Diumenge 32è de durant l’any, 6 de novembre de 2011
Reflexió: El “més enllà”
El més enllà es prepara en el present
Introducció: En aquestes últimes setmanes de l’any litúrgic l’Església vol fixar la nostra mirada en la vinguda de Crist al final dels temps. Avui se’ns presenta com la vinguda de l’Espòs.
Aquest final dels temps o del nostre temps personal es defineix com la vida eterna.
«No us entristiu com els homes sense esperança», ens diu Sant Pau a la segona lectura.
I.- El més enllà
El Catecisme “Youcat” que el Sant Pare entregà als joves en la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid, parlant d’aquesta realitat final ens obre uns interrogants dels quals n’hi transcriuré dos:
- Què és la vida eterna? La vida eterna comença amb el baptisme; va més enllà del mort i no tindrà fi.
Només quan estem enamorats volem que aquesta condició no s’acabi mai. “Déu és amor”, diu Sant Joan.”l’amor, diu Sant Pau, no s’acabarà mai”. Déu és etern, perquè és l’amor; i l’amor és etern perquè és diví. Quan nosaltres som en l’amor, entrem en el present sense fi de Déu. - Què passarà quan morim? Amb la mort, ànima i cos queden separats l’un de l’altre. El cos es deteriora, mentre que l’ànima va a trobar Déu i espera recuperar el cos un cop ressuscitat el darrer dia.
Cóm es realitzarà la resurrecció del nostre cos és un misteri, però ens pot ajudar a entendre-ho una imatge: donant un cop d’ull a un bulb de tulipa, no podríem mai endevinar en quina esplèndida flor es transformarà dins la foscor de la terra; de la mateixa manera no sabem res de l’aspecte futur del nostre cos. Amb tot, Pau n’està segur: ”és sembrat en la misèria, reneix en la victòria” (1Cor 15,43)
I a lectura d’avui ens dirà: «Als que han mort en Jesús, Déu els portarà amb Ell… I així estarem sempre amb el Senyor».
Sant Agustí ens dirà que “un home pot perdre el béns terrenals contra la seva voluntat, però no perd mai els béns eterns si no és per la seva voluntat”
Per tant aquesta realitat futura l’anem preparant en l’avui i en el present.
II.-. La nostra vida es un caminar a l’encontre del Senyor, l’espòs que arriba
Quina és la lliçó de l’evangeli d’avui?:
El cristià és el que està esperant Crist Espòs amb un gran desig que brolla de l’amor. Per tant, és una espera amorosa. En arribar al terme del camí no hi trobarem el buit, el no-res, sinó l’amor de Déu que ens acull per fer-nos entrar a Casa seva i viure feliços per sempre. Les noies de l’evangeli d’avui esperaven l’espòs. Encara que “tardava”, sabien que “arribaria”.
Després de la consagració diem: "Vine, Senyor Jesús"
La nostra espera no la podem viure en una actitud inactiva o passiva o amb els braços creuats, com la d’aquelles noies que no tenien prou oli. Ni amb l’ai al cor, amb por, perquè la por es mala consellera. Hem d’estar atents amb esperança, amb un cor obert i atent al Senyor que esta arribant.
Peregrinem cap a la Casa del Pare amb les llànties del nostre cor plenes de l’oli de l‘amor.
III.- Pregària: Avui podem expressar els sentiments que ens suscita la Paraula de Déu amb el salm responsorial (62) que diu així:
Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco.
Tot jo tinc set de vós,
per vós es desviu el meu cor,
com terra eixuta sense una gota d’aigua.
Sense el teu oli ni funcionem ni il·luminem
