Fou afusellat al cementiri de Lleida, amb altres vint sacerdots. Havia demanat ser l’últim per poder absoldre a tots conforme anaven caient. Ferit per un tret a la mà dreta, aixecà l’esquerra per seguir beneint, fins que va caure ell mateix, perdonant els botxins.
Era el 5 d’agost de 1936.
La seva entrega total en el moment del martiri no va estar més que el coronament de d’una actitud plena de petites entregues constants en totes les etapes de la seva vida.
Al seminari de Vic fou un exemple. Col•laborant amb la gràcia de Déu… va estudiar, obeí, pregà… i així es santificà. El treball i l’estudi ben fet el preparà “per a tot”.
L’Oratori de Sant Felip Neri, de Vic, fou per a ell el trampolí d’una vida espiritual profunda i d’una apassionada pastoral.
Salvi Huix Miralpeix va veure clar que els joves eren el futur de l’Església. I s’hi llançà. El marc d’aquesta pastoral foren les Congregacions Marianes. Tota la vida dels joves: la família, l’esbarjo, el treball, l’estudi, l’amistat… trobà en el Pare Huix un orientador, un amic.
També fou “professor” al Seminari, on es convertí aviat en director i “confessor”. Els joves de seguit intueixen i descobreixen qui els estima de debò.
Els set anys de Bisbe a Eivissa i tot just un any de Bisbe a Lleida el van donar a conèixer com un Pastor que vol estar amb les ovelles i que dóna la vida per elles. Així ho va fer el 5 d’agost.
Com tots sabem que els sants no naixen “ja sants”, ens farà molt de bé conèixer l’ambient cristià de la seva família, que és sempre el fonament més ferm, segur i inesborrable de totes les vides humanes. Ho descobrirem si llegim les primeres pàgines de la biografia del Bisbe Huix escrita el 1948 per Narcís Tibau i Duran i que ha estat reeditada enguany pel Bisbat de Lleida.
Mossèn Joan Ramon Ezquerra
