El papa emèrit Benet XVI ha mort aquest matí a les 9:34 hores als 95 anys d’edat, al Monestir Mater Ecclesiae del Vaticà on residia d’ençà la renúncia fa deu anys. Dilluns, 2 de gener, s’obrirà la capella ardent a la basílica de Sant Pere i el dijous, 5 de gener, se celebrarà, presidit pel papa Francesc a les 9:30 hores a la plaça de Sant Pere. Serà la primera vegada que un papa enterra un altre papa i que s’acomiada un pontífex sense que hi estigui vacant la càtedra de Pere.
Després de la mort de Joan Pau II, l’alemany Joseph Ratzinger, degà del col·legi cardenalici i prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe durant més de vint anys, va ser escollit papa el 19 d’abril de 2005 i, vuit anys després, l’11 de febrer de 2013, va renunciar.
Joseph Aloisius Ratzinger va néixer a Marktl (Baviera) el 16 d’abril de 1927. Va haver de viure la joventut i els anys al seminari durant l’eclosió i l’enfonsament del nazisme. Va ser ordenat sacerdot el 1951 i es va inclinar per la teologia i la docència. De seguida va empeltar-se en els corrents més renovadors de la teologia europea i per això va ser escollit assessor teològic del cardenal Josef Frings durant el Concili Vaticà II.
Ratzinger va entendre el Vaticà II com un moviment de reforma, però no de ruptura. Quan passa a formar part de la jerarquia eclesiàstica, s’accentua el seu distanciament amb els teòlegs i els corrents més renovadors que feien una lectura rupturista del Concili, especialment amb el seu ex col·lega Hans Küng. El 1977 va ser nomenat arquebisbe de Munic i cardenal per Pau VI. El 1981, Joan Pau II el nomena prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. Una responsabilitat que no deixaria fins a ser escollit papa.
A la Doctrina de la Fe, el cardenal Ratzinger es va convertir en la mà dreta de Joan Pau II en la persecució a qualsevol dissidència i en guardià de la doctrina oficial. Molts temes van quedar tancats amb la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica el 1992.
Les encícliques Deus caritas est, Spe Salvi, Caritas in Veritate de caire gairebé filosòfic van obrir una nova mirada a la Doctrina Social de l’Església. Els documents que recollien les conclusions de les assemblees sinodals sobre l’eucaristia, sobre la Paraula de Déu o sobre la Nova Evangelització tornaven als orígens i als trets essencials del cristianisme. Un petit catecisme titulat ‘L’essencial per a la vida del cristià’ amb el que va obsequiar als cardenals, bisbes i monsenyors de la cúria el primer Nadal com a Papa deixava clar què calia posar per davant de les normes per anar a l’essencial i oferir el cristianisme a la gent. Amb la publicació de tres llibres sobre Jesús escrits com a Joseph Ratzinger, i no com a Benet XVI, la Trobada Mundial de les Famílies a València l’estiu de 2006 i la proclamació de l’Any de la Fe el 2012, evidenciaven el sentit d’aquest missatge posant l’accent en el cristianisme com a proposta, en diàleg i com a resposta a l’amor de Déu i una trobada personal amb el Crist.
Benet XVI va ser un papa important per Catalunya. Va coincidir durant tot el seu pontificat amb Lluís Martínez Sistach com a arquebisbe de Barcelona. I es va combinar la compressió del fet nacional que tenia Ratzinger com a bavarès amb l’impuls d’un perfil propi de l’Església catalana des de Barcelona i Tarragona amb Jaume Pujol. Diverses vegades vam sentir Benet XVI pronunciant frases en català. I sempre quedarà com el papa que va venir a dedicar la Basílica de Sagrada Família el novembre de 2010.
Les crisis de poder i l’escàndol dels abusos són alguns dels factors que van acabar amb les seves forces. I va acabar amb la gran revolució. Renunciant al càrrec per voluntat pròpia. Una situació gairebé desconeguda a l’Església amb només dos antecedents remots de l’època medieval. Ningú va discutir al teòleg que un papa podia abandonar la seva jurisdicció i passar a ser papa emèrit: “Seré simplement un pelegrí que continua el pelegrinatge sobre la Terra i afronta l’etapa final”, va dir quan el 28 de febrer de 2013 a les vuit del vespre es va fer efectiva la renúncia i va abandonar el Vaticà amb l’helicòpter blanc sobrevolant Roma camí de Castel Gandolfo.
Acabat el procés d’elecció del nou pontífex, el papa Francesc, Benet XVI es va retirar discretament al petit edifici del Monestir Mater Ecclesiae a l’interior dels murs vaticans. A poca distància de la residència del papa Francesc, les trobades entre els dos papes han estat tan habituals com discretes. L’única sortida del Vaticà va ser per fer un breu viatge a Alemanya el 2020 i visitar el seu germà sacerdot poc abans de la seva mort.
I així, discretament, s’ha anat apagant Benet XVI. Com ell volia. Aquesta tarda, el papa Francesc en la celebració de la vigília de la solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu, ha centrat l’homilia en la gentilesa com a virtut cívica fent al·lusió al Papa emèrit: «Parlant de la gentilesa, el pensament va espontàniament a l’estimadíssim Papa emèrit, Benet XVI, que aquest matí ens ha deixat. Amb commoció recordem la seva persona noble i gentil. I sentim al cor tanta gratitud: gratitud a Déu per haver-lo donat a l’Església i al món. Gratitud a ell per tot el bé que ha fet; sobretot pel seu testimoni de fe i de pregària, especialment en aquests darrers anys de vida retirada. Només Déu coneix el valor i la força de la seva intercessió i dels seus sacrificis oferts en bé de l’Església».
Dono les gràcies als meus pares, que em van donar la vida en un moment difícil i que, a costa de grans sacrificis, amb el seu amor em van preparar una llar magnífica que, com una llum clara, il·lumina tots els meus dies fins avui. La fe lúcida del meu pare ens va ensenyar a nosaltres fills a creure, i com a signe sempre s’ha mantingut ferma enmig de totes les meves adquisicions científiques; la profunda devoció i la gran bondat de la meva mare són un llegat que mai podré agrair prou. La meva germana m’ha ajudat durant dècades de manera desinteressada i amb afectuosa cura; el meu germà, amb la lucidesa dels seus judicis, la seva vigorosa resolució i serenitat de cor, sempre m’ha obert el camí; sense el seu continuat precedint-me i acompanyant-me no hauria estat capaç de trobar el camí correcte.
Agraeixo sincerament a Déu els molts amics, homes i dones, que Ell sempre ha posat al meu costat; per als col·laboradors en totes les etapes del meu viatge; pels professors i alumnes que Ell m’ha donat. Els hi confio tots agraïts a la seva bondat. I vull donar gràcies al Senyor per la meva bonica pàtria als preralps de Baviera, on sempre he vist resplendir l’esplendor del mateix Creador. Dono les gràcies a la gent de la meva terra perquè sempre hi he pogut tornar a experimentar la bellesa de la fe. Prego perquè la nostra terra segueixi sent terra de fe i, si us plau, estimats compatriotes: no deixeu que la vostra fe es distregui. I finalment agraeixo a Déu tota la bellesa que he pogut experimentar en totes les etapes del meu viatge, especialment a Roma i a Itàlia que s’ha convertit en la meva segona pàtria.
A tots els qui he fet mal d’alguna manera, els demano sincerament perdó.
El que vaig dir abans als meus compatriotes, ara ho dic a tots aquells de l’Església que m’han estat confiats en el meu servei: manteniu-vos ferms en la fe! No us confongueu! Sovint sembla que la ciència -les ciències naturals d’una banda, i la recerca històrica (en particular l’exegesi de la Sagrada Escriptura) de l’altra- són capaços d’oferir resultats irrefutables en contrast amb la fe catòlica. He viscut les transformacions de les ciències naturals des de temps remots i he pogut comprovar com, al contrari, les aparents certeses contra la fe s’han esvaït, demostrant que no són ciència, sinó interpretacions filosòfiques només aparentment amparades en la ciència; així com, a més, és en el diàleg amb les ciències naturals que la fe també ha après a entendre millor el límit de l’abast de les seves afirmacions, i per tant la seva especificitat. Fa seixanta anys que acompanyo el camí de la teologia, sobretot de les ciències bíbliques, i amb la successió de diferents generacions he vist enfonsar-se tesis que semblaven inamovibles, demostrant-se com a simples hipòtesis: la generació liberal (Harnack, Jülicher, etc.) , la generació existencialista (Bultmann, etc.), la generació marxista. He vist i segueixo veient com la raonabilitat de la fe ha sorgit i ressorgeix d’una confusió d’hipòtesis. Jesucrist és realment el camí, la veritat i la vida, i l’Església, amb totes les seves mancances, és realment el seu cos.
Finalment, demano humilment: pregueu per mi, perquè el Senyor, malgrat tots els meus pecats i mancances, m’aculli a l’estada eterna. A tots els qui m’han estat confiats, s’adrecça la meva sincera pregària dia rere dia.
Benedictus PP XVI, 29 d’agost de 2016
Benedicto XVI: Mi testamento espiritual
Publicado el documento redactado por el Papa emérito el 29 de agosto de 2006
Si en esta hora tardía de mi vida miro hacia atrás, hacia las décadas que he vivido, veo en primer lugar cuántas razones tengo para dar gracias. Ante todo, doy gracias a Dios mismo, dador de todo bien, que me ha dado la vida y me ha guiado en diversos momentos de confusión; siempre me ha levantado cuando empezaba a resbalar y siempre me ha devuelto la luz de su semblante. En retrospectiva, veo y comprendo que incluso los tramos oscuros y agotadores de este camino fueron para mi salvación y que fue en ellos donde Él me guió bien.
Doy las gracias a mis padres, que me dieron la vida en una época difícil y que, a costa de grandes sacrificios, con su amor prepararon para mí un magnífico hogar que, como una luz clara, ilumina todos mis días hasta el día de hoy. La clara fe de mi padre nos enseñó a nosotros los hijos a creer, y como señal siempre se ha mantenido firme en medio de todos mis logros científicos; la profunda devoción y la gran bondad de mi madre son un legado que nunca podré agradecerle lo suficiente. Mi hermana me ha asistido durante décadas desinteresadamente y con afectuoso cuidado; mi hermano, con la claridad de su juicio, su vigorosa resolución y la serenidad de su corazón, me ha allanado siempre el camino; sin su constante precederme y acompañarme, no habría podido encontrar la senda correcta.
De corazón doy gracias a Dios por los muchos amigos, hombres y mujeres, que siempre ha puesto a mi lado; por los colaboradores en todas las etapas de mi camino; por los profesores y alumnos que me ha dado. Con gratitud los encomiendo todos a Su bondad. Y quiero dar gracias al Señor por mi hermosa patria en los Prealpes bávaros, en la que siempre he visto brillar el esplendor del Creador mismo. Doy las gracias al pueblo de mi patria porque en él he experimentado una y otra vez la belleza de la fe. Rezo para que nuestra tierra siga siendo una tierra de fe y les ruego, queridos compatriotas: no se dejen apartar de la fe. Y, por último, doy gracias a Dios por toda la belleza que he podido experimentar en todas las etapas de mi viaje, pero especialmente en Roma y en Italia, que se ha convertido en mi segunda patria.
A todos aquellos a los que he agraviado de alguna manera, les pido perdón de todo corazón.
Lo que antes dije a mis compatriotas, lo digo ahora a todos los que en la Iglesia han sido confiados a mi servicio: ¡Manténganse firmes en la fe! ¡No se dejen confundir! A menudo parece como si la ciencia -las ciencias naturales, por un lado, y la investigación histórica (especialmente la exégesis de la Sagrada Escritura), por otro- fuera capaz de ofrecer resultados irrefutables en desacuerdo con la fe católica. He vivido las transformaciones de las ciencias naturales desde hace mucho tiempo, y he visto cómo, por el contrario, las aparentes certezas contra la fe se han desvanecido, demostrando no ser ciencia, sino interpretaciones filosóficas que sólo parecen ser competencia de la ciencia. Desde hace sesenta años acompaño el camino de la teología, especialmente de las ciencias bíblicas, y con la sucesión de las diferentes generaciones, he visto derrumbarse tesis que parecían inamovibles y resultar meras hipótesis: la generación liberal (Harnack, Jülicher, etc.), la generación existencialista (Bultmann, etc.), la generación marxista. He visto y veo cómo de la confusión de hipótesis ha surgido y vuelve a surgir lo razonable de la fe. Jesucristo es verdaderamente el camino, la verdad y la vida, y la Iglesia, con todas sus insuficiencias, es verdaderamente su cuerpo.
Por último, pido humildemente: recen por mí, para que el Señor, a pesar de todos mis pecados y defectos, me reciba en la morada eterna. A todos los que me han sido confiados, van mis oraciones de todo corazón, día a día.
Benedictus PP XVI, 29 de agosto de 2016
- Fulletó biogràfic Benet XVI-Joseph Ratzinger (Benedicto XVI-Joseph Ratzinger)
- Benet XVI a Barcelona en la consagració de la Sagrada Família
- Comiat de Benet XVI
- Inici del pontificat del Papa Francesc
- Vatican News 31.12.22
- Zénit 31.12.22
- Benet XVI, el papa teòleg – Catalunya Religió 31.12.22
- Testament espiritual – Catalunya Religió 31.12.22
