‘Trobarem a faltar el teu somriure’
L’Enric Castells ens ha deixat per anar a la Casa del Pare. La mort li ha sobrevingut d’una manera sobtada, inesperada, després d’una caiguda que semblava inofensiva davant de l’església del Carme. Des d’aleshores, el seu adéu a tempo lento mentre la seva vida s’anava instal·lant en l’eternitat ens anava ajudant a fer-nos-en a la idea de que ja no el tindríem entre nosaltres. Però no ha estat així. El seu record, la seva presència, és ben viva i així perdurarà.
La Missa exequial ha estat presidida per Mn. Joan Mora, que l’ha iniciat amb expressions molt pròpies de l’Enric. “Mossèn l’església ja està plena. Ja pot començar la Missa!” Veritablement l’església parroquial de la Mare de Déu del Carme estava plena a vessar i no podia encabir les nombroses persones aplegades per donar el darrer adéu a l’Enric Castells.
Amb el rector del Carme concelebraven Mn. Joan Ramon Ezquerra, el P. Ramon Domènech, el P. Francesc Vilà, el P. Joaquim Recasens, el P. Jordi Grau, Mn. Vicenç Alfonso, Mn. Jordi Pardell, Mn. Josep Martí, Mn. Joaquim Mesalles i el diaca Fra Genís Sánchez. Lluis Climent i la Coral del Carme han fet l’acompanyament musical de la cerimònia. Al presbiteri, d’una forma simbòlica, hi havia la seva inseparable cartera de l’Enric.
L’afluència de persones de tota la ciutat, amb les autoritats i representants de la quarantena d’entitats lleidatanes amb les quals l’Enric hi tenia una estreta vinculació, acompanyaven la família i els amics. L’Ajuntament havia reconegut recentment la seva trajectòria com activista cultural, home de teatre i home de lletres concedint-li la Medalla d’Or de la ciutat.
Entre totes les presències n’hi havia una de molt significativa: l’Agrupació TOAR a la qual l’Enric s’hi havia dedicat i encara s’hi dedicava d’una manera especial: “Estaré vinculat al TOAR fins que em mori”, havia dit repetidament. I no eren només paraules, sinó que en el seu dia a dia aquest propòsit es feia realitat. Precisament el seu compte enrere entre nosaltres s’havia produït quan s’adreçava a un dels actes organitzats pel seu estimat TOAR. Només havia passat un mes des que a la parròquia havíem celebrat amb una Missa i un sopar el 60è aniversari de l’entitat.
El seu actual president, Jordi Vivas, ha fet memòria entranyable del gran llegat humà i cultural de qui fins ara havia estat el seu director i a qui tots considaven com un pare. Aquesta paraula denota el mestratge que també exercia l’Enric entre els membres de l’Agrupació i, a la vegada, els vincles afectius que els unien.
Uns vincles que l’Enric ha compartit igualment amb la parròquia del Carme on sempre ha estat un immillorable col·laborador. També la parròquia ha estat sempre l’espai predilecte on el TOAR ha preparat i representat les seves escenificacions estrella: els Pastorets de tota la vida i, des dels anys de renovació de la parròquia, la Passió i els recitals de poemes. L’Enric, home inquiet i perfeccionista, ens sorprenia any rere any amb novetats genials que feien que aquesta representació del Divendres Sant, única a Lleida, s’anés enriquint presentant més un aspecte de renovació més que de repetició amb vestuari, efectes tècnics, imatge, escenografia… L’Enric no parava de pensar en novetats que fessin possible que cada representació suscités l’interès d’una estrena.
Mossèn Joan ha recordat aquesta activitat que tant l’havia unit des de sempre amb la parròquia. I que abans de començar cada representació, reunia els actors per resar un Parenostre. Ha rememorat el moment en què va assistir l’Enric i com a una al·lusió afectuosa a ‘l’home del maletí’ ha dit: “la seva cartera als peus de la Mare de Déu, simbolitza aquest llegat cultural que ell ens deixa, els seus projectes i il·lusions, que nosaltres li retornem ple de pregàries, desigs i anhels perquè Déu l’hagi acollit ja a la Glòria”. També s’ha referit especialment a la fe de l’Enric i com l’alimentava amb la missa de cada dia als franciscans. Aquest era, segons l’alcalde de Lleida “el seu contacte diari amb el cel”. El P. Joaquim ha explicat que el propi Enric li havia demanat recollir la faceta creient de la seva persona a les memòries de la seva vida que estava preparant.
Al final de la cerimònia Joan Bellostas ha recitat el Càntic Espiritual de Joan Maragall, atenent a les darreres voluntats de l’Enric. Els seus fills Josep Maria i Enric han fet una semblança memorable del pare, l’espòs i l’avi, i de la seva extraordinària activitat cultural, admirablement conjugada amb la seva vida professional i familiar. Han recordat especialment la il·lusió compartida dels anys en què l’Enric havia desfilat a la Cavalcada dels Reis Mags com a Rei Melcior. Amb una gran tendresa s’han referit a les seves qualitats i al seu tarannà particular: “el pare no era perfecte, però la seva manera de ser tenia una magnífica combinació.” Per a la família també l’Enric semblava ser etern. Ara, encara que la seva vida hagi dit “TELÓ”, està assistint a una representació incomparablement més gran i real.
La Missa exequial ha acabat amb el cant “Al Paradís t’acompanyin els àngels!” tot desitjant que l’anima de l’Enric hagi arribat ja al Cel i pugui reposar eternament. A continuació, el fèretre amb les seves despulles mortals sortia del temple al so d’una gran ovació i del cant de la Vall del Riu Vermell. La intensa emoció es condensava en els ulls plorosos dels assistents, que taral·lejàvem: “Quan arribis a dalt la carena / mira el riu i la vall que has deixat / i aquest cor que ara guarda la pena / tan amarga del teu comiat.”
- Recordatori
- Homenatge a Enric Castells (15.05.13)
- Entrevista a Enric Castells (14.05.13)
- TOAR, 60 anys:
