Hem iniciat la preparació per a la Festa de la Mare de Déu del Carme amb la Novena “Mireu-nos i acolliu-nos”. És una pregària adreçada a l’esguard amorós i la mà protectora de la nostra Mare del cel, que Mn. Joan ha dosificat en diferents temes perquè al llarg dels nou dies del novenari orienti la reflexió de la predicació extraordinària del Senyor Bisbe i dels mossens de la nostra Unitat Pastoral de la Mare de Déu del Carme, Sant Joan, Sant Pere, i el Santuari de Sant Antoni de Pàdua.
Amb el seu estil particular, tots han ressaltat el paper singular de la Mare de Déu en la història de la salvació, actualitzant-lo en la nostra vida. La Mare de Déu sempre és el nostre model, l’estel que ens il•lumina i els guia pel camí del seguiment de Jesús. Mirem la Mare de Déu i mare nostra i acollim-la en la nostra vida!
A continuació hi ha un resum de cada predicació.
- Dia 7, dissabte.- Què lluny que estic, Senyor, de dar-vos el lloc que us correspon – Glòria a Vós. Predicador, P. Joaquim Recasens.
- Dia 8, diumenge.- Em faig vell, Senyor. Fer de la vellesa una ofrena. Predicador, Pare Francesc Gamissans
- Dia 9, dilluns.- On va la meva vida? He trobat el seu «sentit». Amb el tren de la vida. Predicador, Mn. Josep Marti.
- Dia 10, dimarts.- He contemplat, Senyor, la cara dels homes. En elles trobem el senyal de Déu. Predicador, P Mariano Martín.
- Dia 11, dimecres.- Nosaltres i els “estrangers”. Predicador, Mn. Dismas.
- Dia 12, dijous.- “Vaig massa carregat, Senyor”. Mirar de cara les dificultats. Predicador, Mn. Adrià Burca.
- Dia 13, divendres.- El meu amic s’han mort avui. El cristià davant la malaltia i la mort. Predicador, P. Daniel Simón.
- Dia 14, dissabte.- Déu meu, no crec pas – Maria la dona creient. P. Jordi Grau.
- Dia 15, diumenge.- Ave Maria, mare nostra. Predicador, Mons. Joan Piris, bisbe
- Dia 16, dilluns.- Mare de Déu del Carme, mireu-nos i acolliu-nos. Predicador, Mn. Joan Mora
- Més informació de les Festes del Carme
Dia 7, dissabte.- Què lluny que estic, Senyor, de dar-vos el lloc que us correspon – Glòria a Vós. Predicador, P. Joaquim Recasens.
Donar al Senyor el lloc que li correspon és impossible. Això només ho ha fet Maria, tot i que, en realitat ella només va deixar que fos el Senyor que es posés on ell volgués. Nosaltres només podem posar-nos davant seu i deixar que sigui ell qui se situï on vulgui. Això suposa exercitar diferents actituds en nosaltres:
1.- Capacitat d’admiració (Sl. 116), fixar-se en les coses petites que de vegades ens passen desapercebudes – com l’Encarnació ho seria als ulls dels coetanis-. Només podem copsar, calibrar, contemplar la santedat del Senyor; per això la lloem.
2.- Humilitat.- Que Déu es posi on vulgui, no per resignació ni impotència, sinó per ser Ell qui és.
3.- Viure Déu, assumint el misteri de la vida i l’acció de Déu en nosaltres com una història de salvació, a la manera del poble d’Israel.
4.- Comuniquem a Déu la nostra esperança, gaudim del do de la fe, amb alegria i amb il•lusió.
La pregunta que ens plantegem “quin lloc correspon a Déu” només es pot respondre des del cor, com ho va fer David que, com Maria, probablement va deixar que fos el Senyor qui ocupés el lloc que volgués en la seva vida.
Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet ?
Invocant el seu nom, alçaré el calze
per celebrar la salvació.
Compliré les meves prometences,
ho faré davant de tothom.[…]
en els atris de la casa del Senyor,
al teu bell mig, Jerusalem.
Al•leluia! (Sl 116, 12-19)
El P. Joaquim Recasens ha fet un agraïment per convidar-lo a iniciar la novena del Carme, i en nom dels frarets, que també són parroquians del Carme, ha expressat el desig de gaudir dels dies de la Festa del Carme, espiritualment i materialment.
Dia 8, diumenge.- Em faig vell, Senyor. Fer de la vellesa una ofrena. Predicador, Pare Francesc Gamissans
Després d’aclarir que li corresponia parlar de la vellesa, potser perquè amb 85 anys és el predicador més gran de la novena del Carme, el P. Gamissans va fer un elogi erudit de l’ancianitat:
“La vellesa és història, feta carn i esperit, i no anècdotes i rondalles. És acumulació d’experiències, d’emocions i de sentiments. Reclama molts dies i mesos i anys de sofriments. (L. Amigó)
“El que és bonic de la vellesa és que no hi ha possibilitat d’arribar a ser vell, sense haver estat jove. Però no tots els joves poden garantir que arribaran a ser vells.” (J. Leclercq)
“Venerables ancians la vostra vida és relíquia sagrada del patrimoni familiar. Vosaltres, els vells, ens prodigueu el tresor de la vostra experiència, el consol de la tendresa, i la lliçó permanent del vostre consell…” (Lucio Peña)
La meva àvia centenària deia que la vellesa no afalaga perquè tot trontolla, en lo físic, en la memòria… Però ella també afegia: “si acceptem ser avis i continuem estimant, ja és una altra cosa.” Acceptar l’edat, i estimar, aquesta és la qüestió! No hem estat fets per perpetuar-nos a la terra. Acceptar-ho mostra seny i saviesa, do de consell, comunica serenor i pau interior. L’amor que busca el bé dels altres pot ser un patrimoni de vells i joves. Els joves estimen més per imperatius sensibles i els grans ho fan més moguts per l’esperit.
Pensant en la Mare de Déu que visqué molts anys i en les padrinetes nostres del Carme, i com a membre de la confraria del Carme dedico als avis els versos de Francesc Casas i Amigó:
Quan la rosa s’esfulla
queda el perfum;
quan el sol s’aponenta
no mor la llum.
Així és com nosaltres
quan vells ens fem,
no sentim com els joves…
però estimem.
Dia 9, dilluns.- On va la meva vida? He trobat el seu «sentit». Amb el tren de la vida. Predicador, Mn. Josep Marti.
La natura és obra de Déu savi. Cada cosa té un sentit. Els ocells, ales per a desplaçar-se. L’home, a més de tenir una constitució que li permet viure i perpetuar-se, té les seves deliberacions, els seus pensaments i accions. Un picapedrer de la Seu Vella podia treballar per a mantenir la seva persona i la seva família; altres treballaven la pedra perquè gaudien fent-ho, a més de guanyar-se el jornal; d’altres per sensibilitat artística. I també n’hi havia que ho feien per construir una catedral, per lloar Déu.
Entre els sentits diversos hi ha una jerarquia. Per entendre el sentit últim podem acudir a Sant Ignasi de Loiola i el canvi que experimentà la seva vida al llegir la vida de sants, mentre es trobava convalescent d’una ferida de guerra. Va descobrir que podia donar a la seva vida un sentit millor i elevat, fent com havien fet ells I al llegir a l’evangeli: “Què en traurà l’home de guanyar tot el món si perd la seva ànima?”, entén que hi ha una finalitat última superior a la qual estan subordinades les demés. Deixà l’espasa i va escriure els exercicis espirituals: “l’home es creat per Déu per a estimar-lo i servir-lo, complir els manaments i així salvarà la seva ànima. L’home ve de Déu i torna a Déu; aquest és el misteri últim que dóna sentit a la seva vida.”
De les coses n’hem d’usar només en la mesura que ens ajuden a aconseguir aquest fi. I n’hem de prescindir en la mesura que ens hi aparten. Tots hem d’aspirar a la última meta, de la que Jesús ens parla a l’evangeli: .- Busqueu el Regne de Déu i tot el demés se us donarà en escreix.
.- Marta, Marta, estàs molt neguitosa per moltes coses i només una és important.
.- El tresor amagat.
.- La perla finíssima que troba un mercader.
Quan hem descobert el sentit últim hi subordinem el demés. De Déu venim i a Déu anem. El camí per anar a la Glòria és Jesús. La Mare de Déu és un exemple d’aquest descobriment del sentit últim de la vida. Sempre prompta a acceptar la voluntat de Déu: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixi en mi la seva paraula.” Qui ha descobert el sentit últim de la vida accepta la voluntat de Déu, tal com ho va fer al llarg de la seva vida la Mare de Déu.
Dia 10, dimarts.- He contemplat, Senyor, la cara dels homes. En elles trobem el senyal de Déu. Predicador, P Mariano Martín.
Maria va acceptar ser Mare de Déu, que ens va portar la salvació i ens la va donar com a mare en els darrers moments de la seva vida. Ella ens acull i encara que ens apartem de Déu no es cansa mai d’esperar.
Conten que en una caseta d’un bosc hi vivien una mare i un fill ben feliços. Un senyor va arribar un dia amb tot el seguici i va deixar el nen bocabadat. Aquest va marxar lluny fins que la consciència li va fer tornar per saber alguna cosa de la seva mare. Quan va tornar va trobar la mare ja velleta que l’esperava amb la porta oberta. Ell estranyat li va preguntar perquè. Perquè sabia que tornaries i no volia que et molestessin a trucar.
La Mare de Déu va ser obedient als plans de Déu, i a la vegada rebel contra la injustícia, la marginació, la pobresa… El Magnificat ho expressa d’una manera que mai acabarem de copsar. Maria és la dona més alliberadora que necessita l’Església en les dificultats que patim actualment.
.- Quin paper va tenir la Mare de Déu en la humanitat? Avui està present en la nostra vida i tot ho transforma en amor.
.- Què diu al matrimoni? Maria va anar assimilant a través de la fe en les proves que Déu li va enviar.
.- Què diu als joves? Acudiu a la Mare de Déu perquè la societat ofereix moltes coses però no dóna la felicitat… sapigueu renunciar als oferiments. En Maria trobareu el consol, la protecció, l’ajuda. Maria va ser corredemptora en paraules i obres.
Maria, dulce madre
aunque yo te olvidare
tu nunca te olvides de mi.
Dia 11, dimecres.- Nosaltres i els “estrangers”. Predicador, Mn. Dismas.
Un tema estrany per a mi. Fa un any i mig que estic aquí. Com puc parlar de nosaltres i els estrangers ?
Estem al món que no és la casa definitiva. Tots naixem, creixem i morim. Amb la nostra fe sabem que després d’aquesta vida n’hi ha una altra al costat del Senyor. Aquí estem de camí, peregrinem; aquí tots som estrangers. Ser estranger és estar on no he d’estar, a l’exili, esperant tornar quan s’acabin els motius que l’han provocat, la guerra, la fam, l’atur, conflictes socials i familiars.
La Bíblia presenta els primers exiliats: Adam i Eva al ser expulsats del Paradís; Abraham emigra a la Terra de Canaan, la terra promesa, que representa la nostra pàtria definitiva, el Regne de Déu; Josep va emigrar a Egipte a causa de l’enveja dels seus germans; després el seu poble ho va fera causa de la fam durant uns 400 anys. La història del poble de Déu està marcada per diferents desplaçaments.
El terme estranger ha adquirit un sentit molt ampli: designa tota persona d’origen, raça i llengua diferent. Algunes vegades es considerat com un enemic, però això no ho ha volgut Déu. La Bíblia mostra molts exemples del comportament que hem de tenir amb els estrangers. L’Èxode mostra una mateixa llei per a l’indígena i l’emigrant. Al Levític diu Javeh als forasters que resideixin entre vosaltres, no els oprimiu, els mirareu com a un del vostre poble i l’estimareu. Jesús parla d’estimar al nostre enemic. I pregar pels qui ens persegueixin per ser fills del nostre Pare celestial (Mt 5). Sant Pere parla als estrangers de Capadòcia. Sant Pau s’anomena apòstol dels gentils… Els cristians no són estrangers, sinó conciutadans de Déu.
Tots peregrinem cap a la nostra pàtria veritable. Per raons espirituals i morals hem d’acollir l’estranger per a construir un món més just ple d’harmonia i pau, acceptant els seus costums, religió, els seus motius… També hi han normes que s’han de complir. Aquí a la parròquia hi ha moltes iniciatives pensades per a integrar els immigrants. Que Déu ens ajudi a viure i conviure com a fills del mateix Pare. Que Sant Benet ens ajudi a saber com fer per a ser veritables fills i filles de Déu.
Dia 12, dijous.- “Vaig massa carregat, Senyor”. Mirar de cara les dificultats. Predicador, Mn. Adrià Burca. (Text original)
Al proposar-me Mn Joan el tema m’he preguntat: estem carregats? o bé estem cansats?
Quan no tenim la mare tot s’empobreix, en la vida material i en la de l’esperit. Quan no tenim Maria ens empobrim i ens sentim carregats. Carregats amb què?
El poble jueu va investigar sobre els grans enigmes de la vida i va descobrir que l’home té un gran potencial per a l’amor i per al pecat. Avui nosaltres continuem arrossegant els mateixos vicis que presenta l’Antic testament, especialment el llibre de l’Èxode:
– Murmurar contra els que manen quan alguna cosa no va bé. Sant Pau alerta contra aquest vici.
– No usar el termòmetre de la benedicció. La fidelitat de Déu es mostra en la nostra infidelitat.
– Desconfiança, pensar que sempre el passat era millor.
Buscar a Déu fa que no ens sentim sols i vencem el mal, i de la nostra vida brollarà la paz i l’alegría. Llavors els homes compartirem fraternalmente els dons que Déu ens regala.
Maria és la nova Eva. Eva va ser seduïda pel pecat. Maria va ser seduïda per l’amor de Déu i el seu missatge de confiança: “No tinguis por, el Senyor està amb tu”. És la mare del Salvador i la nostra mare. “Aquí tens la teva mare,.”
En l’atemptat d’Ali Agca contra Joan Pau II, el Papa va salvar la vida gràcies a la mà de Maria. Alí Agca va voler saber qui era Fàtima, que va salvar el Papa, doncs ell sabia disparar i ho va fer a mort. De vegades nosaltres no comptem amb la mà de Maria. Necessitem la Mare de Déu per tenir una bona navegació de l’Església, amb la seva presència amorosa en tot moment en la nostra vida.
Dia 13, divendres.- El meu amic s’ha mort avui. El cristià davant la malaltia i la mort. Predicador, P. Daniel Simón. (text original)
La salut és l’equilibri entre la salut del cos i la de l’esperit. L’home ha estat creat per a gaudir la salut. La malaltia mostra la nostra fragilitat, i suscita preguntes: per què? Perquè jo,? Per què ara? Què serà de mi? Hi ha diverses resposta a aquestes preguntes que depenen de la preparació cristiana de la persona. La malaltia ens pot atansar als altres, canviar un mode de vida que no és bo. Tenim que lluitar amb la malaltia, la dels demés i la nostra. Un bon cristià ho fa així.
Hem de recórrer als metges i a la medicina, que són instruments de Déu per a recuperar la salut. Però també hem d’aprendre a patir i aprendre del sofriment. Sant Joan Crisòstom deia que si l’ànima està sana, la malaltia del cos no pot produir res dolent al malalt.
Al final de la vida un cristià veu a la sorra de la platja les seves petjades. “Jo t’acompanyava sempre”, li diu el Senyor. Però el cristià li retreu que quan més ho necessitava (malaltia, perill,) només hi havia una sola petjada. Déu, mirant-lo amb amor li diu: “Les petjades eren meves i no teves; llavors, en aquests moments de dificultats jo et portava en braços.”
Dia 14, dissabte.- Déu meu, no crec pas – Maria la dona creient. P. Jordi Grau.
Cantem “El Senyor ha fet en mi meravelles”, i és veritat. Però què no haurà fet Ell per la seva Mare?: immaculada, mare verge, duta al cel en cos i ànima… Aquests són privilegis exclusius de la Verge Maria. Davant la seva figura neix en nosaltres una gran perplexitat i una muda resposta a la pregunta: què puc imitar jo de Maria?
A Natzaret, a la casa de Maria, no costa imaginar-se la perplexitat que ella sentiria quan l’àngel li va fer l’anunci, que tindria un fill, que seria rei d’Israel, de la casa de David. Quan ella va dir que no entenia res, l’àngel li ho complicà encara més: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra, per això al nen que naixerà, l’anomenaran Fill de Déu”.
Això és el que més sorprèn i mostra la grandesa d’aquesta dona. Es tracta d’una proposta impossible als ulls humans, i ella no entén res, però accepta: “Heus aquí l’esclava del Senyor, facis en mi segons la vostra Paraula.” Això mostra la plenitud de la seva fe. Un do que en ella vessava abundantment; ella es va fiar de la Paraula de Déu.
Aquest és l’exemple que Maria ens dóna a nosaltres. No tant els seus privilegis sinó la fermesa de la seva fe que neix del seu cor. Això és el que hem d’imitar particularment de Maria: la fe. Si Déu vol, que es faci la seva voluntat. Així li hem de demanar a la Mare de Déu, que ens concedeixi la fe: Faci’s en mi segons la vostra paraula. En la vida cristiana hem de fiar-nos més de Déu i menys del nostre cervell.
Dia 15, diumenge.- Ave Maria, mare nostra. Predicador, Mons. Joan Piris, bisbe. (vídeo, 13:52′))
Estem celebrant parroquialment la festa de la Mare de Déu, encara que serà demà, però avui amb tota l’Església celebrem el diumenge. Com a seguidors de Jesús, el Déu encarnat, proclamem l’evangeli, els textos sagrats, i diem Paraula de Déu perquè ens hi porta com a referent, com a llum.
Commemorant a la Mare de Déu sota aquesta advocació del Mont Carmel i pensant que molts de vosaltres heu estat a Terra Santa, alguns fa molt poc aquest any, i heu vist a la Muntanya del Carmel, a Haifa, com les coses es veuen d’una altra manera quan s’il•luminen amb la Paraula de Déu. Recordem que a la muntanya del Carmel hi havia moltes coves, entre elles la del profeta Elies, que avui apareix una mica violent contra dels falsos profetes de Baal: No hi ha més que un Déu i no tenim dret d’enganyar el poble.
També la Mare de Déu del Carme ha estat molt vinculada als mariners i pescadors que es guiaven per les estrelles en la seva navegació, doncs no tenien llum. Per això la Mare de Déu figurava en la carta dels mariners com a estrella dels mars i la invocaven ”Salve, estrella de los mares”.
Hem escoltat un projecte de Déu molt important en la segona lectura. Diu sant Pau als efesis: “Beneit sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions.” Quan el Papa Pau VI va promulgar la constitució sobre l’Església (Lumen Gentium) al Concili Vaticà, fa cinquanta anys, defineix Maria com a tipus i primícia de l’Església. Entenent l’Església com un cos, Jesús n’és el cap; Maria, mare de Jesús, mare del cap ho és també de tot el cos -de tots els membres-, l’Església. No és una imatge forçada, i la seva maternitat nosaltres la invoquem agraïts a la llum d’aquesta benedicció que sant Pau ens acaba de recordar.
No és un afegit, és la Història de la Salvació que comença de nou. En aquest sentit nosaltres presentem com si Maria fos el cap d’una nova generació de la humanitat, que de fet és Jesús. No és per forçar les coses, però m’interessa dir-ho: els nens de la catequesi han sentit parlar d’Adam i Eva, i nosaltres també. Doncs aquesta humanitat nova no té com a principi Adam sinó a Crist, el nou Adam dirà sant Pau, i Maria la nova Eva. I aquí comença una nova etapa de la humanitat, regenerada, salvada, oberta a l’esperança d’un món nou.
Però el món nou que s’inicia no es construeix automàticament. En aquest món nou la generació de Jesús tenim una missió ben clara; l’hem escoltat: Jesús va enviar de dos en dos els seus deixebles, amb poder, amb capacitat per a millorar les relacions i la situació. I per això allí apareix la curació de malalts i l’expulsió de dimonis, que és com dir: tot allò que limita la humanitat, el mal, ha d’anar desapareixent per obra de la gràcia salvadora. Els apòstols no es dediquen només a pronunciar paraules, a anunciar la vinguda del nou rei sinó a fer-lo viure i experimentar. La paraula i l’obra; la teoria i la pràctica.
Per això no serem mai bons seguidors de Jesús i tampoc bons fills de Maria si ens limiten en la nostra manera de ser cristians a conèixer la Paraula, a conèixer la doctrina. Podem saber de memòria la doctrina però la fe és una altra cosa. “Obras son amores y no buenas razones”, resa la saviesa popular. Ací hi ha l’evangeli que acompanya la Paraula de Senyor que pronuncien els seus enviats amb els signes, senyals, signes de salvació, de salut, de millora, de vida. Tot allò que ajuda a viure és fruit de l’evangeli.
Des d’aqueta benedicció a la que hem estat cridats Maria és aquest tipus de persona –Maria no és Déu, ella és de carn i os, no és de la nostra civilització, però si de la nostra espècie-, Maria és la millor cristiana, qui ha estat més a prop de Jesús, qui millor l’ha entès, qui millor l’ha seguit i qui millor ha anat acompanyant després l’Església naixent, el primer grup. El llibre dels Fets dels Apòstols ens presenta a Maria amb aquell grup que estant al Cenacle esperant la força de l’Esperit Sant, la Pentecosta.
Igual que Maria va acompanyar aquell primer grup, nosaltres seguim proclamant que ens sentim acompanyats per Maria durant tota la història de l’Església. Per això, dir-li mare no és un abús; la mare és qui millor acompanya el fill, millor l’entén, millor percep les seves necessitats, millor surt després al seu encontre de les seves preguntes, millor respecta les seves decisions… Que ella ens protegeixi maternalment, igual que va fer ella en la seva vida mentre estava a la terra.
Però ara nosaltres tenim una missió. Una missió que no és especialment còmoda si la fem com Déu mana. Entre milers d’exemples tenim el de la primera lectura d’avui, el profeta Amós que diu: “jo no sóc profeta, sóc un pastor però m’he sentit cridat per Déu a seguir-lo.” I denuncia situacions que no van d’acord amb el projecte de Déu. Al fer-ho és rebutjat.
Tots els batejats hem estat enviats pel Senyor, amb la mateixa capacitat perquè tenim els dons de l’Esperit Sant, en el baptisme, la confirmació. Totes les capacitats necessàries per a donar una resposta adient. Després ve la feblesa humana, i les nostres faltes a la vista estan. Però això no minva la capacitat rebuda ni teu valor a la urgència de ser-ne fidels. Si féssim com Amós, encara que ens rebutgin, tindríem la consciència que estem fent present l’evangeli.
Per a suplir les nostres necessitats i refermar la nostra feblesa, llegiré unes paraules d’una homilia de Sant Bernat a propòsit de l’enviament de l’arcàngel Gabriel a Maria a anunciar-li que seria mare de Jesús.
"Tu –diu als creients que l’escoltaven- que, en els corrents d’aquesta vida, més que caminar damunt la terra ferma, sents que vas a la deriva enmig enmig de tempestes i borrasques! No decantis els ulls de la llum d’aquesta estrella, si no vols veure’t envoltat de tempestes. Si t’alcen els vents de les temptacions, si tropisses en seques tribulacions, mira l’estrella, crida Maria. Si se t’enduen les onades de supèrbia, d’ambició, de detracció o d’enveja, mira l’estrella, crida Maria. Si la ira o l’avarícia, o l’atractiu de la carn fan trontollar la barqueta de la teva ànima, mira Maria…
En els perills, en les angoixes, en els dubtes, pensa en Maria, invoca Maria. Que no es decanti de la teva boca, ni del teu cor, i per rebre l’auxili de la seva pregària, no t’oblidis l’exemple de la seva vida.
Si la segueixes, no erres el camí; si li demanes, no desesperes, si penses en ella, no caus en engany; si ella et sosté, no trontolles; si ella et protegeix, no tems; si ella et condueix, no et fatigues; si ella t’és propícia, arribaràs a bon port.” Sant Bernat. (Homilia del Missus est)
Homilia Mons. Joan Piris "Ave Maria, mare nostra" from parroquiacarme on Vimeo.
Dia 16, dilluns.- Mare de Déu del Carme, mireu-nos i acolliu-nos. Predicador, Mn. Joan Mora. (Text original)
1.- Mare de Déu del Carme, mireu-nos i acolliu-nos.
Ens trobem davant de la Imatge de la Mare de Déu del Carme, bella advocació i que a tantes persones ha guiat en la seva vida cristiana.
Una dona de les nostres és al cel, marona de Déu en Jesucrist, contemplant-lo eternament amb el seu esguard puríssim.
És la nostra germana, però també la nostra Mare, que cada dia ens engendra en el seu Fill, si nosaltres ens obrim a la seva actuació.
Filla de la terra la seva tendresa resta oferta a cadascun de nosaltres.
Ningú no pot viure sense mare.
Exemple d’Adrià
2.- Mirada amorosa i estimulant
Ella, mirada fixa en l’Altíssim i el Déu fet home. I una mirada fixa a nosaltres, els humans. Una mirada que ens tradueix la plenitud de tot un Déu.
És mirada que ens estimula a créixer i fer a la mesura del seu fill.
Ella ens recorda a Canà de Galilea: “Feu tot el que Ell us digui”… seguiu les seves consignes… sigueu propulsors del seu Regne. Recordàvem ahir, diumenge, que Jesús va triar als dotze i els envià de dos en dos. Els va enviar a:
- predicar la conversió i la bona notícia;
- l’alliberament de les forces del mal i de les malalties
A.- Es tracta d’un missatge profund: la bona notícia que Déu estima l’home, i el convida a la fe, a la seva amistat, a la seva adopció filial i a la fraternitat humana.
A aquest missatge segueixen els signes d’alliberament. Com delegats de Jesús, els enviats actuen com ell, unint a l’anunci del Regne l’aval de l’alliberament dels pobres.
Jesús no va ser un revolucionari d’estil violent, ni ideòleg polític, ni un antropòleg humanista, ni un tecnòcrata expert en programació i finances.
La càrrega explosiva i revolucionària del missatge de Jesús va cap al cor de la persona: és l’home el que necessita conversió cap als valors autèntics. Convertit l’home, es poden transformar les estructures socials. Remodelant l’home, es reconstrueix el mapa del món.
Es tracta d’un moviment centrípet i centrífug. És l’Església la que ha d’anar a escoltat el missatge del Mestre, i , a l’ensems, ha de sortir a les nacions: "Aneu a tots els pobles". El vocabulari missioner neotestamentari és dinàmic: Esperit, enviament, anada, pesca, recol•lecció, proclamació, signes, testimoni, … compromís actiu.
Amb l’equipatge de la gratuïtat en la seva oferta, despreniment absolut i relacions de pau amb els seus interlocutors, tant en l’hospitalitat com en el rebuig. M’explicaven una anècdota de Miquel Rua, un dels joves més fidels de Don Bosco, que trobant-se un dia en una casa demanant almoina per al col•legi, el senyor de la casa l’escopí a la mà. El noi va respondre dient: “Això per a mi; ara doneu-me un diner pels nens de l’escola”. Un bon exemple per entendre la resposta de pau enmig del rebuig.
B.- Jericó: Pot ser l’aval de la evangelització.
La parròquia del Carme ha d’acompanyar l’evangelització amb el moviment solidari vers els menys afavorits amb els signes d’alliberament que comporta l’obra de Jericó, el Bon Samarità.
El Papa Benet XVI, ens recorda en l’encíclica. “Spe salvi”
… La grandesa de la humanitat està determinada essencialment per la seva relació amb el sofriment i amb el que pateix..
… Aquesta especial predilecció del Senyor pel que pateix ens porta a mirar l’altre amb ulls nets, per donar-li, a més de les coses externes que necessita, la mirada d’amor que necessita.
… En la nostra bella tasca ressonen també les paraules evangèliques: "Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu" (Mt 25, 40).-Spe salvi, 40-.
El Sr Bisbe en la carta pastoral d’aquest any, "Presència de l’Església a la Societat" Ens recordava: “Quan hi ha caritat i amor, s’obre la porta a la Bona Noticia que ve de Déu”
Sant Agustí: “Som pelegrins en ruta. Hem de sentir-nos satisfets amb el que som… Segim marxant, anant caminat cap la meta… el qui es para, no avança… És millor ser un coix en el camí, que un bon corredor fora d’ell”
Ser deixeble autèntic de Crist, ser cristià de debò, mai ha estat fàcil; tampoc avui. Però la fe no permet ser pessimistes o fatalista. Sabem que una llum brilla a la meta, més enllà de les contrarietats i sofriments.
3.- Acolliu-nos
Permeteu-me citar-vos un fragment tendre de l’obra de Pemán, en el Divino impaciente, obra que immortalitza a Sant Francesc Xavier.
“Cada mañana tendrás con la Señora, algún tierno coloquio,
donde le digas esos dolores secretos que a la madre se le dicen
de modo más desenvuelto que no al Padre;
que por Padre da más respeto.
Trenzando juncos y mimbres se pueden labrar, a un tiempo,
para la tierra un cestillo y un rosario para el cielo.
Se ha secado la lamparilla y no arde.
Señora, ten compasión de este pobre ufano y loco,
que hace por amor tan poco, siendo tanta su ambición.
(fijo mirando a la imagen)
¿Pero me miras? Oh, sí…
¡Me das tanta confianza cuando me miras así!”
Pregària: "Sota el vostre mantell ens emparem, santa Mare de Déu, mireu-nos, acolliu-nos i protegiu-nos”.
