Diumenge 29 Ordinari – cicle A
Jesús parlava als fariseus per fer-los pensar, perquè volia salvar-los. Però ells com reaccionaven?
“Els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora… «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, … Digueu-nos, doncs,¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?» Jesús que s’havia adonat de la seva malícia, (si Jesús aprovava el pagament del tribut,es feia impopular. Si no l’aprovava podrien acusar-lo d’anar contra els romans) els respongué: «Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: «¿De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?» Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu»”.
Doneu a Déu el que és de Déu
- Quan el César (és a dir: la mentalitat i les lleis civils) s’oposi al que Déu vol, Jesús no té dubte en l’elecció: els seus seguidors han de seguir la veu de Déu. Pere i els altres apòstols, malgrat la persecució, els assots i la presó, van ser valents en la decisió: “Cal obeir a Déu abans que als homes”.
- Llavors el que els prohibien era parlar de Jesús. Ara els temes, en els quals hi pot haver una diferència notable entre Déu i el Cèsar (és a dir la mentalitat i les lleis civils), són la moral sexual, la identitat del matrimoni, el respecte a la vida, la missió educativa de l’escola, etc. etc. Són enfocaments que els cristians no podem acceptar. Cal obeir a Déu abans que als homes.
Donar al Cèsar el que és del Cèsar
- Però en totes les lleis que proposen el que és recte, just i conforme a la dignitat humana, al veritable bé de les persones i de la societat, el bon cristià ha de ser un fidel complidor de les lleis:
- lleis de convivència i participació, lleis d’impostos, lleis de circulació, col·laboració i solidaritat davant accidents o catàstrofes naturals, etc., fins i tot ha de saber fer més que allò que és estrictament obligatori.
- La vida cristiana ens exigeix ser els millors ciutadans. Això vol dir: Donar al Cèsar el que és del Cèsar.
Però, germans i germanes, tornem a allò de “Donar a Déu el que és de Déu”.
Què és de Déu? Potser millor podríem preguntar-nos què no és de Déu?
- Som de Déu nosaltres, amb tot el que som i tenim: el nostre cos i la nostra ànima, les nostres qualitats i capacitats, els nostres béns, el nostre temps… Es diu de vegades: Jo faig amb el meu cos el que vull; jo faig amb els meus diners el que vull, jo faig amb el meu temps el que vull, etc.
- Però resulta que jo no sóc amo, sinó administrador, que hauré de donar comptes de com he usat els béns rebuts de Déu, els quals tenen en els seus plans una finalitat precisa. No puc apropiar-me el que no és meu. Això seria un robatori. No puc usar-ho al meu caprici.
- Pertanyo a Déu –com tota la creació- perquè és el meu creador.
Però, a més, pel Baptisme he quedat consagrat a ell amb tot el que sóc i tinc.
Haig de donar a Déu el que és de Déu, com Jesús. És a dir… tot.
Tot això suposa maduresa en la vida cristiana.
- Treballem per desenvolupar la nostra vida cristiana mitjançant l’oració, els sagraments ben rebuts i l’exercici de virtuts i cada vegada veurem més clar i tindrem més valor per donar a Déu el que és de Déu, enmig de les dificultats pròpies del nostre temps, com ho han fet els veritables cristians a través de les dificultats de tots els temps, moltes vegades majors que les nostres.
És el dia del Domund.
Cal obeir a Déu abans que als homes.
