L’aixovar litúrgic u ornaments sagrats comprèn les vestimentes habituals del clergat com a ministre de culte en les funcions sagrades. També s’anomenen ornaments sagrats. Les peces més habituals de l’aixovar litúrgic són:
Els ornaments sagrats de l’Església es deriven dels vestits habituals entre la gent d’honesta vida de Grècia i Roma en l’època de la difusió del cristianisme. Algunes peces van començar a tenir forma litúrgica a partir de la pau de Constantí.
Ja des del temps dels apòstols s’empraven per al sacrifici vestimentes diferents de les ordinàries, encara que tinguessin la mateixa forma. Al segle VI, amb el canvi de vestits civils, van resultar més visibles les diferències entre aquests i els sagrats.
Al segle IX, pràcticament van quedar uniformement fixats els ornaments a les esglésies d’Occident augmentant-se els colors litúrgics. Des del segle XII, es van generalitzar els que avui existeixen (excepte el blau, que és recent). El Papa Inocenci III va fixar en acabar aquest segle l’ús sistemàtic dels colors per a les festivitats de l’any, quedant així definida la constitució de les vestidures sagrades. Amb tot no es va implantar fermament fins a finals del segle XVI.
- El color blanc és propi de la Pasqua, Nadal, Dijous Sant, Corpus Christi, festes del Senyor, de la Verge i dels sants no màrtirs.
- El color morat és propi de l’Advent i la Quaresma, i dels funerals i misses de difunts.
- El color vermell és propi del Divendres Sant, festes del Senyor referides a la Passió, festes dels màrtirs i festes o misses del Esperit Sant.
- El color verd és propi del Temps Ordinari.
- El color rosa és propi dels diumenges de Gaudete (III de Advent) i Laetare (IV de Quaresma), encara que avui dia és optatiu.
- El color blau s’usa a Espanya com a privilegi per a celebrar la festa de la seva patrona, la Inmaculada Concepció. Altres paisos també tenen aquest privilegi, encara que Espanya ho té des de l’època del rei Carles III.
- El color negre, encara que ja no és color litúrgic, pot usar-se en les misses de difunts, sobretot el dia de les ànimes (2 de novembre). Ja no s’usa el Divendres Sant.
- El color daurat no és litúrgic. Pot usar-se en lloc del blanc o vermell (segons el cas) o com a color festiu. És el que s’usa per a les festes més solemnes en moltes parròquies. Per a qualsevol festa en què s’assenyali el blanc o vermell, pot usar-se qualsevol altre color, sempre que les vestidures siguin nobles, solemnes i festives com les daurades.
A continuació hi ha una breu definició de les peces més habituals de l’aixovar litúrgic i la imatge de les més valuoses que es conserven de la parròquia del Carme. Estan confeccionades majorment per les senyores del Rober litúrgic que hi han posat, a més de tota la seva mestria, una gran dosi de temps, paciència i, sobre tot un gran amor. Són una veritable obra d’art que es conserva com un tresor a la parròquia. Per això estan referides en aquesta plana web dins l’apartat del patrimoni artístic:
- Alba: Túnica blanca (d’aquí ve el seu nom) que pot anar més o menys cenyida al cos. Si és necessari pot ajustar-se al cos amb un cíngol (amb forma de cordó o cinta de roba més o menys ampla). L’alba és el vestit bàsic per a tots els ministres de la celebració litúrgica, i per tant és també el més recomanable pels escolans o acòlits.
- Amit: Peça de roba, normalment blanca, que es posa sota l’alba i té la funció d’amagar el coll del vestit ordinari quan l’alba no el cobreix del tot. Pot tenir també forma de caputxa.
- Capa pluvial: Peça de roba molt àmplia que cobreix tot el cos, sense mànigues i oberta per davant de dalt a baix, cordada amb un fermall. El sacerdot porta la capa pluvial a les processons, a l’exposició del Santíssim, a la Litúrgia de les Hores i en algunes altres accions litúrgiques, segons les normes de cada ritu.
- Casulla: El seu nom prové del llatí “casa petita” (ja ens diu bastant de la seva forma). És un mantell ampli, obert pels costats, sense mànigues i amb un forat al mig per passar-hi el cap. Cobreix tot el cos, i a més d’identificar el president de la celebració eucarística, el vesteix totalment gairebé fins als peus, donant a la figura un aspecte digne i elegant. Aquest vestit sol portar ornaments i aplics que l’embelleixen. La casulla és el vestit propi del sacerdot que celebra la missa, i en les altres accions sagrades directament relacionades amb la missa. Es posa sobre l’alba i l’estola.
- Estola: Peça de roba que pot ser de qualsevol dels colors que usa la litúrgia. El sacerdot porta l’estola al voltant del coll, penjant sobre el pit; el diaca la porta de través, passant de l’espatlla esquerra, per sobre el pit, al costat dret del cos, subjectant-la aquí. Segons la forma de dur-la queden identificats els ministres ordenats davant l’assemblea.
- Dalmàtica: És un vestit de forma elegant, semblant a la casulla però amb mànigues i més cenyit al cos. És la vestidura pròpia del diaca i es posa sobre l’alba i l’estola.
- Pàl·lia: Peça rígida, quadrada, recoberta amb tela sovint brodada, amb què hom cobreix el calze durant la Missa.
- Roquet: És una mena d’alba curta que es posa damunt de la sotana i s’usa per a administrar sagraments i en algunes ceremònies litúrgiques, els mossens o d’altres ministres.
- Tern: Conjunt d’ornaments que usaven el sacerdot, el diaca i el sotsdiaca a les misses solemnes, abans del Concili Vaticà II.
- Vel humeral: És el vel que es posa sobre les espatlles el qui porta el Santíssim en una processó o amb Ell dóna la benedicció al poble. Usant aquesta peça de roba se significa el gran respecte que tenim pel Cos de Crist, digne de la màxima reverència.
