EXHORTACIÓ APOSTÒLICA DEL PAPA SOBRE SANTA TERESINA: «LA CONFIANÇA POT CONDUIR-NOS A L’AMOR»

La nova Exhortació Apostòlica «C’est la confiance» del Papa Francesc publicada aquest 15 d’octubre, es dedica a la confiança en l’amor misericordiós de Déu, amb motiu del 150è aniversari del naixement de Santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç: «La confiança, i només la confiança, ens pot conduir a l’Amor» (1), paraules de la jove santa francesa que «resumeixen la genialitat de la seva espiritualitat» (2).

El 2023 s’han commemorat dues dates importants de Santa Teresa de l’Infant Jesús, el 2 de gener va ser el 150è aniversari del naixement i el 23 d’abril el centenari de la beatificació. El Papa Francesc ha volgut que aquesta exhortació apostòlica vagi més enllà d’una celebració i sigui assumit com a part del tresor espiritual de l’Església. A més, «la data d’aquesta publicació, memòria de santa Teresa d’Àvila, vol presentar santa Teresa del Nen Jesús i de la Santa Faç com a fruit madur de la reforma del Carmel i de l’espiritualitat de la gran santa espanyola» (4) .

En quatre capítols: Jesús per als altres; El caminet de la confiança i de l’amor; Seré l’amor; Al cor de l’Evangeli; i mitjançant 53 paràgrafs el Pontífex presenta la vida i experiència espiritual la santa francesa del Carmel de Lisieux que va deixar la vida terrenal als 24 anys.

«L’Església va reconèixer ràpidament el valor extraordinari de la seva figura i l’originalitat de la seva espiritualitat evangèlica», de manera especial els Pontífexs van seguir de prop la seva vida: “Teresina” va conèixer el Papa Lleó XIII en el seu pelegrinatge a Roma el 1887 a qui va demanar permís per entrar al Carmel a l’edat de 15 anys. Pius X va percebre la seva enorme estatura espiritual, després de la mort de jove santa. I Benet XV la declara Venerable el 1921, elogiant «les seves virtuts centrant-les en el “caminet” de la infància espiritual», va ser canonitzada el 17 de maig de 1925 per Pius XI: «qui va agrair al Senyor per permetre-li que Teresa del Nen Jesús i de la Santa Faç fos “la primera beata que va elevar als honors dels altars i la primera santa canonitzada per ell”. El mateix Papa la va declarar patrona de les Missions el 1927». Després va ser proclamada una de les patrones de França el 1944 pel venerable Pius XII.

Posteriorment sant Pau VI recordava sovint les seves virtuts cristianes. Sant Joan Pau II el 1997 la va declarar doctora de l’Església, considerant-la a més «com a experta en la scientia amoris». També, «Benet XVI va reprendre el tema de la seva “ciència de l’amor”, proposant-la com a «guia per a tots, sobretot per als qui, al poble de Déu, exerceixen el ministeri de teòlegs». I el Papa Francesc va canonitzar «els seus pares Lluís i Cèlia l’any 2015, durant el Sínode sobre la família» (6).

Jesús per als altres

El Papa Francesc al primer capítol presenta l’experiència cristiana a la santa, des de la seva pregària, vida mística, però amb ànima missionera i sense autoreferencialitat: «En el nom que ella va triar com a religiosa es destaca Jesús: el “Nen” que manifesta el misteri de l’Encarnació i la Santa Faç” (7), i “el Nom de Jesús és contínuament “respirat” per Teresa com a acte d’amor, fins a l’últim alè” (8).

Com a Patrona de les missions, el Papa recorda en l’exhortació apostòlica, que «com passa en tota trobada autèntica amb Crist, aquesta experiència de fe la convocava a la missió. Teresina va poder definir la seva missió amb aquestes paraules: “Al cel desitjaré el mateix que desitjo ara a la terra: estimar Jesús i fer-lo estimar”» (9).

Una ànima missionera, assenyala Francesc, que ensenya «la manera d’entendre l’evangelització per atracció, no per pressió o proselitisme. Val la pena llegir com ho sintetitza ella mateixa: “En atraure’m a mi, atreu també les ànimes que estimo…» (9), així ho escrivia la santa a les últimes pàgines de «Història d’una ànima» (10) com la seva testament missioner «amb un fervent esperit apostòlic» (11), deixant-se guiar per l’acció de l’Esperit Sant: «Jo demano a Jesús que m’atregui a les flames del seu amor, que m’uneixi tan íntimament a Ell que sigui Ell qui visqui i qui actuï en mi» (12).

El caminet de la confiança i de l’amor

En el segon capítol el Sant Pare recorda el valor de “El camí de la infància espiritual” (14) proposat per Santa Teresa del Nen Jesús que subratlla la primacia de l’acció de Déu i “la confiança” plena a la misericòrdia de Crist:

«Teresina va relatar el descobriment del caminet a la Història d’una ànima: “Malgrat la meva petitesa, puc aspirar a la santedat. Engrandir-me és impossible; hauré de suportar-me tal com soc, amb totes les meves imperfeccions. Però vull buscar la manera d’anar al cel per un caminet molt recte i molt curt, per un caminet totalment nou”» (15).

Francesc assenyala que la santa a la seva època «davant d’una idea pelagiana de santedat, individualista i elitista, més ascètica que mística, que posa l’èmfasi principal en l’esforç humà, Teresina subratlla sempre la primacia de l’acció de Déu, de la seva gràcia »(17), per això «prefereix destacar el primat de l’acció divina i convidar la confiança plena mirant l’amor de Crist que se’ns ha donat fins a la fi» (19).

«Per tant -escriu el Papa Francesc-, l’actitud més adequada és dipositar la confiança del cor fora de nosaltres mateixos: en la misericòrdia infinita d’un Déu que estima sense límits i que ho ha donat tot a la Creu de Jesucrist» (20 ).

Sobre aquesta “confiança” el Sant Pare suggereix no assumir-la només en referència a la santificació i salvació, sinó també com un “abandó quotidià” en Déu: «Té un sentit integral, que abraça la totalitat de l’existència concreta i s’aplica a la nostra vida sencera, on moltes vegades ens aclaparen els temors, el desig de seguretats humanes, la necessitat de tenir-ho tot sota el nostre control» (23).

El Papa recorda les paraules de Santa Teresina que es refereixen a aquest “sant abandonament” a l’Amor: «Els que correm pel camí de l’amor crec que no hem de pensar en allò que ens pugui passar de dolorós en el futur, perquè això és faltar a la confiança» (24).

Aquest testimoni és considerat per Francesc com un foc enmig de la nit, ja que va viure la seva última etapa a finals del segle XIX que l’edat d’or de l’ateisme modern: «però la foscor no pot extingir la llum: ella ha estat conquerida per Aquell que ha vingut al món com a llum (cf. Jn 12,46). El relat de Teresina manifesta el caràcter heroic de la seva fe, la seva victòria en el combat espiritual, davant de les temptacions més fortes» (26).

Seré l’amor

«“La Història d’una ànima” és un testimoni de caritat, on Teresina ens ofereix un comentari sobre el manament nou de Jesús: Estimeu-vos els uns als altres, com jo els he estimat (Jn 15,12)» (31), escriu el Papa Francesc al tercer capítol de la seva exhortació oferint un panorama de la resposta confiada de l’amor de la santa, a través del proïsme, a l’amor misericordiosos de Déu.

Santa Teresa del Nen Jesús i de la Santa Faç, recorda el Sant Pare, expressava en els seus escrits el seu «amor esponsal» (32) amb Crist: «Teresina té la viva certesa que Jesús l’estima i conegué personalment en la Passió: Em va estimar i es va lliurar per mi (Ga 2,20)» (33). I «l’acte d’amor Jesús, t’estimo», contínuament viscut per Teresina com la respiració, és la clau de lectura de l’Evangeli» (34), assegura el Pontífex.

Amor que santa Teresina va viure en la senzillesa més gran i experiment en la vida quotidiana (35): «Teresina viu la caritat en la petitesa, en les coses més simples de l’existència quotidiana» (36), i en el cor de l’Església, on va buscar el seu lloc (38): «… Vaig comprendre que l´Església tenia un cor, i que aquest cor estava cremant d´amor. Vaig comprendre que només l’amor podia fer actuar els membres de l’Església; que si l’amor arribava a apagar-se, els apòstols ja no anunciarien l’Evangeli i els màrtirs es negarien a vessar la sang…» (39).

“No és el cor d´una Església triomfalista, és el cor d´una Església amant humil i misericordiosa” (40), assenyala Francisco. Afirmant a més que «Tal descobriment del cor de l´Església és també una gran llum per a nosaltres avui, per no escandalitzar-nos pels límits i debilitats de la institució eclesiàstica, marcada per fosques i pecats, i entrar al seu cor ardent d´amor, que es va encendre a Pentecosta gràcies al do de l’Esperit Sant» (41).

El Papa Francesc explica que aquesta crida de Déu a «posar foc al cor de l’Església més que a somiar amb la seva pròpia felicitat» (42) li va permetre a santa Teresina «passar d’un desig fervorós del cel a un desig constant i ardent del bé de tots, culminant en el somni de continuar al cel la seva missió d’estimar Jesús i fer-lo estimar» (43). Arribant així «a la darrera síntesi personal de l’Evangeli, que partia de la confiança plena fins a culminar en el do total pels altres» (44).

El Papa Francesc arriba a un punt central de la seva exhortació apostòlica, indicant que «C’est la confiance». És la confiança la que ens porta a l’Amor i així ens allibera del temor, és la confiança la que ens ajuda a treure la mirada de nosaltres mateixos, és la confiança la que ens permet posar a les mans de Déu allò que només Ell pot fer. Això ens deixa un cabal immens d’amor i d’energies disponibles per buscar el bé dels germans. I així, enmig del patiment dels seus darrers dies, Teresina podia dir: «Només compto ja amb l’amor» (45).

Al cor de l’Evangeli

Al quart capítol el sant Pare recorda que l’anunci d’una Església missionera se centra en allò essencial: «la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat» (47), i l’aportació específica que regala Teresina, “doctora de la síntesi”: «consisteix a portar-nos al centre, a allò que és essencial, a allò que és indispensable. Ella, amb les seves paraules i amb el seu propi procés personal, mostra que, si bé tots els ensenyaments i les normes de l’Església tenen la seva importància, el seu valor, la seva llum, algunes són més urgents i més estructurants per a la vida cristiana» (49).

El Papa Francesc afirma que l’actualitat de santa Teresa del Nen Jesús perdura en tota la seva «petita grandesa: … En un temps de replegaments i de tancaments, Teresina ens convida a la sortida missionera, captivats per l’atracció de Jesucrist i de l’Evangeli» ( 52).

“Un segle i mig després del seu naixement, Teresina és més viva que mai enmig de l’Església pelegrina, al cor del Poble de Déu” (53), diu Francesc finançant amb la pregària:

“Estimada santa Teresina, l’Església necessita fer resplendir el color, el perfum, l’alegria de l’Evangeli. Envia’ns les teves roses! Ajuda’ns a confiar sempre, com tu ho vas fer, en el gran amor que Déu ens té, perquè puguem imitar cada dia la teva caminet de santedat. Amén.”