LA FE DE MARIA
Esteu reunits per honrar a la Mare de Déu, sota el títol tan tradicional i tendre de la Mare de Déu del Carme.
Volen ser uns dies d’exercici espiritual: de reflexió, de pregària … i, per tant, de renovació.
Tots plegats ens anem a situar davant d’un model, com d’un mirall en què mirar-nos, Maria; perquè així ens anem fent més semblants a la nostra Mare. I, de la mà de Maria, assemblar-nos a Jesús. Perquè aquesta és la missió de Maria. Ella va formar a Jesús a la casa de Natzaret. I té la missió de formar Jesús en cada un de nosaltres, fins que puguem dir com sant Pau: "Visc jo, però ja no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi.".
Ens pot servir una anècdota.
Era una noia de 13 anys, d’un poble petit. Per raó d’estudis va haver de traslladar-se a la ciutat. Era la primera vegada que sortia del poble. Va fer la seva maleta, sense oblidar cap detall -almenys això creia-. Però, quan, ja a la ciutat, a la seva residència, va obrir la maleta per ordenar les seves coses, va notar a faltar alguna cosa essencial per a una noia. Se li havia oblidat el mirall. Què faria la noia sense mirall! De seguida, una carta a mamà: "Estimada mamà … bla, bla, bla …. T’escric també per dir-te que m’enviïs un mirall, que se’m va oblidar. La mare va rebre la carta – a primera carta de la seva filla-, la va obrir en l’acte … i va comprendre tot. I, naturalment, va contestar de seguida. Entre altres coses li deia: M’has demanat un mirall, però jo- per alguna cosa sóc la teva mare-, te n’envio dos; Et sembla bé? Quan la noia va rebre la carta -la primera carta de la seva mare- plorava d’emoció. Va llegir i va obrir els dos paquets que envoltaven els dos miralls. Al peu del primer la mare hi havia escrit. Filla, mira’t bé: així ets tu. La noia es va mirar i va somriure la gràcia de la mare; clar, era un mirall. Després va obrir l’altre paquet: era una estampa preciosa de Maria. La mare hi havia escrit: Filla, mira-la bé; així has de ser tu.
Amics i amigues. Aquests dies anem a fixar-nos en aquest segon mirall. Anem a fixar-nos en Maria. Amb la intenció de copiar les seves virtuts. Així, com ella, hem de ser nosaltres. Per alguna cosa som els seus fills.
Deixeu que comencem en aquest Any de la fe parlant de la fe de Maria.
En una ocasió, un home casat i amb tres fills; escrivia:
"No crec en res. Ni a la dona, que m’abandonarà quan li sembli, ni en els meus fills, que només em busquen perquè els solucioni els seus problemes, ni en Déu … que són tonteries".
Quina pena feia aquell home. Era com un orfe.
Viure sense fe és un absurd. La fe és més important que la vida. Molts han donat la vida abans que perdre la fe. Encara que una persona ho tingués tot, si perd la seva dimensió espiritual … és un orfe.
Maria
- No se sent òrfena. Creu en Déu Pare. Li consagra tota la vida. Posa Déu en el centre del seu cor. I així, en la seva senzillesa, sense tenir gairebé res, és immensament feliç.
- Ha consagrat a Déu tot: el seu cor, el seu esperit, el seu cos en la virginitat.
- Déu s’enamora de Maria. La tria per mare.
- Maria acceptarà el canvi de plans que Déu li proposa. Simplement demanarà un aclariment a l’àngel per saber què ha de fer. L’àngel, en nom de Déu, li aclareix què s’espera d’ella. I Maria es lliura. Heus aquí la fe de Maria. La fe és creure en Déu i lliurar-se a la seva voluntat.
- Isabel dirà a la seva cosina, Maria: Feliç tu que has cregut. Maria ha cregut en la bondat de Déu, en el poder de Déu. I així, Déu ha pogut fer meravelles en Maria. Per la seva fe
- La fe de Maria és una fe senzilla, però incondicional, en les alegries i en les penes.
- La vida de Maria no va ser una vida idíl•lica, sense problemes. Ni molt menys:
- Experimentarà molt de prop el dolor dels dubtes de Josep.
- L’extrema pobresa del naixement de Jesús,
- La fugida precipitada a Egipte.
- Els anys de treball en l’anonimat i estretors de Natzaret.
- L’angoixa de la pèrdua de Jesús al temple
- I en la vida pública de Jesús, Maria sabrà tot el que planava sobre Jesús, per part de les autoritats civils i religioses del poble: persecució, incomprensió, enveges… que portaran Jesús a la creu.
- Experimentarà molt de prop el dolor dels dubtes de Josep.
La fe de Maria és dolorosa. Però Maria continua sent la dona creient … i per això feliç.
Déu Pare no els abandonarà. I el món quedarà redimit … per la mort de Jesús i la fe de Maria.
Que Déu i Maria ens infonguin la fe: una fe senzilla i forta, en l’alegria i en el dolor.
Gràcies a Déu som creients. Per això estem aquí. Però cal que la nostra fe es faci més forta i que es tradueixi en la vida de cada dia.
Tenir fe ho expressem amb la paraula CREC. I la traducció de CREC és… SÍ
- Un sí a les alegries, petites o grans, un sí a la vida … que és un do de Déu.
- Un sí al nostre deure. Per al creient, el deure no és una penosa obligació, sinó un exercici d’amor.
- Un sí a la vocació: al pla de Déu sobre la meva vida, que és sempre el millor pla.
- Un sí a la veu de la consciència: costi el que costi i passi el que passi.
- Un sí a l’ensenyament de l’Evangeli i de l’Església, que ens il•lumina de part de Déu.
- Un sí als altres: el creient es projecta sempre al servei dels germans, en els qui reconeix en rostre de Déu.
- Un sí a tot: al dolor, a la malaltia, a la mort. Per al creient tot té sentit, el millor sentit. Perquè el creient sap que tot ve pesat i mesurat per la mà amorosa de Déu, que és Pare Totpoderós.
Feliços nosaltres, si creiem. Com Maria: Feliç tu que has cregut.
I feliços seran, no ho oblideu, els qui tinguin la sort de viure al costat d’un creient de veritat, els que tinguin la sort de viure al vostre costat – pares, esposos, fills … – si sou aquests creients.
Podríem acabar amb aquesta oració: Senyor, jo crec, però augmenta la meva fe.
Maria, ensenya’ns a dir CREC, a dir SÍ.
