Anna Vila explica l’evolució de l’entitat i de projectes innovadors com ‘El menjador’.
El carrer Tallada, situat al rovell de l’ou del centre històric de Lleida, ha esdevingut un dels centres neuràlgics del barri. Allà s’hi apleguen bona part dels serveis de la Fundació Jericó, una entitat que va néixer el 2014 sota el lema ‘un plat, un llit, un acompanyament’.
La fundació, que enfonsa les seves arrels en la parròquia del Carme de Lleida, compta amb una trajectòria que l’ha convertit en una referència de la ciutat pel que fa a la protecció i ajuda a les persones més vulnerables, amb serveis com una residència o un menjador social que s’ha renovat i ofereix molt més que un plat a taula. En parlem amb la seva directora, l’Anna Vila.
Qualsevol persona que vulgui contactar amb la Fundació Jericó pot apropar-s’hi al carrer Tallada, 33, de Lleida; visitar el seu web o enviar un correu a direccio@fundaciojerico.org.
L’origen de la Fundació Jericó està molt vinculat a la parròquia del Carme de Lleida.
Exacte, la fundació va sorgir d’aquesta parròquia de la ciutat, molt pròxima a l’estació de tren i on hi era el mossèn Joan Mora, impulsor de la Fundació Jericó. En la seva època, la parròquia acollia moltes persones que arribaven a Lleida i tenien alguna necessitat, com un lloc per dormir, un plat o roba, entre altres. En aquest context es va crear la Fundació Jericó, sense ànim de lucre i amb el seu propi patronat, ubicada al carrer Tallada del centre històric de la ciutat, on tenim bona part dels nostres serveis.
El vostre lema és ‘un plat, un llit i un acompanyament’. Defineix bé el que ofereix la fundació?
És cert que continuem amb aquest lema, però ara hem reformulat els nostres objectius per anar més enllà de l’assistencialisme. Tenim diversos serveis, un de repartiment d’aliments a famílies que ens venen derivades de serveis socials, ubicat a l’avinguda Segre; i la residència, que ara és l’única que hi ha a la ciutat per atendre situacions d’urgència de persones en processos d’exclusió social. A més, tenim ‘El menjador‘, que està en marxa des del 2014, però que vam repensar després d’haver de tancar portes arran de la pandèmia.
En quin sentit?
Es tractava d’un servei totalment gestionat per persones voluntàries, en què oferíem un plat a qualsevol persona que vingués i fes demanda. La covid ens va obligar a tancar-lo, tot i que continuàvem fent àpats a porta tancada per a les persones que vivien a la residència. I aquí és on, d’alguna manera, ens vam replantejar el projecte.
No ho vau fer soles.
Durant el moment dur de la pandèmia vam col·laborar amb el Banc dels Aliments de Lleida repartint àpats a domicili a persones vulnerables que estaven confinades. Això va crear unes sinergies molt interessants, i vam veure que ells també estaven en un moment de repensar-se, i vam decidir unir-nos per crear conjuntament aquest nou projecte de menjador social, que és alguna cosa més que un servei assistencialista.
Parlem d’aquest nou projecte de menjador. En què canvia?
En diverses vies. Per una banda, canvia en el sentit que volem professionalitzar-lo i contractem una cuinera que hi treballa de dilluns a divendres i un cuiner que està els caps de setmana i festius. Per altra banda, decidim que ha d’haver-hi una integradora social, una persona que fa seguiment de les persones que venen a dinar i que representa la part més social del projecte.
Deixa de ser un servei per venir a dinar i marxar.
Exacte, ara totes les usuàries saben que poden venir abans i parlar amb la integradora, que farà un treball amb elles i ho transmetrà als seus referents de serveis socials o altres entitats, que també ens deriven persones, com Creu Roja o Càritas, per citar dos exemples. Ara bé, tot això no vol dir en cap cas que deixem a ningú sense un plat a taula, evidentment.
La manera de funcionar sempre és a través de derivacions?
Sí, perquè ho entenem com un projecte temporal. És a dir, no pot ser que una persona estigui deu anys venint a dinar i a fer els àpats al menjador, per això fem aquest recorregut a través de derivacions. Ara, la gent pot venir a dinar presencialment o endur-se una carmanyola, segons el que s’acordi amb serveis socials per a la persona.
D’alguna manera, es tracta d’ampliar l’abast del projecte?
Sí, d’obrir-ne la visió i deixar de ser només un menjador per a persones sense llar, que també, sinó a un menjador per a persones que necessiten el servei d’alimentació. Aleshores, treballem amb persones que estan amb fundacions tutelars, però no poden garantir una alimentació diària saludable i equilibrada; també estem amb persones grans que viuen soles i necessiten un seguiment…
Alhora, al menjador també treballeu en l’àmbit de la sostenibilitat.
És un altre dels vessants del projecte, la recuperació alimentària que fem a la ciutat de Lleida. El 90% dels aliments provenen d’excedents alimentaris, cada dia anem a buscar els aliments o els establiments ens els porten. Igualment, tot allò que nosaltres no podem utilitzar ho enviem a protectores d’animal i així fem aquest cercle de no llençar res i fer aquesta tasca de recuperació d’aliments.
La idea és convertir ‘El menjador’ en un centre neuràlgic del barri?
Així és, aquesta seria la part més comunitària del projecte. Nosaltres formem part del centre històric de la ciutat i entenem que hem de ser un projecte col·laborador dins del barri on estem. Per això, a les tardes, quan el menjador està tancat, oferim l’espai a totes les entitats i associacions que hi ha al barri i vulguin fer les seves activitats pròpies.
En aquest sentit, també organitzem una activitat cada mes, com concerts, tallers de cuina, presentacions de llibres, entre altres, i ho publiquem a les xarxes. Volem que tothom pugui participar i així també trenquem amb les barreres i estereotips que malauradament arrosseguen les persones que fan ús del menjador social.
“Formem part del centre històric de la ciutat i entenem que hem de ser un projecte col·laborador dins del barri on estem”.
Per fer la tasca que feu, el treball en xarxa és essencial.
És fonamental, en el sentit de les derivacions que et deia, per exemple. En tot moment estem en plena comunicació amb les diferents entitats que treballen amb persones sense llar i en risc d’exclusió social. I, per altra banda, sempre estem disposades a crear sinergies amb altres entitats i ens trobem en els nostres camins. Sumar esforços és cabdal.
La societat és poc sensible a la realitat de les persones més vulnerables?
Jo sempre dic que quan aquestes persones, les que no tenen llar, per exemple, dormen al ras, nosaltres estem a casa, per tant, no acabem de veure i visibilitzar la seva realitat. A més, difícilment els hi posem cara. Moltes persones ens diuen, hi ha una persona dormint a un portal, però quan preguntes com és no saben posar-li cara perquè segurament no l’han mirat a la cara. Per això la nostra part d’acompanyament és tan important, atendre-les de manera personalitzada i crear un vincle.
Com a entitat, quines són les principals dificultats que us heu trobat per desenvolupar la vostra tasca?
Econòmiques. Et diria que és la primera, la principal i la més gran. Si en aquest àmbit les coses van bé, normalment tota la resta ve rodat.
Ara que han passat uns mesos del moment més dur de la pandèmia i tenim certa perspectiva, com ho recordeu tot plegat?
Doncs van ser molt durs, perquè teníem persones confinades a la residència i, òbviament, mai ens havíem trobat amb una situació així. I, és clar, parlem de persones que per les seves situacions personals necessiten sortir, per diferents motius, des de problemes de salut mental, d’addiccions o el que sigui. Es van viure moments durs i tensos.
Ara bé, passat el temps també veiem aspectes positius. Va ser tan intens tot plegat que vam fer en vint dies que en condicions normals haguéssim fet en mesos. I també a nivell de crear vincles entre treballadors i usuàries, que per la intensitat amb què es va viure tot es van fer més profunds i sòlids.
Si més no, us ha servit per obrir noves perspectives.
Sí, ha estat així. Hem canviat algunes visions que teníem i també hem creat nous serveis que potser no tindríem al cap sense passar pel confinament, com el gimnàs, per exemple. No pensàvem potenciar aquesta part esportiva, mai ho havíem tingut en compte, i ens vam adonar que era molt necessari. A partir d’aquí, ara hem creat un projecte conjunt amb Decathlon que té l’esport al centre. En resum: va ser dur, però n’hem tret aprenentatges.
