El documental “Amén. Francisco responde”, dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez i produït per Disney, presenta al papa Francesc reunit a Roma amb un grup de joves d’entre 20 i 25 anys arribats des de diferents parts del món. Es tracta d’un encontre sense precedents que traspassa fronteres, edats, mentalitats i creences en el que hi participen joves que majorment estan a la perifèria de l’Església: víctimes d’abús sexual, joves no binaris, representants del feminisme, víctimes de bullying i racisme, entre d’altres.
En el seu diàleg amb el Papa, els joves transmeten al pontífex les principals preocupacions de la seva generació. Francesc respon amb admirable honestedat i es mostra proper i sensible a les realitats que li plantegen expressant fraternitat i la imatge de l’Església que anhela, com un hospital de campanya divers i solidari.
Vegem alguns detalls:
Primer, el Papa surt de la seva casa, del Vaticà, i es desplaça fins al punt de trobada amb els joves, lluny de tota solemnitat.
Segon, el Papa escolta. I no només escolta preguntes, sinó que escolta al món que no pensa como ell. Francesc ens diu que avui l’Església ha d’escoltar. Ha de deixar que s’expressi el dolor dels fills i filles per sentir-se exclosos. El Papa escolta, parla, és part d’una conversa on també és necessari el silenci atent.
Tercer, el Sant Pare escolta el debat entre els joves. Es l’Església enmig del poble, de les seves discussions i dubtes. El Papa proposa una dinàmica de conversa on lo important no és només la resposta, sinó generar empatia.
El Papa ens convida a viure també de cara a part d’un món que se sent distanciat i ferit amb l’Església. Mostra a un home de Déu buscant com tractar-los, com escoltar-los, fins i tot com viure la vergonya… Ens marca un camí per a comunicar-nos valorant sempre alguna cosa de la persona que té al davant. Tots els joves es queden amb alguna cosa que ha valorat de cadascun. Tots son fills i filles de Déu, i si no volen sentir-se’n al menys es troben amb una Església Iglesia que “mai negociarà la fraternitat”.
El papa fa un exercici pràctic de sinodalitat, enderrocant murs que distancien l’Església de la vida d’homes i dones, especialment dels joves. Per això se sotmet a la sospita, a la crítica i a una certa desconfiança. Però en cada cas mostra la imatge de l’Església que ell desitja: “Prefereixo una Església accidentada a una Iglesia malalta”.
