EL PAPA PRESIDEIX LA CLOENDA DE L’OCTAVARI PER LA UNITAT DELS CRISTIANS A ROMA

No preguntar-se qui és el nostre proïsme sinó què fem amb el proïsme

La tarda del dijous 25 de gener va tenir lloc la celebració de les segones vespres, en la memòria litúrgica de la conversió de sant Pau, a la basílica de sant Pau extramurs, zona extra territorial de la Santa Seu. Presidides pel papa Francesc, hi eren presents Justin Welby, primat dels anglicans, i altres representants ortodoxos. Amb aquesta celebració es tancava la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. Tot seguit transcrivim alguns fragments de l’homilia del Papa:

A l’Evangeli que hem escoltat, el doctor de la Llei, encara que s’adreça a Jesús anomenant-lo «Mestre», no vol deixar-se instruir per ell, sinó «posar-ho a prova». Però una falsedat encara més gran emergeix de la seva pregunta: «què he de fer per heretar la Vida eterna?» (Lc 10,25).Fer per heretar, fer per tenir: heus aquí una religiositat distorsionada, basada en la possessió més que en el do, on Déu és el mitjà per obtenir el que vull, no el fi a estimar amb tot el cor. Però Jesús és pacient i convida aquest doctor a trobar la resposta a la Llei de la qual era expert, que prescriu: «Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes les teves forces i amb tot el teu esperit, i el teu proïsme com a tu mateix» (Lc 10,27).

Aleshores aquell home, «volent-se justificar», planteja una segona pregunta: «I qui és el meu proïsme?» (Lc 10,29). Aquesta pregunta tracta de dividir: dividir les persones entre les que s’han d’estimar i les que es poden ignorar. I dividir mai no és de Déu, és del diable, que és divisor. Jesús, però, no respon teoritzant, sinó amb la paràbola del bon samarità, amb una història concreta, que ens involucra també a nosaltres. Perquè, els qui es comporten malament i amb indiferència són el sacerdot i el levita, que anteposen a les necessitats del qui pateix la tutela de les seves tradicions religioses. El que dona sentit a la paraula “proïsme” és, en canvi, un heretge, un samarità, perquè es fa proïsme: sent compassió, s’acosta i s’inclina tendrament sobre les ferides d’aquest germà; se n’ocupa, independentment del seu passat i de les seves culpes, i ho serveix amb tot el seu ésser (cf. Lc 10,33-35). Això permet a Jesús concloure que la pregunta correcta no és “qui és el meu proïsme?” sinó: “em faig jo proïsme?”. Només aquest amor que es converteix en servei gratuït, només aquest amor que Jesús va proclamar i viure, aproparà els cristians separats els uns als altres. Només aquest amor ens unirà. Primer el germà, després el sistema.

Ens hauríem de preguntar “Jo i també la meva comunitat, la meva Església, la meva espiritualitat, ens fem proïsmes? Perquè tota persona al món és el meu germà o la meva germana, i tots conformem la “simfonia de la humanitat”, de la qual Crist n’és primogènit i redemptor. Quan Saule de Tars, perseguidor dels cristians, troba Jesús en la visió de llum que l’envolta i li canvia la vida, no li pregunta “què he de fer per heretar?” sinó “què he de fer, Senyor?”

Tots els esforços cap a la unitat plena estan cridats a seguir el mateix itinerari de sant Pau, a deixar de banda la centralitat de les nostres idees per buscar la veu del Senyor i deixar-li iniciativa i espai a Ell. Ho havia comprès bé un altre Pau, gran pioner del moviment ecumènic, el sacerdot Paul Couturier, que resant solia implorar la unitat dels creients “com Crist la vol”, “amb els mitjans que Ell vol”. Necessitem aquesta conversió de perspectiva i sobretot de cor, perquè, com va afirmar fa seixanta anys el Concili Vaticà II: «El veritable ecumenisme no es pot donar sense la conversió interior» (Unitatis redintegratio, 7).

Pregar per la unitat és la primera tasca del nostre camí. I és una tasca santa, perquè és estar en comunió amb el Senyor, que pregà al Pare abans que res per la unitat. I seguim resant també per la fi de les guerres, especialment a Ucraïna i a Terra Santa.