Diumenge 26 del Temps Ordinari
Aquests últims diumenges, les lectures de la Paraula de Déu ens parlen de la pobresa i la riquesa, un tema de sempre, i molt actual.
El profeta Amós, des del desert de Samaria, on portava una vida austera, és enviat per Déu a predicar a un poble del Nord, a gent malgastadora, despreocupada, materialista, donada als vicis, oblidada de Déu i indiferent davant dels patiments dels pobres. Amós, en nom de Déu, pronuncia paraules dures:
S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors.».
També l’evangeli ens en parla: ens presenta un ric (diríem un “vividor”) allunyat de Déu i egoista, i un pobre, que darrera la pobresa i el dolor físic, amaga la imatge d’un home pietós i bo, que Déu aprova i premia.
Certament, el destí final de l’un i de l’altre no pot ser el mateix. Jesús parla moltes vegades de salvació i de condemnació. És una possibilitat alternativa que no podem oblidar. En el cas d’aquell ric, la condemnació no és tant fruit de la riquesa que posseeix, com de la indiferència vers aquells que s’ho passen malament: els menysprea, en passa, no fa res per ells, com si no existissin.
Cal que ens parem a pensar. Potser nosaltres no som tant rics. Potser no malgastem tontament. Però… a poc que pensem, ens adonarem que al nostre voltant, tot i no semblar-ho, hi ha persones que s’ho passen malament. hi ha veïns nostres amb falta de recursos per l’alimentació, per la vivenda, per la formació escolar… Hi ha col•lectius fins a cert punt marginats. Hi ha joves sense sortida laboral. La llista seria molt més llarga.
Les preguntes que em faig i us invito a fer-vos són: Som prou conscients de tanta gent que pateixen? Coneixem aquestes necessitats? Hem fet un esforç per obrir els ulls? No som, de vegades insensibles al que passa al costat nostre? Tots, personalment, tenim quelcom a dir i quelcom a fer.
Sant Pau, a la segona lectura, ens parla de “practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna”. Aquesta lluita, aquest combat de la fe, és la preocupació per als altres: “Estima els altres com a tu mateix”. No som amos del que tenim, en som administradors. Abans que els nostres capricis estan les necessitats dels germans.
L’objectiu de la vida no és “donar-nos bona vida”, sinó “portar una vida bona”, rica en justícia, pietat, paciència, mansuetud, rica en amor. Aquesta riquesa és l’autèntica. És la que omple. És la que fa superar la crisi. És la que aixeca el món.
No és gens fàcil. És un combat. Si venim a la celebració de la Missa, és perquè la Paraula de Déu que escoltem i l’Eucaristia que rebem vagin posant en nosaltres els mateixos sentiments de Jesús i ens donin la força per estimar.
Que quan sortim de l’església es pugui dir de nosaltres, com deien dels primers cristians: “Mireu com s’estimen”.
