Cosme García i Mir ha rebut la Medalla d’or de la Paeria a la solidaritat. Per la seva estreta vinculació a la Parròquia del Carme li hem fet una petita entrevista. Tot responent amablement a les preguntes, va recordant la seva dedicació al servei de l’associacionisme de les cases regionals des d’on fa una tasca admirable d’integració en el teixit cultural i humà de la ciutat i per la qual també ha obtingut altres guardons. Reconeixements que ell dedica afectuosament als seus pares.
1.- Què ha suposat per a tu rebre la Medalla de la Paeria?
Aquest es un guardó per a mi molt important ja que és el reconeixement a una tasca d’estima a la meva ciutat i la seva gent. Tal com vaig dir el dia del lliurament la mateixa no només és meva, primer és dels meus pares que m’han ensenyat a ser qui sóc com a persona, a la meva família i amics, i a les entitats amb les que he estat i estic relacionat per ajudar-me a aconseguir les fites marcades.
La Medalla d’or de la ciutat la guardaré amb orgull de l’agraïment de les persones que estimo i de la meva dedicació per aquesta tan acollidora ciutat de Lleida .
2.- L’alcalde en donar-te la distinció ha dit que “les Cases Regionals i la seva Federació que l’amic Cosme presideix són avui un factor de convivència i de cohesió”. Com es va iniciar la teva dedicació en aquest camp i com ha estat possible arribar a consolidar la seva presencia tan activa i enriquidora en la societat lleidatana?
La meva vinculació a les Cases i Centres Regionals (Comunitats de l’Exterior) ve donada per la petició del meu pare -que va néixer a l’Aragó- de que donés el recolzament i suport a la Casa d’Aragó de Lleida, la més veterana i que estava passant per greus problemes. Així ho vaig fer ja que sempre he cregut que és un conglomerat molt important en el teixit associatiu de la ciutat.
Vaig començar de dispersant i vaig passar a president, on vaig desenvolupar la tasca deu anys. Vaig passar a ser i encara sóc el President de la Federació de Cases i Centres Regionals de Lleida, i també ostento la Vicepresidència de la Confederació Espanyola de Cases i Centres Regionals, Vicepresident de les Federacions de Comunitats Aragoneses a nivell mundial i de les de Catalunya; i, finalment sóc membre de la Comissió Permanent del Consell de Comunitats Aragoneses al Govern d’Aragó. A més estic vinculat a vint entitats de la ciutat d’Aragó i Catalunya sent membre de juntes, en aquest moment de vuit.
Aquesta estima a entitats i moviments ciutadans amb tota seguretat me la varen inculcar els meus pares, de servei a les persones i a la nostra parròquia del Carme que sempre ha estat com la meva segona casa.
3.- La teva aportació a la ciutat també s’estén, entre d’altres, als mitjans de comunicació. Fa uns mesos has rebut un ampli i emotiu homenatge en la celebració els “40 anys de Radio Cosmepolita”. En quin àmbit et sents més identificat?
La meva vinculació a les entitats també s’ha notat a la meva professió en el món de la comunicació i dels mitjans de tota mena. He fet premsa, radio i Televisió. En la premsa vaig ser col•laborador i encara hi col•laboro. Vaig ser presentador de la Televisió de Lleida durant tres anys presentant programes i fent reportatges i informatius. I als 17 anys vaig començar a la radio (Radiocadena Espanyola i Radio 4) en les seves instal•lacions de Tàrrega. Vaig tenir molts programes i espais d’èxit i em vaig relacionar molt amb artistes del món de l’espectacle i de la vida política i social de les comarques de Lleida. Al cap de quatre anys vaig aterrar a Radio Popular on vaig tenir programes de molta repercussió i vaig crear moltes seccions i apartats radiofònics de gran èxit.
Fa pocs mesos vaig fer la celebració dels meus quaranta anys de professió invitant a una desena d’amics canta’ns i grups que han format part de la meva vida amb un ple absolut i una gran qualitat artística. Però la meva primera intervenció radiofònica va ser als 14 anys retransmetent per la radio el "Santo Rosario" des de la nostra Parròquia del Carme a petició de l’estimat rector Ramón Torres García .
4.- La celebració de la Medalla has decidit fer-la a la parròquia del Carme. Per què has pres aquesta decisió tan sorprenent?
Vaig valorar com celebrar i compartir la medalla entre família i amics íntims. Un restaurant esta bé però és quelcom fred i distant uns dels altres, i vaig creure oportú fer ho en el lloc on he realitzat tantes i tantes coses i on he après a estimar, respectar i ajudar, que és la nostra Parròquia del Carme on curiosament mai he estat per territori de la mateixa, però podríem dir que m’hi he criat com a persona. A més era una demostració a la ciutadania de la bona tasca que s’està fent amb els emigrants des de el Carme, i tot el càtering i muntatge li dec a l’equip de la Parròquia del menjador social per tot el seu suport i fent una molt bona tasca.
Vàrem ser 110 amics, entre ells representacions de la societat civil lleidatana en el món de la cultura, social, econòmic i polític. Penso que tots ens vàrem trobar molt còmodes al nostre saló parroquial en el que no varen faltar les emocions, records i molts records. Em puc apreciar de tenir molts i bons amics i amigues; no érem tots els que ho son, però els que hi eren ho son.
Li tinc que agrair al rector del Carme i amic RD. Joan Mora totes les facilitats i atencions .
5.- Ets una persona ben arrelada a la vida, a la terra, a les tradicions i a la fe. Et sembla que avui aquests signes d’identitat son prou valorats?
A mi les ideologies tot i que les respecto i valoro no serien les meves prioritats, jo sempre valoro persones, de petit sempre a casa, al Carme els meus amics i mestres a l’escola (Parròquia del Carme i Maristes del Sagrat Cor) em varen inculcar que primer són les persones, i que els Valors i el que fem no cal que els fem per esperar algun reconeixement. Per això crec que aquest darrers reconeixements com els del Armats de Lleida (Bona persona de Lleida), de Joves Cambres Internacionals (Lleidatà Exemplar) , Premi Pirineus de l’Associació de la Premsa Esportiva d’Osca, o la Medalla d’or a la Solidaritat són guardons a compartir amb tots los que estan al meu voltant i m’estimen i ajuden per seguir sent una persona donada als altres.
Tots hem d’ajudar a valorar les persones i estar al cantó de qui més el precisi, encara que de vegades els guardons puguin ser incomprensions, gelosia o crítiques, això no té importància si el que fem ho fem amb consciència de servei desinteressat i en favor de la bona convivència, ciutadania i estima a la nostra ciutat i les nostres arrels i tradicions d’aquí primer sense excloure a cap ésser humà; tots plegats som fills de Déu i hem de ser comprensius, oberts i despresos.
