sacerdot del Déu altíssim, i va beneir Abram tot dient: -Beneït siguis, Abram, pel Déu altíssim, creador del cel i de la terra. Beneït sigui el Déu altíssim, que t’ha posat a les mans els enemics. Abram li va donar una desena part de tot el botí.” (Gn, 18-20)
8.3. EL SAGRARI, del Taller Raventós, de Barcelona (1961)
És una peça d’orfebreria feta de metall fos i esmalts. Mesura 50 x 57 x 34 cm. Actualment està ubicat a l’absis de la Capella del Santíssim, als costat esquerre de l’altar. Descansa sobre una estructura de marbre adossada a la paret. Es va fer a partir de les donacions d’or i plata dels feligresos.
Presenta una estructura en forma de prisma, lleugerament piramidal per la part superior. La gamma cromàtica està composta pel daurat i el platejat i s’inclou l’esmalt verd i vermell en certs elements decoratius. A la part més alta del sagrari s’hi disposa una petita corona amb esferes daurades a les puntes i una franja horitzontal d’esmalt vermell a la base. La cara frontal de la piràmide ens mostra a l’anyell místic que duu la bandera amb la creu, emblema de Crist, i el pa i el vi als laterals. La resta de cares estan decorades amb l’Ascensió de Crist, l’Anunciació de la Verge i el miracle dels pans i els peixos.
Al prisma inferior, la seva zona frontal està dividida en tres registres verticals: la part central on s’hi representa a Crist en majestat amb l’esfera del món a la mà dreta i beneint amb l’altra mà, i els dos registres laterals on hi apareixen les figures dels evangelistes Joan i Mateu. Crist està coronat i duu un nimbe amb una creu inscrita. Les altres dues cares del prisma completen aquest esquema amb les figures dels dos evangelistes restants, Lluc i Marc. Tots quatre porten l’evangeli a les seves mans i el seu símbol als peus. Alhora, els evangelistes Marc i Lluc estan acompanyats per dues inscripcions que diuen Misterium Fidei, i Dominus Adest respectivament.
8.4. EL “SOPAR D’EMMAÚS”, de la Gna Maria del Carme Fló
És una pintura sobre taula, feta amb la tècnica del tremp. Mesura 104 X 85 cm. El seu estat de conservació és bo. És una reproducció del quadre de Rembrandt (1648) del mateix títol.
Es representa l’escena del sopar d’Emmaús, el moment en que Crist ressuscitat parteix el pa i els seus deixebles el reconeixen. Crist apareix representat amb una aureola mística i al seu voltant hi ha dos deixebles i un servent. Els deixebles no porten calçat; en canvi, Crist va calçat amb una fina sandàlia.
L’escena té lloc en un ambient romàntic. La perspectiva està perfectament aconseguida. El focus lumínic és central, la llum procedeix de la imatge de Crist.
En la part superior del quadre, hi ha una inscripció afegida que diu: “I EL RECONEGUEREN EN LA FRACCIÓ DEL PA”.
9.- LA CAPELLA DEL SANT CRUCIFIX
Està situada al costat dret de la nau principal del temple. S’hi venera la imatge del Crist del Sant Crucifix, devoció que es va establir al Carme a partir de l’acolliment de la parròquia de Santa Maria Magdalena en l’antic temple conventual dels carmelites. Amb la construcció del temple nou es va reservar aquest espai on se situaria la nova imatge del Crist, rèplica de la que s’havia malmès durant la Guerra Civil. Uns anys més tard es va completar l’arranjament de la capella amb el revestiment de mosaics.
9.1. EL CRIST DEL SANT CRUCIFIX, de Josep Maria Camps (1946)
Talla de fusta policromada i plata. Mesura 227 x 170 x 21 cm. Es tracta d’una rèplica de la talla del segle XVI que va ser cremada durant la Guerra Civil. De l’escultura original se’n conserva el cap, que una família va rescatar de les flames, i es guarda a la Capella de Sant Jaume de Can Serra. Va ser beneïda el 16 de novembre de 1946, en la festivitat del Crist del Sant Crucifix, advocació del barri des de 1589.
L’escultura representa Crist mort a la creu, amb els ulls gairebé tancats i amb el cap que cau sobre l’espatlla dreta. Duu el cabell llarg i ondulat, i una corona d’espines d’on rajen gotes de sang pel front i pel pit. El seu rostre és lànguid i barbut, i transmet una clara expressió de dolor. Té els braços oberts, símbol de que morí per a tots els homes. De les ferides de les dues mans en brolla més sang. El mateix passa amb la ferida de la llança. Les cames estan juntes i lleugerament flexionades; amb tot, el cos no sembla desplomar-se per complert. Manté una certa rigidesa que li atorga poca naturalitat. Pel que fa a l’anatomia és bàsicament esquemàtica, especialment la zona del tors. Els peus estan un damunt de l’altre i clavats a la creu; estan revestits de plata per a protegir el desgast de la fusta de les expressions físiques de la devoció popular. No hi ha cap rastre de sang.
La creu és de tipologia esquadrada i, més concretament, llatina. Els braços són circulars, d’uns 115 cm de gruix, policromats amb una tonalitat fosca i amb uns terminals daurats. A l’encreuament de les fustes hi consta la inscripció INRI.
9.2. ELS MOSAICS, de Santiago Padrós (1966)
El revestiment amb mosaic de la Capella del Sant Crucifix es va encarregar a Santiago Padrós, amb anterioritat a la seva obra de la Capella del Santíssim.
La iconografia del mosaic està realitzada prenent com a base la talla del Crist del Sant Crucifix, de Josep Maria Camps, imatge que presidia la Capella des de la inauguració del temple nou. Així l’artista va completar la iconografia de la crucifixió amb les figures de la Verge Maria i sant Joan, conformant el tema de la déesi. Al fons hi ha la ciutat de Jerusalem.
Damunt de la Creu, simètricament a banda i banda, hi ha la representació de dos àngels agenollats encensant i adorant el cos de Crist.
El fons del mosaic és neutre. A la volta, l’artista utilitza una gamma de colors blaus per cobrir tot el cel de tessel•les. Als laterals s’hi representen els atributs de la passió.
La iconografia està reforçada per una inscripció pintada “DOMINI NOSTRI JESU CHRISTI IN QUO EST SALUS” (De nostre senyor Jesucrist de qui ens ve la salvació).
10. LA CAPELLA DE SANTA LLÚCIA
10.1. SANTA LLÚCIA, de Ramon Aguiló (1946)
Escultura de pedra artificial i metall policromat, amb acabats polimentats i policromia de colors suaus. Mesura 176 x 45 x 30 cm. Està situada a la Capella de Santa Llúcia, la segona capella de la banda esquerra de la nau central. Data de 1946, any en que Ramon Aguiló va donar-la a la parròquia. Prèviament havia estat exposada a la Fira de Sant Miquel, en la primera edició que es va fer després de la Guerra Civil, a l’estand del propi escultor.
Santa Llúcia va viure el segle IV a Siracusa. La curació de la seva mare Eutíquia gràcies a la intercessió de Santa Àgueda va suposar l’inici d’una nova vida que Llúcia va emprendre amb el consentiment de la seva mare: va repartir la dot de la seva boda als pobres i es va consagrar a Déu i als pobres. Denunciada pel seu promès va ser martiritzada. Tot i que hi ha diferents versions del seu martiri, sembla que l’associació de la santa amb els ulls no estaria relacionat amb què els hi arrenquessin o que ella mateixa se’ls arrenqués per a oferir-los hi al seu pretendent en una safata de plata. L’atribut dels ulls que la caracteritza estaria més aviat relacionat amb el llenguatge expressiu: els ulls com a veritables armes parlants. En tot cas, aquí rau la raó principal de la seva popularitat, per ser considerada protectora dels qui necessiten la vista en el seu treball i dels qui l’han perdut.
Santa Llúcia, amb sandàlies, descansa sobre un sòl muntanyós. Duu una túnica clara cenyida amb un cordó més amunt de la cintura i una capa beige fins als peus, penjada pels braços a mode de toga. El cabell llarg, ros i ondulat està cobert amb un mantell llis del mateix color de la túnica. En una mà porta la palma símbol de martiri i a l’altra el plat amb els dos ulls. Una de les cames està flexionada i el genoll d’aquesta queda marcat en el vestit trencant el seu caient vertical.
La present escultura de Santa Llúcia proposa unes formes de certa herència medieval, i més concretament gòtiques. Es poden entreveure en la seva verticalitat, en els plecs de les robes de la capa, el seu rostre suau i l’actitud reservada del seu gest.
10.2. LES PINTURES, de Magda Aguiló i Roger Torres sj (2008)
La Capella de Santa Llúcia actualment està revestida d’una pintura mural acrílica de colors càlids, obra de Magda Aguiló Coll i Roger Torres Aguiló sj, filla i nét, respectivament, de Ramon Aguiló. S’ha fet com a homenatge a l’escultor de la imatge de la santa i un obsequi a la parròquia en la celebració del cinquantenari del temple nou del Carme.
Amb aquesta pintura el conjunt de la capella queda resolt admirablement. La llum que fa referència al nom de la santa i els relleus per a cecs són els dos elements que complementen la figura de Santa Llúcia, patrona dels invidents, els oftalmòlegs i les modistes. “Santa Llúcia, pregueu per nosaltres”, resa la inscripció també en Braille. Es podria definir aquest espai religiós com la capella de la llum, (“Lux”, en llatí).
“La llum i el tacte són els protagonistes de la pintura mural. La primera fa referència al nom de la santa. El tacte, el desig d’apropar una obra al món dels cecs. El to de l’obra, càlid i a la vegada lluminós, per als qui treballen amb el fil i l’agulla, que recull el tema central de la Capella lateral de Santa Llúcia. La il•lustració i el color no volen ser protagonistes, sinó acompanyar l’obra escultòrica del mestre Ramón Aguiló Falguera. La pintura mural, obra de la seva filla Magda Aguiló Coll i els relleus, del nét sacerdot jesuïta, Roger Torres Aguiló, va ser inaugurada el 13 de desembre de 2008.
11. CAPELLA DE LA VERGE DE LA UNITAT, de Maria del Carme Benet (2005)
La capella de la Verge de la Unitat, és una de les capelles més recents de l’església del Carme. Està rematada per una volta de canó, recoberta per un cel estrellat. En la part inferior hi ha tres plafons. Al plafó central hi ha la representació de la Verge de la Unitat vestida amb una túnica daurada cenyida amb una cinta blava i un mantell porpra; a la ma esquerra porta un rosari i a la dreta agafa el Nen Jesús. Està flanquejada per dos àngels simètrics. Sota els seus peus hi ha un atapeït llit de roses.
Els colors del vestit de la Mare de Déu (groc, blau i vermell) són els de la bandera de Romania. Les roses són la flor típica d’aquest país. A l’esquerra i a la dreta, una inscripció en grec identifica els personatges “Mare de Déu” i “Jesucrist”. Més amunt, a la motllura de la paret hi diu “SANCTA MARIA, VIRGO UNITATIS”.
Al costat esquerre de la capella, ens apareix el tema iconogràfic de la Nativitat, el naixement de Jesús, en aquesta escena podem observar tots els personatges que van ser presents: els pastors, els tres reis d’orient i l’estel que els va guiar, l’ase, la mula…
Al costat dret, hi ha el tema de la Pentecosta, amb el davallament de l’Esperit Sant. És el naixement de l’Església. A la part superior es representa l’Esperit Sant en forma de colom que envia damunt de cada apòstol i també sobre la Verge uns rajos de llum acompanyats d’unes llengües de foc, que els donen força per a proclamar tot el que havien aprés de Jesús. Al centre de la representació hi ha la Verge amb les mans obertes acceptant el dons de l’Esperit Sant, podem observar que esta diferenciada gràcies al mantell de porpra i el nimbe que porta al cap.
12.- MURAL DE LA PRESENTACIÓ DE JESÚS AL TEMPLE, de Maria del Carme Benet (2009)
Està situat a la capella del Baptisteri. És una pintura mural de 5,20 x 4,65 m. Representa el moment en que Jesús es presentat al Temple, segons l’evangeli de sant Lluc. L’escena la protagonitzen María i Josep que porten a Jesús al temple i segons la costum, ofereixen com a sacrifici dos coloms. Simeó té als braços a Jesús i en aquell instant nota que ell actua mogut per l’Esperit Sant.
Una de les característiques més importants que podem observar en l’obra de Carme Benet es que sempre utilitza una gamma de colors molt vius com el vermell, el blau, el verd i sobretot el daurat. Són fonamentalment els colors litúrgics, que tenen una major càrrega expressiva i harmonitzen amb el contingut espiritual de les imatges. La citació evangèlica “Llum de les Nacions…” (Lc2,32) situada al peu del mural profetitza l’esperança de Simeó davant del naixement de Jesús. A la part superior hi ha la representació iconogràfica de Déu i l’Esperit Sant amb un àngel a banda i banda.
A banda i banda hi ha les escultures de Sant Joan Baptista i Sant Josep amb l’Infant Jesús, que ja eren de la parròquia en el temps del temple vell i que decoraven la capella abans de la realització del mural.
L’obra va ser inaugurada el dia 2 de febrer del 2009 ja que coincidia amb la festivitat de la presentació de Jesús al Temple.
13.- CAPELLA DE SANT JORDI, de Maria del Carme Benet (2009)
La capella de Sant Jordi es l’última de les capelles que s’ha realitzat al temple. És una pintura mural de 5,20 x 4,65 m on es representa la figura de Sant Jordi com a triomfador davant del seu cavall amb arnesos daurats. Vesteix una armadura daurada, un casc, i a partir de la cintura l’envolta una túnica de porpra. Sota els seus peus hi ha el drac ja ferit llençant les darreres flamarades de foc. De la ferida que li ha produït la llança neix un roser. Podem observar que la figura de sant Jordi, com la del drac, està suspesa en l’aire, representat de com si es tractés d’una fantasia, on apareixen un conjunt de núvols, barrejats amb un cel de color daurat i amb unes espirals d’estels que totes elles envolten la imatge del sant. A la part superior, la mà lacerada de Crist surt de la creu per a donar la palma del martiri a sant Jordi. Als costats les inicials alfa -el llibre i la rosa- i omega – corona de llorer- simbolitzen Crist, principi i fi de totes les coses.
A banda i banda hi ha les escultures del Sagrat Cor de Jesús i de Sant Antoni de Pàdua, que ja eren de la parròquia des del temps del temple vell.
L’obra va ser inaugurada el dia 23 d’abril del 2009, coincidint amb la festivitat de Sant Jordi.
