L’inici de l’Any de la Fe en la commemoració del 50è aniversari del Concili Vaticà II i el 20è de la publicació del Catecisme de l’Església ha estat l’objectiu del curs de formació que ha organitzat la delegació de Catequesi conjuntament amb les delegacions de Missions, Catecumenat, Pastoral de Joves i l’IREL. Les cinc sessions han tingut lloc a l’IREL del 18 de setembre al 16 d’octubre de 2012.
La primera de les cinc ponències ha partit de la reflexió sobre el que suposa l’Any de la fe per a la Catequesi (Mons. J.-E. Vives). Les altres quatre s’han centrat en les quatre Constitucions conciliars: Lumen Gentium (Mons. Joan Piris); Sacrosantum Sacramentum (Dra. Elvira Duran); Gaudium et Spes (Lcda. Caritat Mercadé) i Dei Verbum (Mn. Xavier Navarro). Tot fonamentat segons l’esperit del conciliar i orientat a la catequesi. El títol del curs: “L’Any de la fe: la catequesi a la llum del Concili Vaticà II” no podia ser més adient.
La Delegada de Catequesi, Trini Catalán, que va presentar tots el ponents que van intervindré al llarg del curs, també va fer la presentació del Quart Quadern de “Jesús és el Senyor”, recentment editat pel SIC, que complementa els materials catequètics adreçats a la catequesi de postcomunió.
A continuació hi ha una síntesi del que es va dir.
- Ponències:
- L’Any de la fe, què demana a la Catequesi? (Mons. Joan-Enric Vives) [esquema]
- La comunitat cristiana, una responsabilitat compartida amb diversos ministeris. (Mons. Joan Piris)
- Una vida i una Fe que es fan celebració. (Dra. Elvira Duran)
- L’Església i el món: un diàleg fecund. (Lcda. Caritat Mercadé)
- El Déu que es revela i entra en diàleg amb la humanitat. (Mn. Xavier Navarro)
- L’Any de la fe, què demana a la Catequesi? (Mons. Joan-Enric Vives) [esquema]
- Cartell
- Programa
- Notícies del Bisbat:
 |
L’ANY DE LA FE, QUÈ DEMANA A LA CATEQUESI? Mons. Joan Enric Vives, Arquebisbe-Bisbe d’Urgell (18.09.12) |
Torna a començar un nou curs. El sembrador va a sembrar. Sempre igual i sempre és el mateix. La llavor és bona –l’evangeli de Crist; de vegades es perd, de vegades dóna fruit… Som col•laboradors de Crist. Hem de tenir alegria per a emprendre la tasca de catequista.
1.- Per què un Any de la fe?
Benet XVI vol celebrar amb goig els 50 anys del Concili Vaticà II. La nit del dia de la seva inauguració -11 d’octubre de 1962- els crits de la gent que estava a la plaça amb torxes enceses arribaven a les habitacions pontifícies i Joan XXIII va sortir a la finestra i va fer improvisadament el fantàstic “el discurs de la lluna”.
“incluso la luna se ha apresurado esta noche, observadla en lo alto, para mirar este espectáculo. […] He escuchado que alguno de vosotros ha recordado Éfeso y las antorchas encendidas […] alrededor de la basílica de aquella ciudad, con ocasión de […] la proclamación del dogma de la divina maternidad de María. Regresando a casa, encontraréis a los niños; hacedles una caricia y decidles: ésta es la caricia del papa […] siempre llenos de confianza en Cristo que nos ayuda y nos escucha, procedamos serenos y confiados por nuestro camino."
Aquest dia és avui la festa del Beat Joan XXIII.
Benet XVI ha volgut promoure l’Any de la fe per a celebrar els 20 anys del Catecisme de l’Església. (+ compendi + síntesi + YouCat). És un moment de gràcia i compromís, més que per rememorar el passat, per donar un nou impuls a l’Església.
Què és l’essencial? Portar a la gent l’amistat amb Crist. “Fill meu, tu sempre estàs amb mi i tot el que és meu és teu”, diu al fill gran el pare misericordiós.
La fe -que és amor, allò que més convenç- és el que hem de transmetre a la catequesi. Transmetre una experiència de fe i anunciar Crist, que és el cor de la persona. Quan un té fe ho te tot.
2.- En el context de la Nova evangelització.
Aquesta expressió no vol dir que s’hagi de canviar l’evangeli. Fa referència a la necessitat de renovar el mètode, la manera de transmetre’l, fent-ho amb ardor. La NE cal fer-la als llocs on s’ha perdut el fervor, la fe, l’ardor. El cardenal Carlo Maria Martini –mort recentment- deia en una entrevista “A l’Església hi ha molta cendra acumulada. Hem de donar avui un testimoniatge nou. No hem de desanimar-nos, doncs tenim posada la confiança en Déu, i és Ell qui té més interès que ningú en donar a conèixer l’evangeli. Com el lladre bo a Jesús: “Recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” [‘Recorda’t d’Israel’].
Altres elements de la Nova Evangelització són:
– L’Atri dels Gentils. Aquest era el lloc on anaven els pagans a beneficiar-se del que es deia al temple. Ara és l’expressió per a referir l’espai de diàleg de la fe. És una manera de promoure el compartir sense vergonya ni miraments la nostra fe.
– Sínode de la Nova evangelització, reunió dels bisbes de tot el món a Roma en l’inici de l’Any de la fe.
– “Porta Fidei” és la carta apostòlica on el papa Benet XVI anunciava l’Any de la fe.
3.- La Porta de la Fe.
Referències bíbliques a:
- Ac 14,27: Pau i Bernabé van arribar a Antioquia i van obrir als pagans la porta de la fe.
- Jo 10,7: “Jo sóc la porta; qui entri per aquesta porta estarà salvat” Jesús és la porta que dóna al Misteri que obre a Déu.
La Carta de Benet XVI convida a una renovada conversió en el Senyor.
Motivacions:
- redescobrir el camí de la fe per a comunicar l’alegria de creure, el goig de retrobar l’entusiasme de comunicar la fe.
- redescobrir els continguts de la fe professada, anunciada, viscuda i resada. En un ambient cultural canviat moltes persones no saben què és el que creuen, que és el que ensenya l’Església, i com això es podria adaptar al nou món cultural.
- reflexionar sobre l’acte amb què es creu (agenollar-se i dir “Jo crec”).
Finalitats:
- conversió autèntica
- testimoniatge
- celebracions de la fe viscudes, donant importància al “Credo”.
- pensar la història de la pròpia fe: per que jo sóc creient?; no creiem en coses, teories, sinó en una persona: Jesús: això convenç
- la fe creix i s’enforteix creient (sant Agustí)
- “no mireu els nostres pecats sinó la fe de l’Església” (moltes persones són bones i molts nens tenen ganes d’aprendre)
4.- Aquest any, què demana als Catequistes?
Prefaci de Benet XVI al YouCat (pp. 7-11)
Hem viscut una època tan creativa en la parròquia, en la catequesi… Ara toca ‘reblar el clau’, saber què creiem!
- hem de tenir present els continguts. i explicar-los d’una manera entenedora perquè arribi el missatge adequadament segons l’edat dels nens.
- hem de llegir i estudiar el Catecisme i el “YouCat” amb passió i perseverança. El Catecisme no és condescendent, no ofereix solucions pràctiques. Sacrifiquem per ell el nostre temps…
- dialogar amb la nostra fe.
- organitzar trobades catequètiques commemoratives, p.e. una jornada commemorativa sobre el Catecisme amb els nens.
- creure en l’evangeli i anunciar-lo amb més ardor.
- formació permanent
- no podem pecar contra la fe!
- diàleg fe i raó; fe i ciència.
- catecumenat.
- donar un nou impuls a l’escola cristiana, els esplais, la família…; reviure la catequesi amb el grup d’esplai i esport; missa de catequesi.
- conèixer millor la Carta apostòlica Porta Fidei.
- intensificar el misteri de la fe en la celebració litúrgica.
- promoure grups de lectura de la Bíblia (Lectio Divina)
- incloure un fragment del Catecisme a les Nadales.
- promoure missions populars
- redescobrir el Baptisme: distingir la pila baptismal; el nom del mossèn que va batejar, el dia i el lloc.
- pregària més fonda, d’agraïment…
- sants i beats com a intercessors.
- “Tingues fe i no tinguis por” (Mc 5) (del Cartell de l’Any de la Fe).
 |
LA COMUNITAT CRISTIANA, UNA RESPONSABILITAT COMPARTIDA AMB DIVERSOS MINISTERIS |
Lumen Gentium és la segona Constitució conciliar; “m’ha donat molta llum en la meva vida. Els mossens d’avui som fills del Concili. L’any 1963 vaig rebre l’ordenació. El 1964 estudiava a Roma pedagogia i catequètica. Allí vaig viure la darrera sessió del concili, el dia de la Immaculada de l’any 1965.”
El 29 de setembre de 1963 va ser una data històrica. En el discurs d’apertura de de la segona sessió del Concili, Pau VI expressava la voluntat d’aprofundir en la naturalesa de l’Església, la renovació interna, la unitat de tots els membres i l’obertura al diàleg. El 21 de novembre de 1964 es promulgava “Lumen Gentium” , la Constitució Dogmàtica sobre l’Església.
Llum dels pobles – de la gent- és el primer equívoc que equívoc del nom de la constitució. L’Església “no és la llum dels pobles”, sinó el Crist. L’Església rep de Crist la seva llum i l’ha de transmetre.
La Constitució compren set capítols, i un vuitè dedicat a la Verge Maria que és “figura i tipus de l’Església”. Transmet el missatge que el món i l’Església no són dues realitats oposades sinó una mateixa realitat.
El Concili no podia preveure el canvi cultural que estava arribant, i que nosaltres avui contemplem. Per primera vegada en la història de la humanitat estem envoltats d’homes i dones que no es consideren religiosos, i no només no tenen inquietud religiosa sinó que no els interessa. Això, sí ho sabem, si en som conscients, viurem bé, sense enyorances que no tenen sentit.
Tres accents sobre la Constitució:
1.- L’Església, misteri de comunió: El fonament de l’Església és la comunió, la imatge de Déu trinitat: misteri de comunió dins la diversitat.
Fa una referència a la història de la salvació: preparada en la història del poble d’Israel, orientada al futur, i manifestada per l’Esperit Sant. Sempre anunciant allò que està amagat en Déu (revelació). Un projecte de Déu (misteri i sagrament).
2.- L’Església, poble de Déu:
- (LG cap 6): L’Església és com una pleta, com un ramat, un camp de Déu, vinya escollida, construcció de Déu, casa de Déu, família de Déu, temple de Déu, ciutat santa de Déu, esposa de la llei… Són imatges que tenen un denominador comú, amb un doble element d’unitat: el misteri de comunió.
- (LG cap 2): Molts elements comuns, molts carismes diferents, molts ministeris diferents, però tots convocats.
- (LG cap 32): Parla dels laics. Tots, agraciats per la mateixa fe i cridats a la santedat. Hi ha una veritable igualtat en la dignitat única dels fidels cridats a la construcció de l’Església.
Emfasitzem massa en considerar “meva, nostres” moltes realitats eclesials: “la nostra unitat pastoral”, “la meva parròquia” “el nostre bisbe”… Tota l’Església ha d’estar en funció. Aquest és un poble peregrí, no instal•lat… venim del projecte original i anem al projecte definitiu. Tenim el camí orientat al futur: això vol dir que el millor està per arribar. Venim del misteri de comunió trinitària i anem a aquesta mateixa destinació; aquest és el nostre final. Tenim una aliança amb Déu a través dels profetes: Abraham, Moisès…
3.- L’Església, sagrament, signe i instrument o mediació per facilitar la salvació a d’altres, ajudar a altres a descobrir el projecte de Déu i promoure la comunió (la santedat: comunió amb Déu i els germans).
- (LG cap 5): L’Església té la missió d’anunciar i fer present el regne de Déu. L’Església no és el regne sinó en germen o començament del Regne. El misteri esdevé acció.
- (LG 48,3) “La plenitud dels temps ha arribat doncs a nosaltres i la renovació del món… en certa manera s’anticipa realment en aquest segle, doncs l’Església, ja aquí a la terra, està adornada de vertadera santedat, tot i que encara imperfecta.”
L’Església no és...
- una societat religiosa ben organitzada.
- un poder bondadós influent.
- un exèrcit en ordre de batalla (el bé contra el mal).
- la dels mitjans de comunicació.
- una societat internacional de prestigi, malgrat la bona acollida que tenen les mediacions pontifícies que fan possible grans accions humanitàries.
L’Església és una comunitat de vida i amor que conviu i donant-se sentit els uns als altres amb estimació.
De quina manera aquest concepte de poble de Déu el fem efectiu en la catequesi? Ens hem de fixar algunes prioritats:
- l’Església com a bona notícia. Déu ens estima: ens ha salvat. Oferir la doctrina com a bona notícia.
- recuperar en l’Església el cristianisme de Jesús. Jesús no fa res sense referir-se al Pare i als germans.
- crear una atmosfera cultural i mediàtica que ajudi a prendre’s seriosament el pensament cristià: donar categoria científica al missatge cristià.
- donar categoria a la catequesi. Podem acomodar-nos a cada generació i cultura, sense rebaixar-ne el contingut.
Ser Església és un esdeveniment, no una notícia… sense triomfalisme ni derrotisme.
Realisme però amb fe. L’Església de Corint, diu sant Pau, és molt defectuosa, però ell diu a la comunitat: “sou l’Església de Déu a Corint”. És un contrast entre les aparences de l’Església i la seva realitat. L’Església és santa pel seu fundador. Més enllà del que es veu hi ha l’Esperit de Déu construint la història.
- hem de fer una Església més contemplativa, i la catequesi també; “colpejar” més el cor que el cap.
- disposar de més itineraris de preparació sagramental diversificats: per a nens, joves, adolescents, disminuïts, catecúmens. tercera edat…
- anunciar l’evangeli als que estan en camí…; obrir el cor a tots, especialment als que no tenen esperança.
- formar més comunitat de membres actius.
- ser més missioners… no estar tancats, no replegar-nos. Visitar més físicament a les persones practicant l’esperit del bon samarità. Anunciant el regne i denunciant allí on hi ha atropellaments i què diria Jesús.
- desinstal•lar-se: som un poble peregrí.
L’obra catequètica està cada dia més en mans de laics; és una benedicció. Però que no sigui només perquè hi ha pocs mossens. Hem de ser membres actius i corresponsables, també en altres presències…
La catequesi és un veritable ministeri eclesial (LG 33). Hem de fer el servei en nom de la comunitat i les hem de fer experiències amoroses, més que didàctiques… Hem d’engendrar nous cristians. La catequesi ha de tenir funció de llevadora, amb una atenció especialíssima als pares. Treballem en nom de l’Església i de la missió rebuda a través del Bisbe.
 |
UNA VIDA I UNA FE QUE ES FAN CELEBRACIÓ Dra. Elvira Duran Costell, teòloga, catequista de confirmació i membre de Justícia i Pau (2.10.12) |
És molt important que en la catequesi s’incorpori la pregària i les vivències personals. [Apunt biogràfic personal] Aquesta manera de fer pastoral va ser introduïda pel Concili Vaticà II i va suposar un canvi copernicà en la en la renovació i canvi de l’Església i, en concret, en la catequesi i la formació infantil i juvenil.
La Constitució Sacrosantum Concilium sobre la litúrgia és primera constitució conciliar que es va aprovar (4 de desembre de 1963). Calia fer una litúrgia més propera a la gent. Hi havia uns estudis molt bons fets inspirats a partir dels de teòlegs protestants, que ja portaven molt temps fent una litúrgia diferent. Hi ha expressions que són intuïcions del que suposarà el canvi.
- Retornar a la Bíblia (després hi hauria una constitució específica, Dei Verbum, referida a la dimensió de la revelació de Déu.
- La celebració litúrgica és el reconeixement del misteri de la salvació i de que Déu ens parla.
- Canvis en l’estructura dels sagraments i formes de celebració de l’eucaristia (en llengua vernacla).
- La dimensió eclesial. Quan Déu actua ho fa per la comunitat. L’acció de l’Església, de construcció del Regne, és comunitària.
- La dimensió antropològica i còsmica de l’encarnació. Déu parla a través de símbols que nosaltres reconeixem (símbols, ritus…)
- La dimensió missionera, que té a veure amb el misteri de la Trinitat. L’experiència de fe és personal i bàsica per al creixement de la fe personal.
El Concili va introduir tres canvis en la nostra consciència de cristians. Grans revelacions del Concili:
- L’Església és el poble de Déu. Tots hi som. Hi ha diferents carismes i formes de viure el seguiment de Crist.
- Tornar a donar el paper principal a la Paraula de Déu. Poder accedir a l’exegesi bíblica, procés de formació i traducció per accedir directament a la lectura de la Paraula de Déu.
- La fe és personal, individual, però es viu en comunitat.
La litúrgia en llengües vernacles i la catequesi associada a la litúrgia han estat claus per a que la Bíblia arribi al poble de Déu.
Hi ha tres aspectes fonamentals del canvi que el Vaticà II produeix:
1.- Importància de la litúrgia participativa activa dels fidels. La litúrgia, cimal i font de la força de l’activitat de l’Església (10 i 11).
Condicions:
- formació dels fidels
- preparació de la celebració
- accés al coneixement de la Paraula de Déu
Valoració de l’Eucaristia per damunt del res del Rosari. També és molt important la formació dels sacerdots i dels fidels i responsables de la Pastoral. Cal promoure la catequesi a tots els nivells.
2.- La Bíblia: Es dóna molta importància de la Paraula de Déu: "Para que aparezca con claridad la íntima conexión entre la palabra y el rito en la Liturgia: En las celebraciones sagradas debe haber lectura de la Sagrada Escritura más abundante, más variada y más apropiada.” (35).
- s’estableixen l’any litúrgic i els cicles A,B,C, amb les lectures diàries dels evangelis sinòptics i de l’evangeli de Joan en les celebracions més importants.
- la predicació centrada fonamentalment en la Sagrada Escriptura.
- monicions per explicar que està passant durant la Missa, o que vol dir el símbol que es fa servir…
- celebració de la Paraula, fonamental quan no hi ha sacerdot.
- també són forts els altres temes (sants, l’ofici diví…).
- possibilitat de fer una interpretació de la Bíblia sense necessitat de recórrer al sacerdot.
- catequesi basada en la formació bíblica.
3. La celebració eucarística passa a ser la celebració més important. És com el sol que il•lumina totes les altres celebracions. L’eucaristia esdevé el centre de tota l’acció pastoral. Es converteix en el centre de formació bíblica i del procés de maduració de la fe. S’ha de fer una inculturació de la litúrgia.
- estreta connexió entre l’eucaristia amb la caritat del creient.
- restauració del el catecumenat d’adults (64).
- es promou la participació activa a les celebracions, des de la catequesi i procurant establir una connexió de la vida personal amb la comunitària evitant una fe tancada i intimista (48, 49).
- què significa ser creient avui? Cal obrir-se a la comunitat. No s’han de rebre els sagraments com una experiència mítica o màgica del misteri, sinó a base de la participació dels fidels.
- la Música i l’Art (símbols, artistes) són molt importants en la participació en els misteris, al transcendent, a la creativitat.
- també s’han incorporat altres elements de la vida litúrgica en la catequesi: símbols, ofrenes…
Reptes de la catequesi en el segle XXI
- La pedagogia de la fe es fa amb receptors sense referents (els nens, els pares…). Hem de fer un esforç d’entendre els símbols i la tradició, i evitar el risc de canviar els símbols perquè no els entenem.
- Cal evitar fer misses específiques de nens o de joves a fi de facilitar que aquests col•lectius s’incorporin a les celebracions de tots.
- Cal tornar seriosament a la formació bíblica a fi de superar la desinformació creixent, i també la contrainformació.
Recomanacions de cara a la catequesi de joves:
- Preparar molt bé la Missa.
- Fer espais de silenci.
- Cants de Taizé (molt repetitius).
- Exercicis de concentració (tècniques d’expressió) dels nois per a compartir-ho amb els altres.
- Exercicis d’interiorització amb valors: identificar sentiments d’angoixa, por… (això els agrada més…), quins pensaments et venen?, quina sortida pot tenir aquesta situació?…
- Aprofitar els conflictes per a treure’n alguna lliçó. Identificar el conflicte, la causa… Tots tenim sentiments positius i negatius. Els positius estan relacionats amb la veu interior de l’Esperit Sant; els negatius són temptacions. Hi ha emocions que ens porten a una experiència negativa (poden desencadenar conflictes). Hem viure i ser bones persones, procurant la felicitat, valorant-se un mateix. Exercici en una sessió amb joves o nens: escriure en un full qualitats (davant) i defectes (darrere) que tenen els altres membres del grup.
 |
L’ESGLÉSIA I EL MÓN, UN DIÀLEG FECUND |
La Constitució Gaudium et Spes va ser promulgada per Pau VI el 7 febrer 1965. Tracta de l’Església en el món actual. Parla de l’home, dels signes dels temps, de la necessitat de llegir la realitat i interpretar-la a la llum de l’evangeli. Crist vol comunicar el seu amor i necessita missatgers lliures. L’home, la víctima i el causant alhora de la pèrdua de valors.
- La 1ª part tracta de la dignitat de l’home.
- La 2ª part s’adreça al món de la política i altres instàncies.
Parla de la nostra responsabilitat en el món, especialment de cara als més desfavorits. Tot allò que passa al món ens afecta, ens ho fem nostre. “Són goigs, esperances, tristeses, angoixes dels deixebles de Crist.”
Les idees centrals de la constitució són:
- La missió de l’Església sobre la persona humana.
- L’Església, incardinada al món: la nostra missió com a creients.
- La prioritat són les persones – la dignitat humana i tot allò que li afecta: l’economia, la política, la cultura (accessible per a tots…), la pau al món… L’Església té el deure de lluitar perquè la persona se senti digna. Cal treballar en comunitat, cap al bé comú de l’home i la dona d’avui.
Tots els problemes i realitats que preocupen l’home la Constitució les mira a la llum de l’evangeli:
- Què és l’home?
- Què ha de respondre l’Església respecte la pobresa?
- Criteris de la societat per ajustar-se a la caritat.
Apunts i directrius sobre la vida familiar, socioeconòmica…
L’Església intenta comprendre el món en el que viu l’home. En la nostra societat hi ha canvis profunds: en els mitjans de comunicació, el repte de la globalització; Les relacions amb els nostres pares són diferents de les que tenim amb els nostres fills… Els canvis són molt grans i repercuteixen en la vida religiosa. No ens hem de desanimar i pensar que haurien de suposar un repte, una oportunitat per a nosaltres.
L’home ha estat creat per Déu i només troba la plenitud en Déu. Déu ens ha creat per amor, per a ser els seus fills i ens ha fet intel•ligents per a la societat. Ens hem de relacionar amb els altres, estar al seu servei, sense judicis ni prejudicis, valorant cada persona de manera que la nostra relació sigui d’igual a igual. Hem de mirar les coses a la llum de l’evangeli, segons la nostra consciència que cal cultivar perquè l’amor sigui la nostra llei i obeïm amb llibertat el seu dictat, malgrat les dificultats, tal com Déu vol.
La comunió amb Déu és la raó principal de la dignitat humana. El reconeixement de Déu no s’oposa a la dignitat humana, perquè Déu ha creat Aquest és el motiu de la nostra felicitat. Quan evitem el diàleg és perquè volem anticipar la nostra autonomia, llavors sorgeix el problema de la falta de pau.
Tota vocació humana té un caràcter comunitari. Amor a Déu i amor al proïsme no es poden separar. Jesús ens demana que siguem u. Cal treballar l’empatia i posar-se al lloc de l’altre. Aquest caràcter comunitari s’expressa en la societat. La societat del progrés hauria de repercutir per al bé de les persones. Totes les actuacions s’han de fonamentar en la veritat, des de l’amor i en l’amor. Sempre trobant un equilibri en la llibertat.
El concili també inculca el respecte a l’home. Cal tractar l’altre com un jo, com una manera de transformar el món. L’Església ha de contribuir en la història de la persona humana. Qui segueix Crist, que és la persona perfecta, esdevé amb més dignitat. Cap altra llei humana és capaç d’aconseguir l’estimació i el reconeixement real de la igualtat de tots als ulls de Déu. Hem de complir en les nostres responsabilitats temporals. Cas de no complir-les, ens distanciem i esdevé el pecat.
Els laics hem d’assumir un paper actiu en la vida de l’Església, perquè com a cristians tenim el deure de transmetre la fe i educar-la, col•laborant en l’educació de les famílies. Els catequistes hem de sentir-nos feliços de realitzar aquest servei a l’Església per amor a Déu. Cal que la nostra manera d’actuar es basi en la caritat fraterna, propiciar-la dedicant-hi temps, amb actitud acollidora i un diàleg conciliador. Hem de potenciar les qualitats de les persones que tenim sota la nostra responsabilitat.
Els catequesis són expressió de la fe en Jesucrist a les parròquies, transmissors de l’amor de Déu segons l’evangeli. Treballem pel bé comú dels nens. El nen a la catequesi hauria de trobar un espai d’amor, de diàleg profund, procurant donar resposta a la problemàtica real que viu. Hem de preparar les catequesis adaptades al grup de nens i a cada un en particular. Cal invertir temps en escoltar. Hem valorar i ressaltar les bones qualitats que tenen els nens.
Hem de comunicar de la manera més adequada l’evangeli i l’esperit de les benaurances per a donar allò que de millor tenim de nosaltres. Hem de comunicar l’amor de Déu que ens va mostrar Jesucrist… a fi de superar les nostres divisions fins que siguem una sola cosa amb Déu (cf 1Co 6,17). Val la pena viure la fe, la raó de la nostra esperança amb les persones del nostre entorn.
 |
EL DÉU QUE ES REVELA I ENTRA EN DIÀLEG AMB LA HUMANITAT |
El Vaticà II va ser un concili caracteritzat per:
- Pastoral, que unia internament l’Església, intentant promoure una renovació de la fe.
- Església cristocèntrica.
- Aggiornamento. Posada al dia de l’Església.
- Diàleg ecumènic
La preparació del Concili Vaticà II es va anar gestant entre els anys 40 i 60 del segle XX, a través dels moviments de renovació bíblic, patrístic, litúrgic i ecumènic. El Concili es va desenvolupar al llarg de quatre sessions que van tenir lloc del setembre al desembre dels anys 1962-65, mentre que durant els mesos inicials de l’any s’anaven fent els treballs preparatoris.
El 18 de novembre de 1965 es va aprovar la Constitució Dei Verbum, la darrera constitució del concili. “De fontibus revelationis”, l’esquema previ, no va ser aprovat. No és un document fàcil de llegir, per la dificultat del contingut. Aquests són els conceptes clau:
- Revelació: la versió acadèmica de l’encontre “amb Déu” i “amb Jesús”; “se ipsum revelare”, Déu es revela a si mateix.
- Déu s’adreça als homes com a amics i conviu amb ells. La revelació es expressada en termes de la filosofia de la relació. El concepte de Déu de la fe cristiana és un Déu personal (Karl Rahner).
- Recuperació de la doctrina trinitària de Déu. Déu es revela en Crist i en l’Esperit Sant.
- Déu Pare: és el Déu que mira
- Déu Fill: és el Déu al que jo miro
- Déu Esperit Sant: el Déu que mira a través de mi
- La salvació: els efectes de l’acció reveladora de Déu en nosaltres. Intenta descriure el paper de Déu en la història de la Salvació 3 i 14).
Els tres pilars que s’han d’articular per la transmissió de la fe:
- la tradició
- la Sagrada Escriptura és l’expressió escrita de la revelació que continua en nosaltres; d’inspiració divina i interpretada per la Sagrada Escriptura. L’Antic i el Nou Testament: “El Nou Testament està ocult en l’Antic i l’Antic s’ha de llegir a la llum del Nou” (sant Agustí).
- la Sagrada Escriptura en la vida de l’Església. A l’eucaristia hi ha dues taules: la taula o pa de la paraula i la taula o pa de l’eucaristia. Importància de la Paraula de Déu dins de la celebració.
Significat del document:
- és un pas endavant en la revelació i la Sagrada Escriptura
- és una porta oberta en la comunió amb les esglésies cristianes
- ha promogut i facilitat una unitat de tot allò que se’ns ha transmès de la revelació; és una “porta oberta” a la funció crítica de la Sagrada Escriptura en l’Església: “La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. En tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament: tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell a qui hem de donar comptes.” (He 4, 12-13)
