Diumenge segon d’advent
Hem escoltat
“Treu-te el vestit de dol i d’aflicció, i engalana’t per sempre amb la glòria de Déu. Vesteix-te amb el mantell de la bondat de Déu, Déu farà que sota el cel es vegi pertot arreu la teva resplendor”.
“Tothom veurà la salvació de Déu».
Temps d’esperança, de confiança, malgrat les nostres limitacions, dificultats, fins i tot pecats… Déu pot més que la crisi. Déu ens en pot treure. Déu ens en vol treure. I d’una manera definitiva. Déu, quan ha estimat, no es tira enrere. El seu és un amor definitiu. Déu ha tingut –i té- envers nosaltres, els ulls oberts, el cor obert, les mans obertes. Uns ulls, un cor i uns mans..misericordiosos.
Amb els seus ulls Déu ens mira sempre com a fills, ens veu preocupats, ens veu desorientats, que no sabem per on tirar, veu les famílies que ploren perquè ho han perdut tot, veu els joves que no tenen treball, veu els qui estan llençats al carrer, perquè han perdut la vivenda. Ho veu tot. Té els ulls molt oberts.
Déu té el cor obert. Déu estima infinitament tots aquests fills seus. Déu estima la vida que ens ha donat. Estima la dignitat de tota persona humana, que ha creat a la seva imatge i semblança. Déu ens estima tant ens ha donat el seu propi Fill, el Fill, Jesús que ha acceptat se clavat a la creu per nosaltres. El cor de Jesús, no solament està obert a nosaltres. Ha estat fins i tot traspassat per nosaltres.
Déu té les mans obertes: Jesús va passar tota la vida fent el bé, curant, aixecant es ànims, retornant la vida. L’estil de Jesús és donar, més encara, el seu estil és donar-se.
Aleshores, la pregunta que es fan molts. Si Déu té els ulls oberts a les nostres penes, i el cor obert per estimar-nos i les mans obertes per afavorir-nos, com permet aquesta crisi, com no ens treu d’aquests problemes.
Potser va per aquí la conversió que ens demana sant Joan Baptista.
Convertiu-vos.
Germans i germanes. Déu vol actuar a través de nosaltres, a través dels nostres ulls, del nostre cor, de les nostres mans.
- Déu ens ha donat uns ulls perquè nosaltres sapiguem descobrir els problemes dels nostres germans, que no desviem la mirada de les seves dificultats: són germans nostres.
- Déu ens ha donat un cor per estimar. Qui estima es compadeix, es posa al costat dels qui pateixen, plora amb els qui ploren.
- Déu ens ha donat unes mans per compartir. El que jo tinc és per als qui ho necessiten. No em puc permetre estar tip, mentre hi ha gent que no tenen per menjar. No puc fer despeses inútils o no necessàries, mentre hi ha germans tirats a la cuneta. Hem de ser
com el bon samarità.
Si la crisi que s’està patint en el món i la veiem al nostre voltant, ha de superar-se, haurà de ser fent un canvi radical en el nostre estil de viure i d’actuar. Els nostres ulls, el nostre cor i les nostres mans han de canviar de direcció. Els germans que pateixen –i són molts- han d’entrar certament en els pressupostos del govern i de les institucions, però han d’entrar també en el pressupost de les nostres famílies i en el pressupost personal de cadascú de nosaltres.
No és, potser, aquesta la conversió que Déu ens demana, avui, aquí i a cadascú?
La misericòrdia que Déu té envers nosaltres ens compromet a tenir nosaltres misericòrdia envers els nostres germans.
Aleshores, Nadal serà Nadal. I ho serà per a tots. I tots els dies seran Nadal. Tothom veurà la salvació de Déu. Que Déu ho faci. Que Déu ens ajudi a fer-ho.
