Christus Porta Fidei exposa una sèrie d’obres que aprofundeixen en el misteri central de la fe cristiana: la Passió i Resurrecció de Crist. Són uns gravats, pintures i escultures expressius i directes, que mostren Jesús de Natzaret amb les petjades de dolor. Des d’un seré i contingut Darrer Sopar fins al lliurament final dels Crists més agònics, que expressen més fidelment el “tot s’ha acomplert” (Jn 19,30), el recorregut culmina amb un Ressuscitat lleuger i traspassat de glòria.
La contemplació de les obres mostra la paradoxal contradicció entre el patiment de Crist i la bellesa formal que el presenten simultàniament de manera descarnada i delicada. Aquesta dualitat només es concilia amb l’amor: el de Crist que ha donat la seva vida per nosaltres; i l’amor amb que el jove artista ha realitzat la seva obra. Javier Margarit presenta el misteri segons la iconografia cristiana tradicional actualitzat amb mitjans i tècniques de l’art contemporani. El diàleg que s’estableix entre l’art i la fe permet sadollar el nostre anhel de Bellesa i aprofundir en el misteri de la nostra Fe.
Aquesta mostra ha estat organitzada per la Delegació de Patrimoni Artístic i Cultural del Bisbat de Lleida, i va ser inaugurada pel bisbe Mons. Joan Piris. Ocupa un espai habilitat per acollir exposicions culturals vinculades a motius religiosos que mostrin les tendències artístiques del nostre país elaborades pels artistes joves. Aquest camí d’obertura de l’Església de Lleida a l’evangelització i el diàleg amb l’art i els artistes del nostre temps ha tingut un extraordinari inici amb l’obra de Javier Margarit: +CHRISTUS+ Porta Fidei. Visiteu-la, us sorprendrà. Podeu fer-ho fins el dia 7 de juliol.
SALUTACIÓ
Amb una gran alegria presento l’exposició Christus. Porta Fidei, que la nostra Diòcesi, a l’interior de la seva església mare, la Catedral de Lleida, acull en el marc de l’Any de la Fe. El papa Benet XVI ens convidava, a l’inici de l’any de la fe, en la seva carta apostòlica Porta Fidei a posar-nos en camí “per rescatar als homes del desert i conduir-los al lloc de la vida”.
M’agradaria molt que aquesta petita mostra artística fos precisament aquest “oasi” dins del desert on poguéssim trobar l’esperança que conté tota obra d’art. Tant de bo que cadascuna d’aquestes peces, fetes amb bon gust estètic pel jove artista Javier Margarit, contribuïssin a retrobar-nos amb l’oasi de pau que tots cerquem i amb el desig de Bellesa plena que tots anhelem.
Us animo a contemplar amb calma, durant tot aquest temps, les obres exposades a la nostra catedral. Mireu-les amb afecte i gaudiu-les, tot deixant que el misteri de la Bellesa i del Crist Crucificat i Ressuscitat vagi penetrant en tots nosaltres i ens transformi amb una renovada vitalitat.
Agraeixo molt el suport de totes les persones, institucions i entitats que han contribuït a fer possible aquesta exposició. Que Déu us beneeixi.
Us saluda a cadascú amb afecte el vostre germà bisbe,
+Joan Piris
Lleida, maig de 2013, Any de la Fe
PRESENTACIÓ
Amb aquesta exposició dedicada a Javier Margarit commemorem l’Any de Fe proclamat pel papa Benet XVI, però iniciem també, alhora, un sincer camí d’obertura de l’Església de Lleida envers l’art i els artistes del nostre temps, de la nostra contemporaneïtat.
Amb la singular contribució plàstica de Javier Margarit donem curs a Lleida al pacte que Pau VI ja va proclamar a Roma el 7 de maig de 1964, dirigit a un grup d’artistes contemporanis: “El papa, nosaltres, l’Església, hem signat el gran pacte de la nova aliança amb l’artista…; el pacte de reconciliació y de renaixement de l’art religiós, en el si de l’Església catòlica…; tenim necessitat de vosaltres. El nostre ministeri té necessitat de la vostra col•laboració” (Enchiridion del Patrimonio Cultural de la Iglesia, Madrid, 2009, pp. 59 i 56).
Amb tanta modèstia, doncs, com convicció, des de la Delegació de Patrimoni Artístic i Cultural del Bisbat de Lleida estem decidits a convertir aquest espai expositiu de la catedral de Lleida en un laboratori obert a l’experimentació de les darreres tendències artístiques del nostre país, elaborades pels artistes de les darreres generacions. La via de la bellesa, la Via Pulchritudinis com han expressat els pares del Consell Pontifici de la Cultura (2006), ha de ser, també a Lleida, un camí privilegiat d’evangelització i diàleg amb els artistes del món actual. Com va dir Benet XVI en la consagració de la Sagrada Família de Barcelona (7 de novembre de 2010), “la bellesa és la gran necessitat de l’home; és l’arrel de la qual brolla el tronc de la nostra pau i els fruits de la nostra esperança”.
L’Església de Lleida havia de tenir un espai així, un petit laboratori al servei dels artistes contemporanis, al servei de les noves formulacions plàstiques que, en clau de percepció del Misteri, d’allò espiritual i transcendent, es produeixen a diari en nombroses ments creadores del nostre present. Això és el que hem intentat aconseguir a l’ala esquerra del transsepte de la catedral de Lleida. Una sala d’exposicions que a partir d’ara exercirà de fil conductor del diàleg que l’Església de Lleida vol establir, colze a colze, amb els artistes actuals. “Tenim necessitat de vosaltres [dels artistes], tenim necessitat de la vostra col•laboració” (Pau VI).
I em plau enormement que aquesta apassionant aventura s’iniciï amb la tan valuosa com original, profunda i atraient percepció cristològica de Javier Margarit (1983), un dels joves artistes contemporanis a qui auguro un gran futur; un futur, temps a venir, solcat de molt bones prometences creatives. La poderosa força expressiva -i comunicativa- de les seves imatges ens ubiquen amb encert en la centralitat de l’Any de la Fe: l’arrabassadora figura de Jesús de Natzaret, tractada aquí amb una ductilitat plàstica increïble. Margarit no sols crea, sinó que interpel•la l’espectador. Margarit és capaç de provocar allò que només és propi i poden -i saben- aconseguir els grans artistes: el lligam, l’interès i el col•loqui visiu -i emotiu, crític i reflexiu- entre l’obra i l’espectador. Assolit això, de debò, assolida la interdependència entre l’artista i el públic espectador que “mira” la seva obra, hem fet el bell cim de totes les grans experiències estètiques de la Història de l’Art Universal.
Per això, i acabo, la tria de Javier Margarit en l’inici d’aquesta caminada artística a Lleida no ha estat en absolut improvisada ni gens fortuïta, ni molt menys aleatòria. Al capdavall Margarit ens confirma que el miracle i la grandesa de la Fe s’entenen molt millor, si amb una actitud reflexiva, en silenci, en pau i en humil disposició, som capaços de situar-nos, fit a fit, davant de les seves poderoses imatges de Jesús de Natzaret. Us convido a fer aquesta alliberadora -i tonificant- experiència educativa, visiva i reflexiva.
Ximo Company
Delegat de Patrimoni Artístic i Cultural del Bisbat de Lleida
Catedràtic d’Història de l’Art Modern de la Universitat de Lleida
MATÈRIA I MISTERI: Reflexions entorn de l’obra de Javier Margarit
El poeta polonès Adam Zagajewski (Lwów, 1945), en uns apunts del seu llibre En la belleza ajena (Pre-Textos, 2003), explica amb sorpresa que el més catastròfic dels intel•lectuals soviètics que va conèixer en els seus temps d’universitari no eren els seus errors culturals, ni els prejudicis marxistes, ni el seu afany d’adoctrinar, sinó la seva inexorable tendència a rebaixar la realitat banalment “com uns anti-Mides, trivialitzaven tot allò a què dirigien la seva atenció”.
He trobat tremendament incisiva i lúcida aquesta cita, anecdòtica si es vol, des del moment en què va arribar a les meves mans. Al mateix temps he vist en ella la seducció a la qual es veu sotmès contínuament tot pensament: la temptació a la superficialitat. Si el rei Mides transformava en or tot allò que tocava, nosaltres mostrem de vegades la fatalitat de devaluar el que arriba a les nostres mans.
No és una casualitat que comenci amb aquesta reflexió el text introductori a les obres que il•lustren aquest catàleg. En elles es demostra que els artistes són capaços de transcendir el que és quotidià. Enfrontant-se a tot allò que l’envolta, Javier Margarit observa atentament i manipula amb il•lusió i habilitat ensenyant-nos la realitat d’una manera nova, fent sorgir aquelles noves epifanies de les que parlava Joan Pau II en la Carta als artistes (Vaticà, 1999).
La transfiguració de la matèria
Les obres exposades aquí estan realitzades amb materials nobles: fusta, bronze, llautó, plom. La veritat del material emergeix en cadascuna de les peces. La naturalesa estellada, seca i fòssil de la fusta; el caràcter vetust, arcà y atrotinat del bronze; la condició fulgurant, llustrosa i festiva del llautó; el tarannà seriós, solemne i pesat del plom. Fins i tot el paper dels dibuixos i els gravats és robust i al mateix temps sedós. L’afecte amb el qual tots aquests materials han sigut seleccionats dóna fe d’un treball apreciat i minuciós, de delicadesa artesanal.
No obstant això, la matèria és, en la seva essència, inerta. L’obra d’art és viva. “Al ferro únicament se’l coneix per mitjà d’actes creatius, valentament educats”. Així parlava en El cosmos del hierro (Revista de Occidente, n. 3, 1976) el pensador francès Gaston Bachelard (1884-1962) sobre l’escultor Eduardo Chillida (1924-2002). El coneixement dels materials i la realització d’aquests actes “creatius, valentament educats” són allò que insufla la vida en la matèria i la transfigura: d’inerta a viva, d’insubstancial a pregnant i plena de significat.
L’observació atenta de les obres de Margarit mostra les ferides del treball que les ha il•luminat i, al mateix temps, vela amb pudor l’esforç que aquest va suposar. Les peces ens fan pensar en la dura lluita que l’artista ha establert amb les forces de la matèria, però ens traslladen ràpidament, amb discreció, al terreny estimulant i saborós de la forma.
Les obres, no obstant, no s’aturen en una esfera plàcida. La seva fugida de la mimesis, de la perfecció figurativa, no tranquil•litza sinó que interpel•la. No són complaents. No deixen indiferent. Apressen, interpel•len, demanden una resposta de l’observador, amb qui han establert, assolit aquest punt, un diàleg incontenible.
L’apropament al misteri
Encara que l’obra de Javier Margarit ha explorat diversos camins, les peces presentades aquí són totes d’art sacre. Fonamentalment, són figures de Crist. Gairebé totes del Crucificat. Totes elles ens condueixen d’una manera directa i sincera al centre del misteri del crucificat. Aquest misteri de la fe, misteri de misteris, ho explicava amb profunditat el Cardenal Ratzinger en La contemplación de la belleza (Rímini, 2002).
En el text, d’especial rellevància pel nostre cas donat que parla de la Bellesa i de Crist, Ratzinger mostra la dualitat, l’aparent contradicció entre dos textos de l’Escriptura. D’una banda, el Salm 44 canta “Ets el més bell de tots els homes, exhalen gràcia els teus llavis” (Salm 45, 3). D’altra banda, en un dels cants del Servent de Yahvé, en el llibre d’Isaïes, llegim “de tan desfigurat, ni tan sols semblava un home i no tenia res d’humana la seva presencia” (Isaïes 52, 14).
Podríem dir que en les obres d’aquest catàleg es donen ambdues coses. Ens admirem de la bellesa davant cadascun dels crists, tot reconeixent el dolor i la crueltat que expressen. Fins i tot, el Ressuscitat, malgrat mostrar-se ingràvid i gloriós, no amaga les seves ferides sinó que les mostra. Així, dóna fe que només l’amor concilia les dues veritats. La veritable obra d’art no té por a mostrar la foscor de la nostra existència. El pecat i els seus fruits (dolor i mort) s’entrellacen amb la gràcia lluminosa.
Aquí és on les obres exposades es revelen exemplars, mostrant les dues cares del misteri. L’amor i l’afecte professat a la matèria no implica que aquesta es mostri implacable. Més aviat, es busca certa imperfecció en el material, de manera que l’expressió que emana, es transforma en la pròpia humanitat d’aquell qui representa.
La identitat entre matèria i misteri
La litúrgia de Nadal expressa de forma sintètica el misteri de l’Encarnació del fill de Déu en el Prefaci I de la Missa de Nadal: “Així, tot coneixent Déu d’una forma visible, som atrets a l’amor dels béns invisibles”. Aquest enunciat és també l’essència de tota estètica transcendent: allò visible ens porta a l’invisible.
I és aquí on l’obra de Javier Margarit assoleix aquella gràcia d’unitat que identifica el misteri que expressa (la figura de Crist, Déu fet carn) amb la forma en què ho expressa (la transfiguració de la matèria, del material, convertits en obra d’art).
Entreveiem a través de les obres quelcom del resplendor que el rostre de Moisés emanava després de les trobades amb Yahvé. L’essència mateixa de l’obra d’art està representada en el misteri de Crist i el misteri de Crist s’esclareix amb la contemplació de la pròpia obra d’art. L’artista ens revela amb les seves obres la Font de tot do i ofereix, posant al Seu servei, el do que ha rebut d’Ella. Aquesta unitat és el que fa audaç l’obra de Javier Margarit.
M’agradaria tancar el text amb una altra cita de la cultura eslava. Aquesta vegada és Dostoievski (1821-1881), qui posa en boca del príncep Mishkin (protagonista de L’idiota, 1868) aquella cèlebre frase: La bellesa salvarà el món. El príncep la repeteix una i altra vegada al llarg de la novel•la. En les obres de Javier Margarit, assistim al compliment de la doble promesa que anuncia Dostoievski.
Se’ns dóna a contemplar la bellesa de l’art i la Bellesa de la redempció. La primera participa de la segona. I reconeixem, en aquestes obres, l’esforç que l’artista ha fet per identificar l’una amb l’altra. Crist, Bellesa suprema, és expressat amb la pobre matèria, amb la matèria pobre feta art. Amb aquesta doble esperança, la que atorga la fe en la bellesa i en la Bellesa, esperem la fugida de la banalitat i la salvació del món.
José Ángel Hidalgo
Comissari
Arquitecte i Professor de la Universidad CEU – Cardenal Herrera de València
JAVIER MARGARIT EN DIÀLEG: Extractes d’una conversa amb Javier Margarit
Conec Javier Margarit des de fa molts anys. No obstant, en les dues hores que dediquem a xerrar tranquil•lament, em sorprèn. Anem desgranant amb tranquil•litat temes relatius a la seva producció artística. Parla amb devoció dels seus mestres, dels temes que tracta i del misteri de l’art.
Conversa amb molta senzillesa. Amb una barreja de confiança total en el que està fent i, alhora, amb una certa ombra de dubte i inseguretat. Sap que l’artista mai està treballant amb certeses, sinó que deambula amb constància, i sempre de forma aproximativa, al voltant de la veritat. De tant en tant, però, és conscient que ha arribat, sense saber com, al nucli de les coses.
Deixem aquí uns fragments d’aquestes converses. Són només uns retalls, fragmentaris, que apropen a la frescor (i també a la profunditat) amb la qual l’artista enfronta la seva feina.
La figura de Crist com a tema
¿Per què la figura de Crist i no un altre tema? Em sembla que en ella es troba l’expressió més radical que ha pogut adoptar l’home al llarg de la història. La creu s’ha utilitzat a l’art no només amb el significat pròpiament cristià, sinó també com a símbol. És una opció prendre per a l’art qualsevol tema, objecte, moment o situació de la vida, i plasmar-lo. I en realitat, tot això ens pot estar parlant d’una bellesa, de la Bellesa en majúscules. Tanmateix, sento que el fet de fer crists és com una drecera a tot plegat i una manera d’enfrontar la realitat més directa.
Sobre l’obra gràfica i l’escultura
Trobo en la meva obra gràfica un procés evolutiu que m’ha portat cap a l’escultura. De fet, moltes vegades quan estic fent escultura reviso els meus dibuixos inicials. Tinc crists que associaria directament a alguns dibuixos. D’alguna manera he tingut la imatge davant mentre produïa escultura. Són complementàries i formen part d’un procés evolutiu.
Existeix una relació directa entre l’objecte i el procés
constructiu utilitzat. El resultat final sempre va lligat al seu procés constructiu. Els crists més geomètrics van sorgir de buidats de formigó en motlles de pòrex tallats amb cúter i això limitava molt la forma. Després han anat guanyant expressivitat en passar a la cera com a matèria primera de modelatge.
Diàleg de l’obra amb el material i el seu procés
Moltes vegades et sorprèn com el propi material et dirigeix la peça envers una direcció en la qual no havies pensat. Anaves amb una idea inicial, ja la imaginaves d’un color o amb una certa pàtina i, al final, el propi procés d’elaboració la va allunyant d’aquella idea preconcebuda, d’allò que havies pensat, però també aquí és bo deixar certa llibertat a l’obra. Es tracta d’escoltar el material.
De vegades el material tampoc et respon com esperaves que et respongués, ni acaba traient allò que havies pensat per a ell. Això també passa amb la fusta. No pots concebre dins el cap la globalitat de la peça, ni com serà la macla exacta del material a la superfície. És un procés de fer-desfer-fer… Amb el tema de les pàtines passa el mateix: és un anar i tornar, fins que ho deixes i arriba un moment que allò ja té més força que la que hi pensaves posar, de manera que ja no t’atreveixes a treballar-hi més. De vegades l’encertes i d’altres et quedes amb el dubte.
L’expressió de l’obra i el seu missatge
Malgrat que els crists siguin molt semblants uns dels altres, és molt important que portin una idea al darrera, que siguin crists “d’idea”, que et digui cadascú el que et vol dir.
La temàtica dels crists es pot abordar des de molts punts de vista. Formalment, també. Encara que tots comparteixen més o menys un mateix llenguatge, perquè són les mateixes mans i el mateix cap que executen les obres, d’alguna manera cadascun d’ells intenta aturar-se a diferents escenes i anar congelant instants: aquí em quedo amb la bondat, aquí amb el sofriment… Per exemple, en tinc un de molt geomètric que representa un crist en un moment de sofriment, té una expressió forta, perquè intenta captar aquell instant, i està rígid, desencaixat, irreconeixible…
La figuració a l’art sacre
Davant la pregunta si l’art sacre ha de ser o no figuratiu, jo et diria que sí, encara que molt probablement no sigui aquest l’únic camí. No s’han de tenir prejudicis i s’ha d’admetre que l’art és suficientment potent com per parlar de qualsevol cosa amb qualsevol cosa. Dit això, em sembla que quan es fa art sacre, si és figuratiu allò que es vol dir pot arribar a més gent, fins i tot a un mateix. Doncs som sensibles i les coses ens entren per la vista. Per arribar als homes, Crist va adquirir una figura humana. Totes les seves paràboles estan basades en històries i relacions entre persones, a les quals un pot posar-les cos i recrear-les a la imaginació, perquè sinó, allò que es vol transmetre potser no arribaria. L’art sacre, com tot art, té com a missió principal sacsejar l’home a la seva rutina diària. I quan aquest art es torna abstracte, pot córrer el risc, si l’obra no és molt forta i l’observador no està educat, de que allò no digui res.
Una altra producció artística i la relació amb l’obra sacra
Sempre m’ha cridat l’atenció tot allò que ha estat desgastat per el temps, allò al qual el propi temps li ha retornat una pàtina, o ho ha embrutat o ho ha maltractat. Per dir-ho d’alguna manera, és un maltractament elegant… Si haguessis de maltractar un material mai no ho faries així. El temps imprimeix “quelcom” a les coses.
Em preguntes com vincularia l’una amb l’altra. Jo crec que són paral•leles. Intento no barrejar-les, però en cert sentit tenen una relació directa. Em sembla que es tracta de prendre alguna cosa molt pobre i molt limitada, i retornar-li una riquesa i una vida que va tenir en el seu dia, però que ara mateix per la condició en que es troba està amagada i, segons com la tractis, de cop la recupera. Són com relíquies, relíquies d’un altre temps, del temps.
En un llibre de Lucio Muñoz, “El conejo en la chistera”, hi ha una descripció de com era el seu espai de treball, tocant a una terrassa. La descripció és molt bona. Parla d’aquell espai com si tingués una densitat brutal, en la qual hi regnava el desordre i malgrat això ho tenia tot controlat, calculat… La descripció segueix amb la matèria primera de treball, les fustes, com les tenia classificades a la terrassa, com les deixava a l’aigua, al sol, a la humitat, al fred, per a que la pròpia naturalesa les retornés a una vida i a una riquesa nova que en aquell moment la fusta no tenia, però que encara és capaç d’assolir. No puc comparar-me amb Lucio Muñoz, i no vaig tenir la sort de conèixer-lo, però li tinc molta estima perquè d’ell he agafat prestada una manera de fer.
Tinc, a una casa de camp dels meus pares, un hort de fustes i allà hi estan per que el medi els retorni aquella riquesa que només el temps sap donar a les coses. Treballar amb elles és sempre una novetat, cada cop que les vas destapant hi trobes alguna cosa, les vas trencant i les vas tornant a composar. I com t’he comentat abans, la meva manera de treballar es un fer-desfer-fer; arriba un moment que ho tens i dius “ja no la puc tocar”.
Hi ha un moment totalment destructiu on t’és igual si se’t trenca una, si en poses una altra, si l’arrenques, si l’enganxes, si s’hi vesa més pintura del compte, si encara no s’ha assecat… Mentre vas fent, tot t’és una mica igual, però arriba un moment que dius “això es queda així” i tractes allò amb una delicadesa exclusiva. Ho passeges com en una safata d’un costat a l’altre, perquè no se’t taqui ni se t’espatlli, perquès has trobat alguna cosa, perquè ja és el que ha de ser. És una manera de treballar difusa. Vas trobant-ho a mesura que ho vas fent i desfent.
José Ángel Hidalgo
Javier Margarit
JAVIER MARGARIT BOSCÀ (Gandia, La Safor, 1983) és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), on es va graduar el 2008.
És alhora escultor en petits i grans formats i domina els materials més plurals i diversos, amb una predilecció pel bronze, que manufactura amb una ductilitat increïble i que acostuma a fondre colze a colze amb la foneria Capa Esculturas de Madrid.
L’any 2008 es va desplaçar a Madrid per formar part del prestigiós estudi d’arquitectura Vicens + Ramos, on a l’actualitat desenvolupa el càrrec de director de projectes. El 2010, va completar la seva formació amb el màster de Proyectos Arquitectónicos Avanzados a l’Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid (ETSAM). Compagina la seva activitat professional amb la pintura i l’escultura. Per raó de diversos encàrrecs, ha tingut ocasió de realitzar escultures per a capelles i esglésies. Entre elles, en destaquen el Crist de l’altar major i el de la capella del Santíssim de l’església de Nuestra Señora de la Consolación a Córdoba, així com el conjunt d’escultures per a la parròquia d’El Buen Pastor a Ponferrada.
De la mateixa manera, va col•laborar directament en el desenvolupament de les estrades per a la visita del Papa Benet XVI amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) Madrid 2011, Premio COAM de Arquitectura Efímera 2012.
