Sant Blai era bisbe d’Armènia. Va ser condemnat a mort a principis del segle quart. Es conta que, quan el portaven al martiri, entre la gent que plorava perquè l’estimaven, hi hagué un nen que es va tragar una espina i es posar a morir. Blai, sense tenir en compte la seva pròpia situació, s’apropà al nen, l’imposà les mans i el nen es va curar.
Aquesta tradició, més o menys llegendària, va ser el motiu de que a Sant Blai se li demana la curació de qualsevol malaltia o afecció de la gola.
Podem fer un moment de reflexió.
Per una banda hem d’agrair sempre tots els dons que rebem de Déu. En realitat, tot ho rebem de Déu: el cos i l’anima. La memòria, l’enteniment, la voluntat, el poder veure, poder sentir, poder parlar, etc… No ens haurien de cansar mai de donar gràcies a Déu. I demanar-li que ens conservi tots aquests dons i sentits.
Per altra banda, aquests dons que hem rebut tenen una finalitat, que hem de saber respectar i utilitzar-los per la finalitat que Déu ens els ha donat, que és sempre fer el bé, no el mal. Concretament, amb la llengua i la facultar de parlar, nosaltres podem relacionar-nos, dialogar, pregar, dir sempre la veritat, aconsellar, cantar, alegrar els germans.
Al contrari, valdria la pena poder parlar si amb la llengua sembréssim discòrdia entre la família, els veïns; si l’utilitzéssim per dir mentides, calumnies; si portéssim als altres al mal; si malparléssim dels altres; si ens acostuméssim a blasfemar o dir paraules indecents, etc.?
Demanar avui la intercessió de sant Blai perquè ens alliberi de qualsevol afecció de la gola és molt oportú i molt necessari; perquè hem de cultivar aquest do de Déu. Però demanem-li sobre tot que, amb la llengua, amb la parla, amb tots els nostres sentits ajudem tothom a viure en pau i harmonia.
Que sant Blai pregui sempre per nosaltres.
