Ancians i joves creixeu junts per a construir una societat fraterna
A l’homilia de la Missa per la III Jornada Mundial dels Avis i dels Majors, celebrada a la Basílica Vaticana, el papa Francesc va exhortar a cultivar les relacions amb els ancians perquè hi hagi un intercanvi fecund entre les generacions. La política, cridada a proveir les necessitats dels més fràgils, no s’oblidi precisament dels ancians, deixant que el mercat els relegui a “descarts improductius”. “No els podem treure de l’agenda de les nostres prioritats”.
Els avis i els avis són “arrels que els més joves necessiten per arribar a ser adults”: són paraules del Papa a la Missa per la III Jornada Mundial dels avis i dels Majors celebrada a la Basílica de Sant Pere.
Davant d’uns 6 mil fidels presents, entre els quals nombrosos ancians i avis són els seus nets i familiars, Francesc dedica la seva homilia a la relació entre els joves i els ancians, que cal cultivar i fer créixer. Mirant el món actual, exhorta a cuidar les persones grans i no oblidar-les.
Estem atents, perquè les nostres aglomerades ciutats no es converteixin en “concentrats de solitud”; perquè la política, que està cridada a proveir les necessitats dels més fràgils, no s’oblidi precisament dels avis, deixant que el mercat els relegui a “descarts improductius”. No passarà que, a força de seguir a tota velocitat els mites de l’eficiència i del rendiment, siguem incapaços de frenar per acompanyar els que els costa seguir el ritme. Si us plau, barregem-nos, creixem junts.
Llums i ombres
El Pontífex centra la seva reflexió en tres paràboles que Jesús fa servir per parlar-nos del Regne de Déu en l’Evangeli del dia, que tenen un aspecte en comú: créixer junts. “Explica històries senzilles, que arriben al cor de qui l’escolta”. Es tracta d’un llenguatge, ple d’imatges, explica, que s’assembla al que moltes vegades usen els avis amb els nets i que comuniquen una saviesa important per a la vida.
A la primera paràbola, són el blat i el jull els que creixen junts, al mateix camp. “És una imatge que ens ajuda a fer una lectura realista”, precisa, ja que “a la història humana, com a la vida de cadascú, coexisteixen els llums i les ombres, l’amor i l’egoisme. Encara més, el bé i el mal estan entrellaçats fins al punt de semblar inseparables”. I afegeix que “aquest plantejament objectiu ens ajuda a mirar la història sense ideologies, sense optimismes estèrils o pessimismes nocius”.
El risc de ser intransigents
El cristià, “no és un pessimista, ni tampoc un ingenu que viu al món de les faules, que actua com si no veiés el mal i diu que ‘tot va bé’, subratlla el Bisbe de Roma. “El cristià és realista, indica el Papa, sap que al món hi ha blat i zitzània, i es mira a dins, reconeixent que el mal no arriba només ‘des de fora’, que no és sempre culpa dels altres, que no és necessari ‘inventar’ enemics de combatre per evitar llançar una mica de llum al seu interior”. “Però la paràbola ens interpel·la: quan veiem que al món el blat i el jull estan junts, què hem de fer?”, pregunta el Pontífex.
A la narració els serfs volien arrencar el jull (cf. v. 28). És una actitud animada per una bona intenció, però impulsiva i agressiva. Pensen que podran arrencar el mal amb les pròpies forces, per salvar la puresa. És una temptació freqüent: una “societat pura”, una “Església pura” però, per assolir aquesta puresa, es corre el risc de ser impacients, intransigents, fins i tot violents cap a qui va caure a l’error. I així, al costat del jull, s’arrenca també el blat bo i s’impedeix a les persones fer un camí, créixer, canviar.
Paciència amb els altres i mansuetud per cuidar el bon gra
El Sant Pare convida a continuació a escoltar en canvi “el que diu Jesús: «Deixeu que creixin junts fins a la collita». “Que bonica aquesta mirada de Déu, la seva pedagogia misericordiosa”, observa el Sant Pare. “Ens convida a tenir paciència amb els altres, a acollir —a la família, a l’Església i a la societat— la fragilitat, els retards i els límits. No per acostumar-nos-hi amb resignació o per justificar-los, sinó per aprendre a intervenir amb respecte, tirant endavant el cultiu del bon gra, amb mansuetud i paciència”.
Recordant sempre que la purificació del cor i la victòria definitiva sobre el mal són, essencialment, obra de Déu. I nosaltres, vencent la temptació de dividir el blat i el jull, estem cridats a entendre quines són les maneres i els moments millors per actuar.
L’ancianitat, estació per reconciliar-se
El Papa dirigeix el seu pensament a la vida dels ancians i avis que “han realitzat ja un llarg camí en el camí de la vida i, en tornar la vista enrere, veuen tantes coses belles que han aconseguit, però també derrotes, errors” i recorda que avui, el Senyor ve a trobar-nos “amb una paraula dolça, que ens convida a acollir amb serenitat i paciència el misteri de la vida, a deixar-li a Ell el judici, a no viure de retrets i remordiments. Com si ens volgués dir: ‘Mirin el bon blat que ha germinat en el camí de les seves vides i facin-ho créixer encara més, confiant-me tot, que sempre perdono: al final, el bé serà més fort que el mal’”.
L’ancianitat és un temps beneït també per això, és l’estació per reconciliar-se, per mirar amb tendresa la llum que es va expandir malgrat les ombres, en la confiada esperança que el bon blat sembrat per Déu prevaldrà sobre el jull amb què el diable ens ha volgut infestar el cor.
Necessitem una nova aliança entre joves i ancians
A la segona paràbola, “Jesús parla del regne del cel que actua de manera silenciosa a la trama de la història, fins al punt de semblar una acció minúscula i invisible, com la d’un petit gra de mostassa, diu el Papa. “Però, quan aquest gra creix, “és la més gran de les hortalisses i es converteix en un arbust, de manera que els ocells del cel s’aixoplugaran a les seves branques”.
Els avis, observa Francisco, són “formosos com aquests arbres frondosos, sota els quals els fills i els nets realitzen els seus propis nius, aprenen el clima de família i experimenten la tendresa d’una abraçada”. “Es tracta de créixer junts – afegeix. L’arbre exuberant i els petits que necessiten el niu, els avis amb els fills i els nets, els ancians amb els més joves”.
Necessitem una nova aliança entre joves i ancians, perquè la limfa de qui té a l’esquena una llarga experiència de vida irrigui els brots d’esperança de qui està creixent. En aquest intercanvi fecund aprenem la bellesa de la vida, construïm una societat fraterna, ia l’Església permetem la trobada i el diàleg entre la tradició i les novetats de l’Esperit.
Créixer junts i sostenir-nos recíprocament
Finalment, la tercera paràbola, en què creixen juntes el llevat i la farina. “Aquesta barreja fa créixer tota la massa” evidencia el Bisbe de Roma. I recorda, citant la seva Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium, que el verb ‘barrejar’, evoca aquest art que comporta ‘la mística de viure junts, de barrejar-nos, de trobar-nos, de prendre’ns dels braços’ i de ‘sortir de si mateix per unir-se’n a uns altres’. I és això el que “venç els individualismes i els egoismes, i ens ajuda a generar un món més humà i fratern”, assegura. “avui –afegeix– la Paraula de Déu és una crida a vigilar perquè les nostres vides i les nostres famílies no marginin els més ancians”.
Germans, germanes, la Paraula divina no ens convida a separar, a tancar-nos, a pensar que ho podem fer sols, sinó a créixer junts. Escoltem-nos, dialoguem, sostinguem-nos recíprocament. No oblidem els avis i els ancians. Moltes vegades, gràcies a una carícia seva hem tornat a aixecar-nos, hem reprès el camí, ens hem sentit estimats, curats per dins. Ells s’han sacrificat per nosaltres i nosaltres no els podem treure de l’agenda de les nostres prioritats. Creixem junts, anem endavant junts. El Senyor beneirà el nostre camí.
