Diumenge 5è de Quaresma
1.- Veure Déu
Un home important va fer una oferta considerable de diners a la persona que li mostrés Déu. Tots es neguitejaven per poder complaure aquest senyor i sobret tot per la quantitat de diners que portava l’oferta. Al final, només un pastor es presentà. Conduí el senyor a una terrassa i assenyalà el sol. “mira’l”. Immediatament va baixar els ulls sense veure-hi res. I li digué: “El sol només és una criatura petita del Creador; tot just és una espurna de la seva resplendor Com podeu posar els ulls sobre la persona incandescent de Déu?”
A l’evangeli se’ns narra que uns peregrins grecs que havien arribat a Jerusalem per celebrar la Pasqua s’apropen a Felip i li diuen: “Volem veure Jesús”. Volien conèixer amb més intimitat aquell home de Déu.
2.- Jesús, el rostre humà de Déu
El ser humà no pot conèixer el misteri profund de Déu, el transcendent, el totpoderós i que ens sobrepassa en tot. Però, des del moment en que el Fill de Déu s’ha fet home, podem descobrir-lo i tractar-lo personalment. Tant ha penetrat en la nostra història i en la nostra humanitat que, no solament el podem captar recordant la història, el seu pas entre nosaltres fa 2000 anys, sinó que s’ha volgut quedar entre nosaltres, en el pa partit i compartit de l’Eucaristia: “Això és el meu cos”; “aquesta és la meva sang”; en el rostre del germà, especialment en els pobres i petits: “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus, m’ho fèieu a mi”.
Jesús té un rostre diferent en cadascun dels humans; i en l’Església, Cos místic del Crist. Ell, el cap; i nosaltres, els membres. Unió vital des del dia del nostre baptisme. El seu Esperit radica en nosaltres i ens mou a viure en una comunitat de vida i amor entre nosaltres i en Crist. Cada diumenge tenim el privilegi de trobar-nos amb Ell, per escoltar la seva paraula, per seure’ns en la taula del seu Cos i de la seva Sang i compartir la seva amistat. “Amics som Tu i jo, quina felicitat, amics som ja per sempre, amics de veritat”, així ho canten ens nens i nenes que es preparen per a la primera comunió. Així ho hauríem de repetir nosaltres conscientes que en Ell hi trobem la font de l’autèntica felicitat.
3.- Jesús, un rostre de donació
A l’evangeli d’avui, Jesús també ens ha dit unes paraules molt profundes, i com si no tinguessin relació amb la curiositat del grecs de veure Jesús; però cal reflexionar-les: “Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol; però si mor, dóna molt de fruit”.
Ho podem aplicar a la seva mort, que celebrarem solemnement la propera setmana, Jesús, tot morint i entrant en el sepulcre, es converteix en la Vida i en la font de Vida i de fecunditat per a tota la humanitat.
I hem d’aplicar-ho, també, a la nostra vida. Jesús no ens vol dir que hem de buscar la mort o els patiments per si mateixos… Però aquest morir va ser un comportament de tota la seva vida . I ha de ser un estil de vida dels seus seguidors. Jesús ens vol dir que hem de saber estimar i donar-nos amb tanta força que no ens fem enrere encara que ens costi.
Qui ha trobat el gran amor de Crist en la seva vida, és ric; aquesta és la seva veritable riquesa, la seva heretat, i per això no ambiciona diners ni béns materials, com tampoc càrrecs i honors a l’Església o en la societat, ni prestigi, el reconeixement dels homes, l’ésser tingut en compte pels superiors o per les persones que serveix. Despreniment de diners, de béns materials i d’honors.
Però, aquest morir ha d’entrar en el més íntim de l’ésser humà, el seu propi jo, el seu judici i la seva voluntat. El que més impedeix que Jesucrist visqui en nosaltres és l’amor desordenat de nosaltres mateixos, que s’expressa en la tendència a l’autonomia, independència, autosuficiència, orgull, vanitat, afecció al nostre parer i voler. Morir al nostre jo egoista, superb i sensual és la condició de les condicions perquè Jesucrist visqui en nosaltres i puguem ser llevat en la societat actual. Un camí de tota l’existència per morir al nostre esperit propi i viure de l’Esperit de Déu. Només així entrarem en la dinàmica transformadora del Crist.
4.- Pregària: Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va lliurar a la mort.
El gra de blat que es lliura ens dóna la vida.
