El Seminari, com a institució educativa eclesiàstica per a la formació dels joves aspirants al sacerdoci, fou creat el 1563 pel Concili de Trento. El principal propòsit era el d’estructurar l’ensenyament i donar unicitat a la tasca que portaven a terme les diferents escoles catedralícies, universitats i altres col·legis eclesiàstics. El decret del Concili de Trento ordenava la constitució d’un Seminari a cada diòcesi; en el nostre àmbit cultural, va seguir la següent cronologia: Tarragona l’any 1568, València l’any 1583, Girona el 1589, Urgell el 1592 i Barcelona 1593.
Però, a la nostra Diòcesi es creà molt més tard, en concret l’any 1722. Lleida creia que estava degudament atesa per l’Estudi General de Lleida (creat l’any 1300), que acollia a les seves aules els alumnes dels diferents centres d’ordes religiosos i dels col·legis majors de Santa Maria de l’Assumpta i de la Immaculada. S’impartien els estudis de Cànons i Teologia, assumint, d’aquesta manera la formació del clergat. El mateix bisbe escollia els seminaristes i atorgava l’ordenació sacerdotal.
Després de la Guerra de Successió, i del posterior Decret de Nova Planta, es tanquen les universitats catalanes i el mateix Estudi General, reubicant-les a la recentment creada Universitat de Cervera. Davant d’aquesta necessitat, el bisbe Francesc d’Olasso (1714-1735) erigí el 5 de març de 1722 el primer Seminari diocesà, ubicat a la Redola de Sant Joan, que tot just es mantingué quatre anys i hagué de tancar les portes per falta de finançament. Uns anys més tard, en concret el 1738, el bisbe Galindo (1736-1756) es replantejà la qüestió i bastí de nou el Seminari de Lleida, dotant-lo de finançament. Ho feu seguint la normativa tridentina. Ubicat al carrer de la Tallada, al costat de l’antic Palau Episcopal. Anys després, el 1754, s’incrementa la dotació econòmica adjudicant les rendes de la Pia Almoina, l’organització de la qual havia reestructurat.
Tal i com avança el segle XVIII, Lleida i el bisbat també es van recuperant. L’any 1773 arriba una reforma del bisbe Sánchez Ferragudo (1771-1783). Aquesta afectà tant la ubicació del Seminari com l’estructura, ja que va dotarlo de casa pròpia i de noves Constitucions. S’instal·là en l’antiga residència-col·legi de la Companyia de Jesús (als actuals Jardins de la Cuirassa) que havia quedat desocupada després de l’expulsió dels jesuïtes l’any 1767. El Seminari es posa sota l’advocació de la Verge Assumpta.
Així fou com el 7 d’octubre de 1773 el bisbe prengué possessió del lloc i inaugurava tot seguit el curs escolar. D’aquesta manera, el Seminari, amb nova residència i noves Constitucions, arribava a la consolidació definitiva. És la data en què es clou la història del naixement del primer Seminari Conciliar de Lleida.
El segle XIX ve marcat per la caiguda de l’Antic Règim i l’assumpció del liberalisme i les guerres carlines en contra del nou ordre establert. El Seminari va patir el desgovern de la diòcesi fins que el bisbe Tomàs Costa i Fornaguera (1875-1889) el va reobrir de nou.
L’any 1893, el bisbe Josep Meseguer (1890-1905) va tenir la iniciativa de construir un edifici de nova planta per al Seminari, perquè les condicions de l’antic no satisfeien les necessitats de la institució. La seva ubicació seria extramurs, actualment a la rambla d’Aragó. La construcció de l’edifici l’encarregà a l’arquitecte diocesà Celestí Campmany. La primera pedra del nou edifici es col·locà el 7 de març de 1893 (aleshores festa de Sant Tomàs d’Aquino). El mateix dia també s’inaugurava una altra institució, aquesta nova, coneguda com el Museo Católico, que avui forma part del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal. Aquesta segona institució havia de servir per ampliar la Càtedra d’Arqueologia Cristiana, com a escola pràctica d’aquesta assignatura i per oferir als seminaristes una formació artística adequada.
Durant aquest període per al Seminari fou un moment esplendorós, època que continuà amb increment de seminaristes i vocacions. Un fruit d’això és l’edició d’una revista feta des del Seminari per als seminaristes: Esperança; el primer número del qual surt l’any 1917.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) el Seminari fou assaltat i saquejat, i passà a ser la seu del comitè de Milícies Antifeixistes, que el convertí en caserna i lloc de comandament.
Acabat el conflicte, el Seminari reobrí les portes i va tornar a viure un gran moment de vitalitat. La disminució progressiva de seminaristes portà al seu trasllat, l’any 1978, al carrer Canonge Brugulat. Aleshores l’edifici es va reordenar com a Rectorat de la naixent Universitat de Lleida.
Tancat des de 1994, a la nostra ciutat, els seminaristes es formaven al Seminari Interdiocesà de Catalunya i a la Facultat de Teologia de Catalunya, a Barcelona. Tot i que hi va haver una reobertura del mateix cap a l’any 2004 però, al cap de poc temps, els seminaristes lleidatans van tornar i continuen actualment a l’esmentat Seminari a Barcelona.
Materials extrets dels volums III i IV de les Arrels Cristianes de Lleida. Lleida, Bisbat de Lleida, Pagès Editors, 2007.
