Diumenge 29è de durant l’any, 16 d’octubre de 2011
Reflexió: Ciutadans del Regne i de la socitat civil
1.- A l’evangeli d’avui hi ha una qüestió important. Cal emmarcar-la en el diàleg de l’escena.
Jesús, els últims diumenges ha intentat fer recapacitar als fariseus i als caps dels jueus. ¿Quina va ser la seva reacció?
"Els fariseus es van retirar i van arribar a un acord per comprometre Jesús amb una pregunta: “Mestre, sabem que dieu sempre la veritat i que ensenyeu de debò el camí de Déu sense miraments de ningú… Digueu-nos: ¿és lícit pagar tribut al Cèsar o no?”
El tribut del Cèsar era signe del poder dels romans. Per això la pregunta era capciosa: qualsevol resposta hauria portat dificultats a Jesús. Si aprovava el pagament es faria impopular; Si no ho aprovava, podrien acusar d’anar contra els romans.
Comprengué la seva malícia i els digué: – Hipòcrites!, Per què em poseu a prova? Ensenyeu-me la moneda del tribut. Li ensenyaren una moneda romana. Ell els va preguntar: – ¿De qui són aquesta cara i aquesta inscripció? Li van respondre: – Del Cèsar. Jesús els respon: – Doncs, retorneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu. "
2.- Amb aquestes paraules Jesús ens vol dir dues coses:
Doneu a Cèsar el que és del Cèsar:
Quan el Cèsar, és a dir: la mentalitat i les lleis civils, s’oposi al que Déu vol, Jesús no té dubte en l’elecció: els seus seguidors han de seguir la veu de Déu, la voluntat de Déu
Pere i els altres apòstols, malgrat la persecució, els assots i la presó, van ser valents en la decisió: "Cal obeir Déu abans que als homes". Llavors el que els prohibien era parlar de Jesús. Ara els temes, en els quals pot haver una diferència notable entre Déu i el Cèsar (és a dir la mentalitat i les lleis civils), són la moral social i la sexual, la identitat del matrimoni, el respecte a la vida, la missió educativa de l’escola, etc. Són enfocaments que els cristians no podem acceptar. Cal obeir Déu abans que els homes.
Però en tot el que és recte, just i conforme a la dignitat humana, al veritable bé de les persones i de la societat el bon cristià ha de ser un fidel complidor de les lleis: lleis de convivència i participació, lleis d’impostos, lleis de circulació, col•laboració i solidaritat davant d’accidents o catàstrofes naturals, etc., fins i tot ha de saber fer més de l’estricament obligatori. La vida cristiana ens exigeix ser els millors ciutadans. Això vol dir: Donar al Cèsar el que és del Cèsar.
Doneu a Déu el que és de Déu:
Què és de Déu? Potser millor podríem preguntar què no és de Déu?
Som de Déu nosaltres, amb tot el que som i tenim: el nostre cos i la nostra ànima, les nostres qualitats i capacitats, els nostres béns, el nostre temps… Es diu: Jo faig amb el meu cos el que vull, jo faig amb els meus diners el que vull, jo faig amb el meu temps el que vull, etc.
Però resulta que jo no sóc amo, sinó administrador, que hauré de donar comptes de com he fet servir els béns rebuts de Déu, els quals tenen en els seus plans una finalitat precisa.
No puc apropiar-me del que no és meu. Això seria un robatori. No puc usar-lo al meu gust.
Pertanyo a Déu, com tota la creació, perquè és el meu creador. Sovint ens queixem de la nostra societat: del materialisme imperant, de la crisi, de la insolidaritat, de la pèrdua dels valors cristians, de les injustícies, de la corrupció… però ens hem preguntat si tenim cap responsabilitat en el manteniment d’aquesta situació
He de donar a Déu el que és de Déu, com Jesús. És a dir … tot.
Pecat és usar indegudament de mi mateix i del que dic que és meu, al marge de Déu, en contra de Déu.
3. Tot això suposa maduresa en la vida cristiana.
Aquestes actituds no s’improvisen. Vegem la maduresa de la petita comunitat de cristians de Tessalònica
"Davant Déu, el nostre Pare, recordem sense parar l’activitat de la vostra fe, l’esforç del vostre amor i l’aguant de la vostra esperança en Jesucrist nostre Senyor”.
Tots sabem que la crisi econòmica que estem vivint en els països occidentals no té fàcil solució. Més que una crisi financera és una crisi d’humanitat. Obsessionats només per un benestar material sempre major, hem acabat vivint un estil de vida insostenible fins i tot econòmicament.
No serà suficient amb proposar solucions tècniques. Cal una conversió del nostre estil de vida, una transformació de les consciències: passar de la lògica de la competició a la de la cooperació: posar límits a la voracitat dels mercats; aprendre una nova ètica de la renúncia.
Treballem per desenvolupar la nostra vida cristiana fent que la nostra fe treballi per propagar-se, que la caritat no es cansi de fer el bé, i la nostra esperança aguanti les adversitats; i tot això en un clima de pregària, cercant sempre el bé comú, i cada vegada veurem més clar i tindrem més valor per donar a Déu el que és de Déu i al poder civil el que li es propi, enmig de les dificultats pròpies del nostre temps, com l’han fet els autèntics cristians a través de les dificultats de tots els temps, moltes vegades més serioses que les nostres
4.- Pregària:
Feu, Senyor, que el vostre poble, aplegat per la vostra Paraula i envigorit per l’Eucaristia, avanci pel camí de l’amor i de la convivència pacífica.
No n’hi ha un altre com jo
