Mn. Gaspar Mora (St. Andreu de Llavaneres, 1939) és sacerdot de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat. Doctor en Teologia, especialitat Moral, per l’Accademia Alphonsiana de Roma (1973), és professor de la Facultat de Teologia de Catalunya, on va exercir com a Degà-President (1988-94) i Vice-degà (2003-10). S’ha dedicat a la pastoral familiar com a consiliari diocesà del CPM (Centres de Preparació al Matrimoni) a nivell diocesà, de la Federació Espanyola (1977-92), Internacional (1992-98). A més d’haver escrit nombrosos articles en prestigioses revistes, és autor de La carta a los Hebreos como a escrit pastoral (1974); La marginació, dolor, mirall i repte (1996) i Què és ser cristià (2004); La vida cristiana. Teologia moral Fonamental (2004). Fent camí amb les parelles (2007) També ha col·laborat en importants obres col·lectives, com Praxis Cristiana (1980) i Conceptos fundamentales de ética teológica (1992)
Els dies 27 i 28 de setembre passats va impartir unes Jornades d’estudi a l’Acadèmia Mariana sobre l’actualitat del Concili Vaticà II, cinquanta anys després de la seva celebració. Va parlar de Déu, Jesucrist i l’Església, els temes fonamentals de la nostra religió. Es va centrar particularment en l’Església, sagrament de la salvació, comunitat de comunitats, i la seva missió en el nostre món, el gran tema del concili.
“El Concili amb ulls d’avui” anava adreçat a preveres (matí) i a laics (vespre). A continuació hi ha una síntesi de l’exposició que va fer a aquest segon col•lectiu de l’Església de Lleida.
Dels 13 documents publicats pel Concili Vaticà II, els més importants són les 4 Constitucions: Constitucions: Dei Verbum (Constitució Dogmàtica sobre la Divina Revelació), Lumen Gentium (Constitució Dogmàtica sobre l’Església), Sacrosanctum Concilium (Constitució sobre la Sagrada Litúrgia) i Gaudium et Spes (Constitució Pastoral sobre l’Església en el mon actual).
Aquesta darrera constitució (GP) es feia ressò d’una qüestió que preocupava molt. Feia una descripció (4-10) d’aquest món modern, la tècnica, el progrés, la importància de la llibertat, la secularització, els corrents agnòstics… Era la descripció del món occidental. Actualment, la globalització l’ha desmesurat i ara ens adonem del món plural: Índia, Xina i Pakistan són la meitat de la humanitat!
Quan es parla de drets humans tot grinyola. Hem aprés, teòricament, a no imposar allò nostre. Teòricament som plurals… Però a la pràctica som intransigents en allò que creiem.
El nostre món és postcristià. Fa uns segles era socialment cristià. Ara queden les festes, però secularitzades: Nadal, Setmana Santa… Els noms de les persones no són cristians i, si ho són, no sempre es coneix el referent del sant al que pertanyen. Hi ha anticlericalisme…. Igualment romanen moltes tradicions que marquen dinàmiques, encara que no hi hagi la fe, (fins i tot a l’hora de demanar el baptisme per als fills). Però també hi ha l’humus cristià que ha fet sorgir els Drets Humans a Occident (i no a la Xina!).
Però què diu el Concili? No hi ha cap document dedicat a Déu ni a Jesucrist. El document més teològic és Dei Verbum (la paraula de Déu). Hi ha tres documents dedicats a l’Església, en dos àmbits:
- l’Església amb ella mateixa: Lumen Gentium (Constitució Dogmàtica sobre l’Església), Sacrosanctum Concilium (Constitució sobre la Sagrada Litúrgia) i
- l’Església amb el món: Gaudium et Spes (Constitució Pastoral sobre l’Església en el món actual).
“Va plaure Déu en la seva saviesa revelar-se ell mateix i donar a conèixer el misteri de la seva voluntat, mitjançant el qual els homes, per mitjà de Crist, Verb encarnat, tenen accés al Pare en l’Esperit Sant i es fan consorts de la naturalesa divina . En conseqüència, per aquesta revelació, el Déu invisible parla als homes com a amics, mogut pel seu gran amor i habita en ells, per convidar-los a la comunicació amb si i rebre’ls en la seva companyia. " (DV,2)
Si l’Església fos perfecta la gent tampoc no creuria, perquè es qüestionaria igualment la seva fe amb Déu i amb Jesucrist. Déu, Jesucrist, l’Església… Tres temes fonamentals. Què en diem els cristians?
1.- DÉU: “Déu és el Pare que estima tots els homes, a la humanitat sencera”. Aquesta frase defineix l’experiència cristiana més entranyable.
L’existència de Déu coexisteix amb el sofriment i el mal. La paràbola dels convidats a noces ho diu: n’hi ha que són convidats però es queden fora. Déu estima tant al món que crida els homes a viure amb ell i troben la veritable felicitat i plenitud. Uns diuen SI i troben la vida, i altres diuen NO i es perden.
“Déu estima tant al món que ha enviat el seu Fill perquè els homes trobin la vida eterna”. “Estimeu els vostres enemics” (sense cap argument). Quan ho feu sereu com fills de Déu, que estimen el Pare i a tots per igual.
2.- JESÚS: Què creiem de Jesús? D’on treu aquesta autoritat? Qui és aquest? Tot l’evangeli està escrit per a contrastar aquesta pregunta. La vida pública de Jesús comença amb el baptisme: “Aquest és el meu Fill…”: Jesús és el Fill de Déu. Després Jesús va al desert: les temptacions van unides al misteri de Jesús.
“I vosaltres, qui dieu qui sóc?” Pere respon: “el Messies, el Fill de Déu…” I aleshores Jesús començà a ensenyar-los que el Fill de l’Home ha de morir… Jesús reprèn Pere quan rebutja el patiment de Jesús: “Fuig d’aquí, Satanàs”.
La frase més sublim i sorprenent de l’evangeli és com va viure Jesús la seva mort. “Abba, Pare” (expressió de més confiança… tot és possible) “Aparta de mi aquest sofriment”. Les temptacions tenen raó, “allibera’m del sofriment”. Però “que es faci la teva voluntat i no la meva”.
La pregunta no és tant per què el van matar, sinó com Ell va viure la seva mort i l’actitud del Pare davant la seva mort.
Què vol Déu de Jesús?; que vol Déu de nosaltres ? Déu estima tant el món que en te cura i vol donar la vida estimant fins a la mort. Aquell que busca la seva vida no la trobarà mai. Només la troba aquell que la perd. La vida autèntica no es troba alliberant-se del sofriment; la vida autèntica és troba donant-se totalment.
Jesús és un místic, té la seva enorme experiència de Déu. És l’únic que ha entès el Pare (més que sant Joan de la Creu, santa Teresa de Jesús, sant Francesc d’Assis…). Els apòstols no van entendre Jesús fins després de la mort. Fou aleshores que van començar a predicar.
No podem parlar del “silenci de Déu”. Déu és la paraula. “Aquest és el meu Fill: aquell que estima tant que es dóna totalment”. El que passa és que no el volem escoltar… Tothom busca la vida. Jesús va dir: la vida només es troba en Déu.
Afrontar el gravíssim desafiament de la vida vol dir acceptar totes les realitats, encara que siguin negatives: estimant i acceptant…
3.- L’ESGLÉSIA: Aquest va ser el tema central del Concili. Església, que dius de tu mateixa? Una comunitat de persones que s’ajunten de tota llengua, raça i nació. El cristianisme és la comunitat de persones que professen lliurement la religió cristiana, gairebé 2.000 milions de tots els països… Altres orientacions religioses són molt més ètniques.
“Lumen Gentium, Llum de les nacions” afirma que l’Església és en Crist com un sagrament, signe i instrument de la íntima unió de Crist amb el món.
El text més antic de l’Evangeli (Mc 3,13) que fa referència a la comunitat de Jesús: “Jesús va pujar a la muntanya, va cridar als que va voler per estar amb ell i va enviar-los a predicar i a treure dimonis” (anunciar la paraula i els sagraments).
a) L’Església, sagrament de la humanitat. És l’obra del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Déu crida els seus escollits per a participar de la missió dels escollits des de l’eternitat. El Pare els destina a ser imatges de Crist i els aplega en l’Església.
Abraham va viure 2000 anys abans de Crist. David, 1000 anys abans de Crist. Tots els justos des d’Adam seran reunits a la Casa del Pare a la fi dels temps. Són la comunitat de l’amor de Déu, la comunió dels sants, les persones escampades arreu del món, obertes a la llum, el perdó… Ells fan que la nostra vida sigui alegre, joiosa.
- Déu estima la humanitat
- Jesús ens ensenya que a més de regir un poble, ha estimat la humanitat.
- L’Església és el sagrament de la comunitat cristiana perfecta.
No es pot dir que fora de l’Església no hi ha salvació, perquè la salvació és universal. L’Església és el sagrament de la salvació, diu el Vaticà II.
Déu crida i tots contesten alguna cosa, si o no, amb la seva vida, maneres d’actuar. Déu estima tots i vol la salvació de tots. L’Església està cridada a viure a tot el món com a sagrament, signe i instrument de Déu.
Els elegits són aquells que Déu crida i diuen sí. La paràbola dels vinyaters assegura: “l’amo donarà la vinya als qui donen fruit”; i el passatge del Judici Final, també :“entra perquè quan estava famolenc em vas donar menjar.”
El Sermó de la muntanya, comença amb les benaurances: “Feliços els pobres en l’esperit, d’ells és el Regne del cel…” Jesús s’adreça als deixebles -cridats a ser sagrament de la humanitat- i a la multitud -tota la humanitat. Allò que ens aglutina és l’amor que Déu ens té, a tota la humanitat.
b) La nostra Església. L’Església és la comunitat –comunió- de persones fidels a Jesús. L’anunci de l’evangeli comença amb la crida de dos germans: Pere i Joan. Jesús no deixa de renyar-los. El diàleg de Jesús amb els seus deixebles és com el d’un àguila amb un ratolí: no s’entenen. “El qui vulgui ser el primer que sigui l’últim i es faci el servidor de tots.” Jesús intenta que l’entenguin i participin de l’esperit, de l’amor, la humilitat, la senzillesa. Volia que capgiressin la seva vida i formessin una comunitat. No se’n va sortir fins a la Pentecosta…
Fer comunitat cristiana vol dir ser germans, iguals a tot arreu. És un projecte fantàstic, que tothom cregui i estimi, sense violència, ni imposició, ni agressió… És el PROJECTE ESGLÉSIA: creure que tots som iguals i ens estimem. L’Església és una immensa comunitat, una comunitat de comunitats. És la visió cristiana del món nou; una manera nova de viure la humanitat.
Si els 2000 milions de cristians ho pensessin així el món seria nou. Cal que prenguem la decisió de la fe i de comunitat. Perquè el món sigui just hem de fer una revolució, amb amor, sense violència… Quan això passi, el món estarà salvat.
c) L’Església en el món. Al peu de la creu: “Si ets Fill de Déu, baixa de la creu”. Aquest és l’inici de la secularització. L’obra de Déu és fer possible que tots els homes ens estimem i fem el bé. Déu crida a cada persona a estimar i estendre el seu missatge: el bé. Contra el bé (pau, amor, servei) s’ha estès el mal al món (odi, violència, guerra). Als qui han dit No, Déu els torna a cridar perquè lliurement cadascú pugui creure i viure la vida eterna.
El món està seduït pel confort, el culte al cos. La secularització suposa pensar que Déu no intervé en el món (perquè no existeix, perquè no és la seva feina); i creure que el món el fem nosaltres.
El món actual és postcristià. Sociològicament ja no és cristià. Hi han moltes manifestacions cristianes (art, noms, festes, tradicions), però ha perdut el contingut i sentit original. Europa ha deixat la seva empremta cristiana en els valors, la sensibilitat, els evangelis… La valoració de l’amor, el respecte, la pau… no venen de Marx, d’Aristòtil, Nietzsche… Els valors humans mostren la secularització del nostre món. Han sorgit del cristianisme però l’home ha dit que vol dir-ho sense l’ajuda de Jesús (anècdota del pagés de Sant Hilari: “aquesta aigua diuen que és diürètica, però a mi em fa orinar…”)
La missió de l’Església al món d’avui és
- ser Església de Jesús
- anunciar l’evangeli i promoure la fe (Sínode de la nova evangelització). Som una comunitat de persones. No en som conscients: el 80% dels avortaments els practiquen persones que diuen ser cristians.
El Vaticà presenta les dues perspectives de la missió de l’Església en el món d’avui
- anunciar l’evangeli perquè la gent cregui: mirar l’evangeli
- la gent del carrer, qui són? com se’ls pot ajudar?: mirar la gent
Els problemes del món són molts i molt complexos. Hem de fer aquest món més just. La gran preocupació de l’Església és que la gent cregui l’evangeli. Que s’acostin a l’evangeli, el creguin i el visquin. Hem de preocupar-nos d’això. Dialogar, acompanyar i viure l’evangeli… esperant la decisió de la fe i de l’amor, en llibertat. Dir sense renyar… El camí que faran és tan personal com ens indica la paràbola dels dos fills del pare vinyater:
- un diu si, però després no va a la vinya
- l’altre diu no, però hi va: aquest fa la voluntat del Pare
Responem Déu amb la nostra manera de viure: La vida és la fe: allò que viu és el que es creu.
