“Jo he trobat consol en l’Evangeli i en els salms”. El filòsof i teòleg Francesc Torralba va perdre el seu fill en un accident de muntanya aquest mes d’agost. Després d’haver escrit en diverses ocasions sobre la mort i el dol, explica que viure-ho en primera persona “canvia molt la perspectiva”. Passats gairebé vuit mesos d’aquell terrible accident, Torralba ha estat aquest cap de setmana al programa ‘Col·lapse’ de TV3 per conversar amb el periodista Ricard Ustrell sobre la mort, el dol i també sobre la importància de viure. En tot aquest procés, que encara avui viu, el filòsof assegura que la fe ha estat “un antídot important”.
En la conversa amb Ustrell, Torralba es descriu com un “home de fe” i revela que les situacions límit, com la que va viure ell el 14 d’agost, “et qüestionen les teves conviccions”. “Jo entenc que hi hagi persones que en una situació límit deixin de creure”, explica. En el seu cas, però, la fe li ha donat esperança i en els textos de l’Evangeli o dels salms hi ha trobat un impuls i consol.
El filòsof i teòleg, abans de l’accident, havia escrit dos llibres sobre el dol i la mort. Ara ha pogut rellegir els dos llibres i subratlla que no es desdiu de les seves publicacions, però que si els tornés a escriure diria que “no hi ha paraules de consol”. Amb la mort d’un fill experimentes “el límit del llenguatge” perquè les paraules són “insuficients per consolar”. Ara bé, Torralba parla d’altres llenguatges que poden donar aquest consol: l’abraçada, el plor o també la poesia.
Viure el dol en primera persona et fa testimoni d’una experiència i et permet parlar amb autoritat, segons Torralba. “Molts cops parlem sense haver fet experiència i generalment fem el ridícul”, diu el filòsof. En aquest sentit, per a Torralba, el dol “és molt diferent teoritzat que en primera persona del singular”.
Francesc Torralba no parla en cap moment de superar el dol. Per a ell, aquest verb és “inadequat”. “La mort d’un fill és una experiència de ruptura que has d’assumir i ho estem encara assumint”, diu. Parla de morts que es veuen a venir i d’altres, com la d’un fill, que són abruptes i traumàtiques. Aquestes generen “un impacte molt fort” que requereixen “un temps per digerir i assumir”.
Entre aquest temps hi ha diverses etapes. Torralba cita la negació, la indignació, la revelació, la resignació, l’acceptació i, finalment, la gratitud. “Gratitud per l’après, per les experiències, pel viscut i pel record meravellós”, diu. Les fases es poden viure de diverses maneres i en diverses seqüències i també hi ha la possibilitat de “quedar-se atrapat” en alguna d’aquestes fases.
Enfrontament i evasió
Al llarg d’aquestes etapes, Torralba explica que ajuda molt parlar-ne amb amics, companys o, fins i tot, en grups de dol. “Tot això té un efecte sanador, però s’ha de respectar la voluntat de cadascú”, afirma. Ell és partidari d’explicitar-ho: “Jo sempre he criticat la tabuització de la mort”. “Per això estic aquí, per ser coherent”, afegeix Torralba en la conversa amb Ustrell.
El filòsof també parla de la importància de combinar l’enfrontament i l’evasió davant d’una situació així. “L’enfrontament constant et desfà, però evadir-ho tota l’estona no ajuda a cicatritzar”, explica. Per a ell, el dol és com un onatge: hi ha ones de tristesa més fàcils de superar i altres tan grans que semblen un tsunami.
El 14 d’agost, Francesc Torralba era amb el seu fill fent una excursió llarga de gairebé 30 km amb molts desnivells. En un moment concret, el fill de Torralba va caure per un barranc i va impactar de tal manera que li va causar la mort immediata. Ell no ho va arribar a veure perquè es trobava més enrere.
En el seu relat, Torralba explica que en adonar-se va intentar baixar per trobar-se amb el seu fill, però la verticalitat de la muntanya va fer que es quedés encallat en una soca, sense poder anar ni amunt ni avall. “En aquell moment, a l’espera d’un rescat, et sents molt vulnerable”, explica.
Quan va ser rescatat, Torralba va haver d’esperar que recuperessin el cos del seu fill: “Una visió que té un impacte molt fort emocional”. “Ningú em va donar la notícia perquè jo ja la sabia, però jo sí que vaig haver-ho d’explicar als meus amics i familiars; un dels moments més durs”, diu.
En aquells moments, Torralba relata que sentia impotència i estupefacció: “T’adones que no pots salvar aquell que més estimes”. “És una lliçó d’humilitat perquè la mort no avisa, és tirànica, dèspota i aliena a la voluntat”, diu. Aquesta reflexió l’ha portat a “donar molt valor al fet de viure” perquè, per a Torralba, “cada dia conta”. “Et tornes molt més vitalista i això et porta a ser molt selectiu amb qui vas o què llegeixes, per exemple”, afirma el filòsof i teòleg.
Amb tot, després de diverses aparicions als mitjans, Torralba assegura que parlar de la primera persona del singular té un valor perquè la gent escolta i recorda. “I això deixa empremta”, conclou.
