El prelat va ser afusellat al cementiri de Lleida la nit del 5 d’agost del 1936
La diòcesi de Lleida ha acollit amb goig la notícia de la propera beatificació del bisbe màrtir de la guerra civil Salvi Huix Miralpeix. L’anunci del reconeixement oficial del martiri del bisbe Huix, que era esperat des de feia temps, es va fer oficial el 27 de juny quan la Congregació per a les Causes deis Sants va promulgar els decrets pels quals el papa Benet XVI reconeixia i amb ell tota l’Església els martiris soferts el 1936 pel bisbe de Lleida i per Josefa Martínez Pérez, de la Congregació de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i dotze companyes, que van morir també per «odi a la fe» en diversos indrets de l’arxidiòcesi de València, entre el19 d’agost i el 9 de desembre del 1936.
El bisbe Huix va néixer a Santa Margarida de Vellors, bisbat de Vic, el 22 de desembre del 1877. FIII de Joan Huix i Maria Miralpeix, estudià al Seminari de Vic, on va rebre I’ordenació sacerdotal el setembre del 1903, de mans del bisbe Josep Torras i Ba ges i exercint com a vicari de Coll i Sant Vicenç de Castellet.
L’any 1907, quan tenia 30 anys, va ingressar a l’Oratori de Sant Felip Neri, a
la comunitat de Vic. Va exercir el càrrec de professor d’ascètica i mística, al seu seminari, on ell havia fet els estudis sacerdotals. Va viure com a felipó fins a I’any 1927, quan va ser nomenat bisbe d’Eivissa i Formentera.
L’any 1935 va ser nomenat bisbe de Lleida, en substituir el fins aleshores administrador apostòlic Manuel Irurita, que acabava de ser promogut bisbe de Barcelona. Va fer l’entrada a la seva nova diòcesi el 5 de maig del 1935, diumenge del Bon Pastor.
Els esdeveniments polítics de l’inici de la guerra civil espanyola, amb la mort de molts dels seus capellans, el van afectar profundament. Davant del perill i seguint el consell de molts fidels, es va amagar a la casa d’uns amics molt . propera al Palau Episcopal fins al 23 de juliol del 1936, quan ell mateix es va lliurar voluntàriament a la guàrdia civil que feia guàrdia al carrer Alcalde Costa de la ciutat de Lleida.
Va ser ingressat a la presó fins a la nit del 5 d’agost, quan amb un grup de 20 persones va ser conduït a un camió que els havia de traslladar a Barcelona. Un escamot va detenir-lo davant del cementiri de Lleida, on tots foren afusellats, el bisbe el darrer. Era la nit del 5 d’agost de 1936, festa de la Mare de Déu de les Neus, patrona de la que havia estat la seva diòcesi, Eivissa. El seu «Ja som a Sants!» que el bisbe digué als companys es va fer famós.
El bisbe Huix i els seus companys de martiri van ser enterrats en una fossa comuna del mateix cementiri, on encara avui reposen les seves despulles, juntament amb les del beat Francesc Castelló i les de molts altres màrtirs.
MN. JOAN RAMON EZQUERRA
«Ens agradaria celebrar la beatificació a Lleida»
Mn. Joan Ramon Ezquerra és el coordinador de les comissions diocesanes pro canonització i vicepostulador de la Causa pro Beatificacló dels màrtirs de la persecució religiosa del 1936-1939, a Lleida. Aquesta nombrosa causa aplega 138 sacerdots, 1 seminarista i 30 laics, entre aquests el seu pare, Enric Ezquerra Claver. Qui millor que ell per fer-nos una valoració del que ha suposat i suposarà per a la diòcesi de Lleida la propera beatificació del seu bisbe màrtir,
Com s’ha rebut la notícia de la beatificació del bisbe Huix?
La diòcesi de Lleida, especialment els mossens més grans, que vam estudiar al seminari de Lleida durant els anys més propers al seu martiri, ho hem rebut amb gran il•lusió. Tota la nostra formació va estar amarada del record dels nostres màrtirs: ells, amb la seva total generositat, animaven la nostra.
S’ha començat a treballar en la preparació de la beatificació?
La data i el lloc de la beatificació són ara per ara un interrogant. Lògicament ens agradaria poder-ho fer a Lleida. Fou el bisbe de Lleida. D’altra banda, hi ha també dos mossens màrtirs (els curetas de.Monzón: Josep Nadal i José Jordán), que tenen ja el decret de martiri i per tant via lliure per a la beatificació. I possiblement, d’aquí a poc hi haurà dos laics, Rafael Gascó i Gabino Gascó, pare i fill, de Sena. Seria per a Lleida molt important una beatificació com aquesta: dos laics, dos mossens i el bisbe. Mons. Joan Piris hi esta molt interessat i vol mantenir converses amb la Congregació per a les Causes deis Sants a Roma i amb la Conferència Episcopal Espanyola, per tal de comentar les diverses alternatives de data i lloc, tenint en compte que hi ha altres diòcesis i causes, l’aprovació de les quals es va coneixent periòdicament.
Què pot representar per a la causa deis màrtirs de Lleida aquesta beatificació?
La beatificació del bisbe, dos mossens i dos laics, espero que representi per la diòcesi una embranzida, un reprendre el record d’aquests i de tots els altres màrtirs. Lleida té presentada a Roma, des de fa sis anys, tota la documentació del procés diocesà de 169 presumptes màrtirs (138 sacerdots, un seminarista i 30 laics). La pastoral d’avui té molt en compte el testimoniatge. I tots sabem que els màrtirs (màrtir vol dir testimoni) van ser autèntics testimonis de la fe, fins a donar la vida. Peraixò la pastoral de la diòcesi en pot treure un profit extraordinari.
Com definiríeu la figura del bisbe màrtir?
Sempre és difícil resumir en breus paraules la vida d’una persona. De tot el que he llegit podria dir que era un bisbe senzill, proper, zelós, valent, que només cercava el que considerava la voluntat de Déu i el bé de tothom. De tot això en donen testimoni els seus biògrafs, com també la ciutat de Vic, el bisbat d’Eivissa, i figures com Torras i Bages i el doctor Irurita, també màrtir. Un detall de la seva bondat i valentia és el fet que, per no posar en perill la vida deis altres, es va presentar espontàniament a un grup de vigilància dient-Ios: «Sóc el bisbe de Lleida». Allí va començar el calvari, la presó i la mort que s’esdevindria el 5 d’agost al cementiri de Lleida. Va demanar ser l’últim en l’execució, per anar beneint els companys que queien al seu costat. Li van disparar un tret a la mà dreta i continua beneint amb I’esquerra. També ell va caure perdonant.
Les seves despulles com les del beat Francesc Castelló i d’altres màrtirs són a la fossa comuna del cementiri de Lleida, s’ha pensat a exhumar-los?
Imagino que deu ser molt difícil identificar els cadàvers després de 75 anys. Penso, no obstant això, que si tècnicament es pogués realitzar, caldria estudiar-ne l’oportunitat.
Jordi Curcó (Catalunya Cristiana, 31 juliol 2011)
