L?ESGLÉSIA, LLUM PER AL MÓN

L’enviament d’educadors cristians marca l’inici de curs de les activitats de pastoral diocesanes. La Casa de l’Església ha acollit aquesta entranyable cerimònia en la qual els cristians els pares i mares, catequistes, sacerdots, professors, i formadors en general ens sentim interpel•lats en la nostra condició de cristians a donar testimoni i ser transmissors de la nostra fe.

Com a Delegada de Catequesi, la Sra. Roser García ha iniciat la trobada amb una salutació de benvinguda als educadors que havíem respost a la crida del Senyor Bisbe Joan. Ens ha agraït la confiança, la paciència i l’esperit de servei i ha encomanat Déu que ens faci viure amb joia l’experiència eclesial al servei dels nostres germans.

El Senyor Bisbe ha continuat el parlament fent un breu comentari de l’evangeli (Lluc 10,1-11) que ha llegit un membre de la Delegació de Pastoral diocesana de joves. “Tots els educadors cristians, seguidors de Jesús, formem una assemblea en missió universal, preparant el cor com a terreny. Per quin cor no voldria passar Jesús? Per tots! Hem d’agrair la confiança que Déu ens dóna: «Compto amb vosaltres». La nostra missió és parlar de Déu, de Jesús; no només de valors genèrics. Tots estarem enviats a anar davant d’ell a preparar el seu camí. La d’avui és una celebració eclesial i d’acció de gràcies. Hem de pensar que l’experiència que els altres tindran de Déu i de l’Església depèn de nosaltres. Encomanem aquesta consciènciació. La nostra és una tasca de vegades ingrata, però important, cada dia més necessària.”

A continuació Mn. Lluís Sallán, Delegat diocesà d’Ensenyament ha presentat al Dr. Manuel Lladonosa, Catedràtic emèrit de la Universitat de Lleida, i al Dr. Ramon Prat, Vicari general de la diòcesi de Lleida, encarregats d’emmarcar aquesta missió que Jesucrist encomana a l’Església diocesana.

Tot valorant la carta pastoral del Bisbe "Presència d’Església a la societat" i les seves propostes, el Dr. Manuel Lladonosa ha fet unes consideracions a partir de la recomanació «Cada cristià/ana, cada comunitat, des del que és, ha d’aprendre a mirar atentament la realitat social reflexionant i analitzant els propis ambients, a partir dels principis i criteris de la Doctrina Social de l’Església.» (Presència d’Església a Lleida 4,3)

Cal començar per aquí, és a dir, tenir una diagnosi de la realitat social el més equànime possible. Hem de tenir present que estem situats en un moment històric amb unes transformacions que van més enllà dels fets immediats i que no sempre captem a primer cop d’ull. Arrenquen de finals dels anys seixanta del segle XX i s’han accelerat en forma de tsunami, de procés que va en moltes direccions i ens pot semblar desconcertant: en l’economia i en la societat s’ha anat aconseguint més benestar, manifestat en general en hàbits socials com el consumisme, la fal•lera per les marques, la servitud vers les modes, la publicitat o els corrents superficials, l’individualisme i el relativisme moral.

Estem immersos en un procés de mundialització que té rostre humà en els moviments migratoris. Un procés de transformació multicultural que està afectant la religió. Com a reacció a aquest món canviant hi han dues temptacions: d’una banda les religiositats integristes i la religió sociològica o cultural, de l’altra la religiositat individualista o a la carta, fruit del mateix procés general i del desig d’autonomia plena de les persones.

La crisi que estem patint sacseja la nostra situació, genera atur i noves pobreses, dificulta els processos d’acollida i integració, alhora que té un ressò molt mediàtic que genera pessimisme o desassosec. Crisi que accentua elements que venen de lluny, especialment la crisi de les transmissions: a l’escola, la universitat, l’Església i la política. La prova és l’aparició del moviment dels indignats, fruit de la desafecció de molts envers les pràctiques polítiques. Les xarxes socials són actualment una altra revolució.

Hi ha una línia conductora des dels anys 60. L’Església va tenir una consciència molt lúcida a partir del Concili Vaticà II, que va donar una resposta adequada de diàleg i evangelització al món modern. Els anys 60 i 70 a causa dels canvis que es produïen a l’exterior, i de vegades es reflectien a l’interior de l’Església, molts es van sentir desconcertats o perplexos. Actualment, tanmateix, en el context de l’acceleració cultural que vivim i de la crisi, el Concili Vaticà II apareix amb un gran força com un referent lúcid, sòlid i profètic per respondre als desafiaments que experimentem. Això ens hauria de portar a recuperar i llegir els textos del Vaticà II. En aquest sentit la carta pastoral del senyor bisbe –i també l’escrit del Full Dominical del passat dia 18- està molt ben situada en aquest moment com a punt de referència i dóna pautes d’actuació. Remarca que cal tenir present la tradició de la Doctrina Social de l’Església , que és la resposta que fan els papes des de Lleó XIII fins Benet XVI als grans reptes del món contemporani. El senyor bisbe proposa pautes d’actuació a partir de les Encícliques Mater el Magistra, el document del Vaticà II Gaudium et Spes… i especialment l’actual Caritas in veritate de Benet XVI, que recorda que l’economia no pot estar deslligada de l’ètica, perquè en el transfons de la crisi hi ha la realitat de l’economia d’aquests darrers anys que no volia assumir cap responsabilitat.

Pel que fa a l’actuació política cal recordar que per a Pius XI “la política és, després de la religió, la forma més excelsa de la caritat”. Així cal recuperar la idea de participació dels cristians en la vida pública des de la família –que és projecta en la societat-, l’educació –clau- i les institucions públiques. Encara que la política està en crisi, si un mira la ciutat de Lleida s’adonarà que les institucions polítiques tenen una capacitat de transversalitat respecte dels diferents grups culturals i generacionals. Aquesta mateixa transversalitat es manifesta en l’Església amb la presència de persones de procedències diferents i l’ecumenisme. Cal purificar-se, però, de les temptacions de poder o de voler ésser un lobby influent i fer comunitat que sigui llavor i ferment del Regne, parlar al món amb senzillesa i des de la senzillesa, fer accions de compromís vers els pobres, l’ensenyament… L’educació és un repte molt fort però cal tenir coratge per a treballar-hi a fons. A Caritas in veritate el Papa recull la proposta d’impulsar un nou humanisme de dignitat humana cridat a la transcendència.

A continuació Mn. Ramon Prat s’ha referit a l’anàlisi planer i profund que Manuel Lladonosa havia fet “amb ulls de creient”. I ha afegit que, malgrat el pas del temps, el “Crucificat” continua donant sentit al món actual. La carta pastoral “Presència d’Església en la societat” ens ha d’interpel•lar -ha afegit- a ser llevat en la pasta, al cor de la cultura contemporània. I amb aquest objectiu ha formulat algunes recomanacions que ha resumit en “caritat, pau i goig”:

Escombrar davant de casa: estar ocupats, per a no criticar ningú i contribuir al bé de tots. Tenir consciència de la pròpia pobresa davant del món, i fer pinya tots plegats, amb el “sabor” de les benaurances i les obres de misericòrdia.

Cada comunitat i cada delegació que siguin acollidores i estiguin alertes a la realitat. Ser conscients de la nostra identitat que no mor i que s fa present al món, primer a través del testimoni. Formació i bon humor.

L’acte que s’havia iniciat amb l’himne de la JMJ “Firmes en la fe”, ha continuat amb joiosos cants de pregària entonats amb una gran unió de cor per part dels nombrosos educadors cristians que omplien del tot el Paranimf de l’Acadèmia Mariana, presidit per la imatge de Maria. Dempeus i amb una sincera i joiosa disposició, hem manifestat la nostra disposició de compromís a acceptar la missió que el nostre Bisbe ens confia. Finalment, Monsenyor Joan Piris ha fet la imposició de mans pregant que l’Esperit Sant vessi els seus dons per fer-nos missatgers i testimonis del seu amor.

Un petit refrigeri al pati cobert de la Casa de l’Església ha posat punt i final a una entranyable i lluminosa tarda diocesana.