El 1936, va ser realment martiritzada tota la província de la Mercè d’Aragó. Desmantellades les florents cases de formació, cremats santuaris seculars, despullats arxius i biblioteques de monuments literaris, acumulats dia a dia durant gairebé vuit segles, assassinats religiosos i col•laboradors laics absolutament apolítics.
El 13 d’octubre en seran beatificats dinou, encapçalats pel que havia estat general de l’Orde, fra Mariano Alcalá Pérez. Tots aquests religiosos havien tingut una relació entranyable amb Lleida. Aquí havien nascut, o havien rebut la formació, o havien estat ordenats, o havien exercit el seu ministeri en l’església del carrer Sant Antoni, a la seva escola, a la presó. Un d’ells, ell pare Manuel Sancho Aguilar, fou assidu concursant als Certàmens de l’Acadèmia Mariana, i considerat pels diaris com el millor escriptor de contes en llengua castellana del moment, teòleg, catequista, místic …
La causa a nivell diocesà va ser portada des del bisbat de Lleida; els dinou són, doncs, màrtirs lleidatans.
El 21 de juliol va ser profanada l’església. Els religiosos es van refugiar en cases d’amics. Només un es va salvar. Tres d’ells, a la presó es van donar a treballar amb els empresonats, consolant, confortant. En la nit del 19 al 20 d’agost van ser afusellats amb altres, fins a setanta, al cementiri, mentre cantaven cants a la Mare de Déu. Al pare Tomàs Carbonell, superior provincial, a les escales de la catedral el van matar disparant-li per l’esquena. A un altre, Enrique Morante, el van portar arrossegant fins a l’estació de la Renfe, on va ser rematat. I així, d’una manera o altra, van ser tots martiritzats.
Tots, en un moment de la vida, havien aspirat al martiri. Per això van morir contents. I van morir perdonant.
Mossèn Joan Ramon Ezquerra
