L’arxiprestat de la Seu Vella ha organitzat les Conferències Quaresmals d’enguany amb dues novetats importants: han tingut lloc a l’església de Sant Pere, i hi han participat laics com a predicadors. Mn. Lluis Sallán, arxiprest, va tenir cura de la presentació.
El tema ha girat a l’entorn de la fe, l’eix central que articula la pastoral eclesial actual al celebrar-se l’Any de la Fe, que commemora els cinquanta anys del Concili Vaticà II i els 20 del Catecisme de l’Església. Creure (Dr. Manel Lladonosa), Viure (Dra. Marta Trepat) i Anunciar (Mons. Joan Piris) han estat els títols de les tres conferències impartides, tot i que en un ordre diferent.
El Dr. Manel Lladonosa ha donat una visió de la crisi actual des de la perspectiva de la fe i dels reptes que hauria de plantejar-nos als cristians, una conversió al Senyor. La Dra. Marta Trepat s’ha centrat en les causes de les crisis personals i les eines per a afrontar-les: una vida de fe arrelada en el silenci i la pregària. Mons. Joan Piris ha posat l’accent en l’anunci com a necessitat vital dels cristià, que requereix plena confiança en Déu i l’exercici de la paciència activa.
És bonic recordar que en finalitzar el res del Credo, en acabar la darrera conferència, el Bisbe ha anunciat joiosament “Habemus Papam”.
Monsenyor Joan Piris ha iniciat la primera de les intervencions després de l’eucaristia commemorativa del 12è aniversari de la Beatificació d’en Francesc Castelló. El bisbe ha concelebrat amb Mn. Josep Martí, Mn. Jaume Pedrós, Mn. Gerard Soler, Mn. Josep A. Lapena, Mn. Joan Ramon Ezquerra i Mn. Josep Moré.
A l’homilia ha destacat la figura de Francesc Castelló com un exemple proper de la persona que creu, viu i anuncia la seva fe joiosa en el Crist ressuscitat. “Amb quin goig us exalço, Senyor”, és l’expressió del salm proclamat que el Beat va fer vida en el seu lliurament al Crist fins al martiri: “Tot estic envoltat d’idees alegres com un pressentiment de la Glòria” (De la carta a la seva núvia, abans de morir). El bisbe va acabar l’homilia amb la pregària: “Beat Francesc, en aquest any de la fe, ajuda’ns a viure la joia de creure!”.
A continuació hi ha un resum de les intervencions dels nostres predicadors quaresmals, en:
- Anunciar, per Mons. Joan Piris (dilluns, 10)
- Creure, pel Dr. Manel Lladonosa (dimarts, 11)
- Viure, per la Dra. Marta Trepat (dimecres, 12)
1. ANUNCIAR (Mons. Joan Piris)
 |
La mateixa crida al goig de la fe “Amb quin goig us exalço Senyor” (Sl 29) és inseparable del seu anunci. Evangelitzar significa portar l’anunci de l’amor salvador de Déu a tots els ambients perquè l’evangeli el que ho orienti tot.
El Beat Joan Pau II va impulsar la Nova Evangelització, tornant a les fonts i recuperant el valor del diumenge, el dia de la Resurrecció de Jesús. Les dones van ser les primeres missioneres a l’anunciar la resurrecció de Crist; no s’ho poden callar. “Per què busqueu entre els morts aquell que viu?”
“Ai de mi si no evangelitzés!”, deia sant Pau. L’anunci de la fe és una necessitat del cristià, que comporta algunes exigències:
- una vida de fe amb plena confiança en Déu per fer-lo amb convicció,
- conèixer els nous destinataris de l’evangeli,
- uns criteris: presència, diàleg i sintonia amb Jesús,
- una pastoral: anar, no esperar que vinguin (com Felip, a Fets, 21).
Amb fe tot és possible. Sempre, amb total llibertat. Però implica unes determinades actituds:
- veure l’abandó, el desinterès actual com una crida de Déu,
- no desanimar-se sinó posar la confiança en Déu sense cansar-se, “llenceu les xarxes”. Déu no ens demana resultats, sinó fidelitat: un amor que es resisteix al desgast del temps (Rovira Belloso),
- tenir paciència i no resignació, doncs els processos de conversió són lents. La paciència activa (pregant i actuant) és filla de l’esperança.
Preguntes que ens hauríem de fer:
- Alguna vegada hi he apropat els allunyats?
- Qui m’ha parlat / anunciat més Jesús?
- Anuncio Jesús amb la meva vida o només dono lliçons de Jesús?
- Penseu en algú que coneixeu que ara mateix està anunciant Jesús amb la seva vida? Es nota?
- Quin aspecte em resulta més fàcil / difícil d’anunciar.
2. CREURE (Dr. Manel Lladonosa)
 |
No costa gaire dir “sóc cristià”, però situar-se individualment davant la fe requereix una resposta més exigent, doncs la fe es demostra en obres.
El context de la crisi actual: Fins a la primera dècada del 2000 ha anat avançant vertiginosament el procés d’individualització, globalització, mundialització, increment de domini tecnocientífic. Aquest procés ha suscitat algunes reaccions, com la multiculturalitat, la facilitat per la comunicació. Tot es converteix en un hipermercat, fins i tot les idees i les creences. El llenguatge de la utilitat ha penetrat en les creences, l’educació i ha sacsejat les necessitats anteriors. Aquesta experiència ha contribuït a fonamentar les identitats, a una fragmentació cultural i generacional de la societat. Tots els criteris són quantitatius. Això ha afectat els valors, en forma de crisi de valors, o de nous valors: la moda, competitivitat, cultura de l’efímer… la recerca de la professionalització, emancipació de la dona, conservació ecològica, drets humans… Ha guanyat pes el relativisme.
La crisi econòmica, social i política han posat en evidència una sèrie de falles en el sistema democràtic i en el model d’organització economicosocial. Atur jove, immigració, corrupció, desigualtats escandaloses en el repartiment del sacrifici… L’etapa viscuda des dels anys 50 va suposar la ruïna de l’ètica social i va modificar les actituds de la societat (consumisme, individualisme, hedonisme…) han portat a la crisi de valors i a una anestesia social. Ara ens podem preguntar si la crisi actual modificarà la cultura aquesta hedonista i consumista. Valors tous per a enfrontar-se a la crisi?
La crisi genera respostes diferents. A molts els ajudarà a buscar respostes imaginatives i generoses davant la boira espessa de la crisi. La crisi també ajuda a créixer, a madurar. Aporta una reflexió i un repte ètic. El cristianisme es troba davant la crisi amb reptes multiplicats; pot suposar una conjuntura per desvetllar l’esperança i la caritat.
El Concili Vaticà II resposta de l’Església per trobar respostes adequades en un món diferent dels temps anteriors de cristiandat. A l’encíclica Centessimum Anno, commemorativa de Rerum Novarum, Joan Pau II demanava que la caiguda del mur de Berlín no s’entengués com un triomf del capitalisme contra el comunisme. Benet XVI, en el context dels valors a la carta i del sincretisme, insistia en el diàleg entre fe i raó, destacant que la crisi que patim és una crisi de fe, d’esperança i de fraternitat:
- La pregària és l’escala de l’esperança
- La caritat en la veritat posa l’home en l’experiència del do.
- L’ètica no es pot separar de l’economia ni del mercat.
A la JMJ de Madrid 2011, Benet XVI demanava als professors universitaris defugir d’una visió utilitarista de la formació: “on trobaran els joves els punts de referència si només volen formar professionals competents i eficaços que satisfacin la demanda laboral? . Els joves necessiten autèntics mestres, persones capaces de avançar en el camí de la veritat.”
L’Any de la Fe és una invitació per a la conversió en el Senyor. Als cristians ens hauria de plantejar alguns reptes:
- discernir els valors que poden ajudar-nos a anunciar el Senyo
- veure què s’amaga darrere el relativisme; probablement una set d’absolut que Jesús sadolla en l’evangeli: “Jo he vingut perquè les meves ovelles tinguin vida, i la tinguin a desdir…”
- quant al llegat del papa, la consciència per assumir que la crisi que vivim és espiritual.
- treballar la dimensió profètica en l’interior de l’Església.
La fe ha de cercar una nova resposta a la crisi per part dels cristians, però per a creure hem de comprendre.
 |
Ha iniciat la intervenció recalcant que li havia tocat “el tema més maco”, tot i que viure la fe requereix molt temps i l’aprenentatge no s’acaba mai. La publicitat enganyosa, la velocitat de les comunicacions, no han fet madurat la naturalesa humana al mateix ritme que el tecnològic. Hi ha molt patiment humà:
- el que hem aprés dels pares no serveix per als nostres fills,
- han canviat les relacions de parella i el model de família,
- no hi ha temps per atendre els pares dependents,
- dels fills també en tenen cura els pares perquè la mare treballa,
- addicció al consum, una mica aturada per la crisi (societat de la pastilla).
Quines són les causes del malestar?
- pèrdua de la sensibilitat respecte als altres
- no hi ha diferenciació entre la realitat i la ficció
- pèrdua de l’eix de l’ètica pel “m’agrada” o “no m’agrada”.
No es pot fer judici de valors general. Cada persona té la seva identitat, la seva estructura. En la vida de tota persona hi ha moments de crisi de diferent naturalesa: trencament, pèrdua, després d’un èxit, pèrdua de sentit, els fills fan trencar els esquemes, la irrupció de gent jove i ben preparada a la vida laboral, jubilació anticipada… Són molt importants per la persona perquè són situacions que fan pensar…
Com gestionar-les, afrontar-les o evitar-les? Les persones tenim una gran capacitat per autoenganyar-nos (defugir de la crisi). La dependència que tenim de petits se sana buscant protecció, afecte, seguretat. La sensació de fragilitat la superem de vegades amb béns materials. La feblesa es pot tapar volent sentir-se important… Així es desencadena un procés imparable de recerca de coses que ens puguin saciar sense aconseguir-ho, perquè busquem la felicitat on no hi és.
Els creients tenim la temptació de demanar Déu que ens aparti la creu que, de fet, és allò que ens fa créixer…
Dos recursos “creïbles” per a superar les crisis:
- El silenci, la reflexió, és l’únic que ens apropa a la nostra interioritat. La preocupació (el fonament essencial de la persona, segons Heidegger) genera angoixa perquè la solució del conflicte no està al nostre abast i ens costa molt assumir la nostra impotència. El silenci és una gran eina per a l’autoconeixement i la comprensió, l’acceptació dels límits, fragilitat, vulnerabilitat, incoherència…
- La pregària: del llatí “precarius” (insegur, fràgil), aconseguir a base d’insistència. Quan ens escoltem en el silenci en adonem de la nostra fragilitat i ceguesa, les paràlisis que ens traven per la inseguretat i l’esgotament… i adquirim consciència que res és nostre, començant per la vida… No gaudim de les coses que per no tenir valor material, tenen veritable valor.
Hem d’agrair la vida, el que hem rebut, acollir a l’altre, capacitat de compartir… A partir d’aquesta precarietat podem escoltar més l’evangeli i entendre’l, veure els nostres dimonis (opressions, idees fixes, complexos, bloqueig interior, contradiccions…) i assaborir la presència de Déu sense demanar…
Jesús, el mestre de la pregària, també tindria crisi. I en la pregària comentaria el seu “fracàs” al Pare i li demanaria que li fes entendre els signes dels temps. I el Pare li faria entendre que la llavor estava sembrada, i que el Regne s’estava construint.
Déu és qui fa créixer. Nosaltres només posem les condicions. Les estones de pregària són les que ens van ressituant fent veure les coses amb els ulls de Déu. Si l’espiritualitat no cala fons en la nostra vida, si no passa del nivell de les idees a l’acció, no som espirituals…
