EL PAPA PUBLICA EL DOCUMENT "TOTUM AMORIS EST" DEDICAT AL CONEGUT SANT FRANCÈS
El 28 de desembre de 1622 moria a Lió sant Francesc de Sales després d’haver fet una ingent tasca de difusió de la fe catòlica per França i Suïssa. Eren temps de dificultats per a l’Església, sobretot per l’escissió provocada per la Reforma protestant, però gràcies a les seves predicacions i escrits va aconseguir que molts tornessin al catolicisme. Per això sant Francesc de Sales és el patró dels periodistes i comunicadors.
En escaure’s els 400 anys de la seva mort, el papa Francesc ha publicat la carta apostòlica Totum amoris est. En el document el Pontífex descriu el sant com un “fi intèrpret del seu temps i un extraordinari director d’ànimes”. En la carta s’explica que Francesc de Sales va saber llegir a la llum de l’Esperit les necessitats de l’Església del seu temps. Per aquest motiu pot ser un bon model per als cristians de la nostra època, ja que ens convida “a sortir de la preocupació excessiva per nosaltres mateixos, per les estructures, per la imatge social, i a demanar-nos més aviat quines són les necessitats concretes i les esperances espirituals del nostre poble”.
El Papa defineix la vida cristiana a partir de sant Francesc de Sales com una existència que “davant de tota aridesa i davant la temptació de replegar-se sobre un mateix, ha tornat a trobar la font de l’alegria”, que no és cap altra que l’amor de Jesucrist. Amb aquesta carta apostòlica el papa Francesc proposa als catòlics redescobrir la senzillesa d’una vida cristiana centrada en Crist i en els germans i reflectida en el servei desinteressat cap al proïsme.
CARTA APOSTÒLICA TOTUM AMORIS EST
«Tot pertany a l’amor»[1]. En aquestes paraules podem recollir l’herència espiritual llegada per sant Francesc de Sales, que va morir fa quatre segles, el 28 de desembre de 1622, a Lió. Tenia cinquanta anys i escaig i, durant els últims vint anys, havia estat bisbe i príncep “exiliat” de Ginebra. Havia arribat a Lió després de la seva última missió diplomàtica. El duc de Savoia li havia demanat que acompanyés el cardenal Maurici de Savoia a Avinyó. Junts haurien rendit homenatge al jove rei Lluís XIII, que tornava a París, pujant la vall del Roine, després d’una victoriosa campanya militar al sud de França. Cansat i amb la salut deteriorada, Francesc s’havia posat en camí per pur esperit de servei. «Si no fos tan útil al seu servei que jo fes aquest viatge, tindria, certament, molt bones i sòlides raons per eximir-me’n; però, si es tracta del seu servei, viu o mort, no em faré enrere, sinó que hi aniré o m’hi faré arrossegar»[2]. Aquest era el seu caràcter. Finalment, quan va arribar a Lió es va allotjar al monestir de les Visitandines, a la casa del jardiner, per a no causar massa molèsties i, alhora, ser més lliure per trobar-se amb qui ho desitgés.
Poc impressionat des de feia força temps per «les inestables grandeses de la cort»[3], també havia consumat els seus darrers dies tirant endavant el ministeri de pastor en una successió de compromisos: confessions, conversacions, conferències, predicacions i les últimes, immancables, cartes d’amistat espiritual. La raó profunda d’aquest estil de vida ple de Déu se li havia fet cada vegada més nítida al llarg del temps, i ell l’havia formulat amb senzillesa i precisió en el seu cèlebre Tractat de l’amor de Déu: «Tan aviat com l’home fixa amb alguna atenció el seu pensament en la consideració de la divinitat, sent certa dolça emoció al seu cor, que mostra que Déu és Déu del cor humà»[4]. És la síntesi del seu pensament. L’experiència de Déu és una evidència del cor humà. Aquesta no és una construcció mental, sinó que més aviat és un reconeixement ple de sorpresa i de gratitud, que resulta de la manifestació de Déu. Al cor i per mitjà del cor és on es realitza aquest subtil i intens procés unitari en virtut del qual l’home reconeix Déu i, alhora, ell mateix, el propi origen i profunditat, la pròpia realització en la crida a l’amor. Descobreix que la fe no és un moviment cec, sinó sobretot una disposició del cor. A través d’ella l’home es confia en una veritat que es presenta a la consciència com una “dolça emoció”, capaç de suscitar un corresponent i irrenunciable bé-voler per cada realitat creada, com a ell li agradava dir.
A aquesta llum es comprèn com per a sant Francesc de Sales no hi ha un lloc millor on trobar Déu i ajudar a cercar-lo que en el cor de cada dona i home del seu temps. Ho havia après des de la seva joventut primerenca, observant-se a si mateix amb fina atenció i escrutant el cor humà.
A l’última trobada d’aquells dies a Lió, i amb el sentit íntim d’una quotidianitat habitada per Déu, havia deixat a les seves Visitandines l’expressió amb la que posteriorment havia volgut que fos segellada la seva memòria: «Ho he resumit tot en aquestes dues paraules, quan us he dit: no refusar res, no demanar res. No tinc res més a dir-vos»[5]. No obstant això, no es tractava d’un exercici de mer voluntarisme, «una voluntat sense humilitat»[6], aquella subtil temptació del camí cap a la santedat, que la confon amb la justificació per mitjà de les pròpies forces, amb l’adoració de la voluntat humana i de la pròpia capacitat, «que es tradueix en una autocomplaença egocèntrica i elitista privada del veritable amor»[7]. Es tractava molt menys d’un mer quietisme, d’un abandonament passiu i sense afectes en una doctrina sense carn i sense història[8]. Naixia més aviat de la contemplació de la mateixa vida del Fill encarnat. Era el 26 de desembre, i el sant parlava a les germanes en el cor del misteri del Nadal: «Veieu el Nen Jesús al pessebre? Accepta totes les inclemències del temps, el fred i tot el que el seu Pare permet que li passi. No està escrit que hagi estès algun cop les mans als pits de la seva Mare, s’abandonava totalment a la seva cura i previsió, sense rebutjar les petites consolacions que ella li donava. De la mateixa manera nosaltres no hem de desitjar ni de rebutjar res, sinó suportant tot el que Déu ens enviarà, el fred i les inclemències del temps»[9]. És commovedora la seva atenció a reconèixer com a indispensable la cura del que és humà. A l’escola de l’encarnació havia après a llegir la història i a habitar-la amb confiança.
El criteri de l’amor
Per mitjà de l’experiència havia reconegut el desig com l’arrel de tota vida espiritual veritable i, alhora, com a lloc de la seva falsificació. Per això, recollint a mans plenes la tradició espiritual que l’havia precedit, havia entès la importància de posar constantment a prova el desig, mitjançant un exercici continu de discerniment. El criteri últim per a la seva avaluació l’havia redescobert en l’amor. Sempre en aquesta darrera estada a Lió, a la festa de sant Esteve, dos dies abans de la seva mort, havia dit: «L’amor és el que dona perfecció a les nostres obres. Us dic més encara: una persona que pateix el martiri per Déu amb una unça d’amor, mereix molt, ja que la vida és el millor que es pot donar; però si hi ha una altra persona que només pateix un cop amb dues unces d’amor tindrà molt més mèrit, perquè la caritat i l’amor són els que donen el valor a les nostres obres»[10].
Amb una concreció sorprenent havia continuat il·lustrant la difícil relació entre contemplació i acció: «Sabeu o heu de saber que la contemplació és millor que l’acció i la vida activa; però si en aquesta hi ha més unió [amb Déu], aleshores és millor que aquella. Si una germana que és a la cuina manejant la paella al costat del foc té més amor i caritat que una altra, el foc material no li traurà el mèrit, al contrari, l’ajudarà i serà més grata a Déu. Molt sovint s’està tan unit a Déu en l’acció com en la soledat. En fi, torno sempre a la qüestió, on es trobi major amor»[11]. Aquesta és la veritable pregunta que dissipa instantàniament tota rigidesa inútil o tot replegament sobre si mateix: interrogar-se en tot moment, en tota decisió, en tota circumstància de la vida on resideix l’amor més gran. No és casualitat que sant Francesc de Sales hagi estat anomenat per sant Joan Pau II «Doctor de l’amor diví»[12], no va ser només perquè va escriure un magnífic Tractat sobre aquest tema, sinó sobretot perquè va ser testimoni d’aquest amor. D’altra banda, els seus escrits no es poden considerar com una teoria redactada en un escriptori, lluny de les preocupacions de l’home comú. El seu ensenyament, en efecte, va néixer d’una escolta atenta de l’experiència. Ell no va fer més que transformar en doctrina el que vivia i llegia en la seva singular i innovadora acció pastoral, gràcies a una agudesa il·luminada per l’Esperit. Una síntesi d’aquesta manera de procedir es troba al Pròleg del mateix Tractat de l’amor de Déu: «Tot en la santa Església pertany a l’amor, viu en l’amor, es fa per l’amor i ve de l’amor»[13].
Els anys de la primera formació: l’aventura de conèixer-se en Déu
Va néixer el 21 d’agost de 1567, al castell de Sales, prop de Thorens, fill de Francesc de Nouvelles, senyor de Boisy, i de Francesca de Sionnaz. «Va viure a cavall entre dos segles, el XVI i el XVII, va recollir en si el millor dels ensenyaments i de les conquestes culturals del segle que acabava, reconciliant l’herència de l’humanisme amb l’embranzida cap a l’absolut pròpia dels corrents místics»[14].
Després de la formació cultural inicial, primer al col·legi de La Roche-sur-Foron i després al d’Annecy, va arribar a París, al col·legi jesuïta Clermont, que havia estat fundat recentment. A la capital del Regne de França, devastada per les guerres de religió, va experimentar en poc temps dues crisis interiors consecutives, que marcaren la seva vida de manera indeleble. Aquesta pregària ardent feta a l’Església de Saint-Étienne-des-Grès, davant de la Mare de Déu Negra de París, enmig de la foscor, li encendrà al cor una flama que es mantindrà viva en ell per sempre, com a clau de lectura de la seva experiència i de la d’altres. «Senyor, tu que ho tens tot a les teves mans i els camins del qual són justícia i veritat, qualsevol cosa que passi, […] jo t’estimaré, Senyor […], t’estimaré aquí, oh Déu meu, i sempre esperaré en la teva misericòrdia, i sempre cantaré les teves lloances. […] Oh, Senyor Jesús, tu sempre seràs la meva esperança i la meva salvació a la terra dels vivents»[15].
Havia escrit això al seu quadern, recuperant la pau. I aquesta experiència, amb les seves inquietuds i els seus interrogants, per a ell sempre romandrà il·luminadora i li donarà un camí singular d’accés al misteri de la relació de Déu amb l’home. L’ajudarà a escoltar la vida dels altres i a reconèixer, amb un discerniment fi, l’actitud interior que uneix el pensament al sentiment, la raó als afectes, i que d’aquesta manera és capaç de cridar pel nom al “Déu del cor humà”. Per aquest camí Francesc no va córrer el perill d’atribuir un valor teòric a la pròpia experiència personal, absolutitzant-la, sinó que va aprendre quelcom extraordinari, fruit de la gràcia: a llegir en Déu allò viscut per ell i pels altres.
Encara que no hagi pretès mai elaborar un sistema teològic pròpiament dit, la seva reflexió sobre la vida espiritual va tenir una notable dignitat teològica. Hi apareixen els trets essencials del quefer teològic, per al qual és necessari no oblidar dues dimensions constitutives. La primera és precisament la vida espiritual, perquè és en la pregària humil i perseverant, en l’obertura a l’Esperit Sant, que es pot intentar entendre i expressar el Verb de Déu; s’esdevé teòleg en el gresol de la pregària. La segona dimensió és la vida eclesial: sentir en l’Església i amb l’Església. També la teologia s’ha vist afectada per la cultura individualista, però el teòleg cristià elabora el seu pensament immers en la comunitat, partint-hi el pa de la Paraula[16]. La reflexió de Francesc de Sales, al marge de les disputes entre les escoles de la seva època, i fins i tot respectant-les, neix precisament d’aquests dos trets constitutius.
El descobriment d’un món nou
Quan va acabar els estudis humanístics, va continuar amb els de dret a la Universitat de Pàdua. En tornar a Annecy ja havia decidit l’orientació de la seva vida, malgrat les resistències dels seus pares. Va ser ordenat prevere el 18 de desembre de 1593. En els primers dies de setembre de l’any següent, per invitació del bisbe, Mons. Claude de Granier, va ser cridat a la difícil missió al Chablais, territori pertanyent a la diòcesi d’Annecy, de confessió calvinista, que, en l’intricat laberint de guerres i tractats de pau, havia passat novament a estar sota el control del ducat de Savoia. Van ser anys intensos i dramàtics. Aquí va descobrir, juntament amb alguna rígida intransigència que després el farà pensar, les seves aptituds de mediador i home de diàleg. A més, es va mostrar inventor de praxis pastorals originals i agosarades, com els famosos “fulls volants”, que es penjaven a tot arreu i fins i tot lliscaven sota les portes de les cases.
El 1602 va tornar a París, ocupat en tirar endavant una delicada missió diplomàtica, en nom del mateix Granier i amb instruccions precises de la Seu Apostòlica, després de l’enèsim canvi del marc político-religiós del territori de la diòcesi de Ginebra. Tot i la bona disposició per part del rei de França, la missió va fracassar. Ell mateix va escriure al papa Climent VIII: «Després de nou mesos, em vaig veure obligat a fer marxa enrere sense haver conclòs gairebé res»[17]. Tot i això, aquella missió es va revelar per a ell i per a l’Església d’una riquesa inesperada sota el perfil humà, cultural i religiós. En el temps que els negociats diplomàtics li concedien, Francesc va predicar davant del rei i de la cort de França, va establir relacions importants i, sobretot, es va submergir totalment en la prodigiosa primavera espiritual i cultural de la moderna capital del Regne.
Allí tot havia canviat i estava canviant. Ell mateix es va deixar tocar i interrogar tant pels grans problemes que es presentaven al món i la nova manera d’observar-los, com per la sorprenent demanda d’espiritualitat que havia nascut i les qüestions inèdites que aquesta plantejava. En poques paraules, va percebre un veritable “canvi d’època”, al qual era necessari respondre amb llenguatges antics i nous. Certament, no era la primera vegada que trobava cristians fervorosos, però es tractava de quelcom diferent. No era el París devastat per les guerres de religió, que havia vist en els seus anys de formació, ni la lluita acarnissada lliurada als territoris del Chablais. Era una realitat inesperada: una multitud «de sants, de veritables sants, nombrosos i que eren a tot arreu»[18]. Eren homes i dones de cultura, professors de la Sorbona, representants de les institucions, prínceps i princeses, servents i serventes, religiosos i religioses. Un món que estava assedegat de Déu.
Conèixer aquestes persones i prendre consciència dels seus interrogants va ser una de les circumstàncies providencials més importants de la seva vida. Així, dies aparentment inútils i infructuosos es van transformar en una escola incomparable per a llegir els estats d’ànim d’aquesta època, sense elogiar-los mai. En ell, l’hàbil i infatigable controversista s’estava transformant, per la gràcia, en un fi intèrpret del temps i extraordinari director d’ànimes. La seva acció pastoral, les grans obres (Introducció a la vida devota i Tractat de l’amor de Déu), la infinitat de cartes d’amistat espiritual que van ser enviades, dins i fora dels murs dels convents i els monestirs, a religiosos i monges, a homes i dones de la cort com a la gent comuna, la trobada amb Joana Francesca de Chantal i la mateixa fundació de la Visitació el 1610, serien incomprensibles sense aquest canvi interior. Evangeli i cultura trobaven d’aquesta manera una síntesi fecunda, de la qual derivava la intuïció d’un mètode autèntic, madur i a punt per a una collita duradora i prometedora.
En una de les primeríssimes cartes de direcció i amistat espiritual que Francesc de Sales va enviar a una de les comunitats que va visitar a París, parla, amb humilitat, d’un “mètode seu”, que es diferenciava dels altres, amb vista a una veritable reforma. Un mètode que renunciava a la severitat i confiava plenament en la dignitat i la capacitat d’una ànima devota, malgrat les seves debilitats: «Em ve el dubte que a la vostra reforma també es pugui oposar un altre impediment: potser aquells que us l’han imposada han guarit la nafra amb massa duresa. […] Jo lloo el seu mètode, encara que no sigui el que acostumo a utilitzar, especialment pel que fa a esperits nobles i ben educats com els vostres. Crec que seria millor limitar-se a mostrar-los el mal i posar el bisturí a les seves mans perquè ells mateixos practiquin la incisió necessària. Però no descuideu per això la reforma que necessiteu»[19]. En aquestes paraules es trasllueix aquesta mirada que ha fet cèlebre l’optimisme salesià i que ha deixat la seva petjada permanent en la història de l’espiritualitat, per a florides successives, com en el cas de don Bosco dos segles després.
Quan va tornar a Annecy, va ser ordenat bisbe el 8 de desembre del mateix any 1602. L’influx del seu ministeri episcopal en l’Europa d’aquesta època i dels segles posteriors resulta immens. «Va ser apòstol, predicador, escriptor, home d’acció i de pregària; compromès en fer realitat els ideals del Concili de Trento; implicat en la controvèrsia i en el diàleg amb els protestants, experimentant cada vegada més l’eficàcia de la relació personal i de la caritat, més enllà del necessari enfrontament teològic; encarregat de missions diplomàtiques a nivell europeu, i de tasques socials de mediació i reconciliació»[20]. Sobretot, fou intèrpret del canvi d’època i guia de les ànimes en un temps que tenia set de Déu d’una manera nova. La caritat ho fa tot pels seus fills
Entre 1620 i 1621, és a dir, ja al final de la seva vida, Francesc va adreçar a un prevere de la seva diòcesi unes paraules capaces d’il·luminar la seva visió de l’època. L’encoratjava a secundar el seu desig de dedicar-se a l’escriptura de textos originals, que aconseguissin interceptar els nous interrogants, intuint-hi la necessitat. «Us he de dir que el coneixement que vaig adquirint cada dia dels estats d’ànim del món em porta a desitjar apassionadament que la divina Bondat inspiri a algun dels seus servents a escriure segons el gust d’aquest pobre món»[21]. La raó d’aquest encoratjament la trobava en la pròpia visió del temps: «El món s’està tornant tan delicat, que d’aquí a poc ningú no s’atrevirà més a tocar-lo, sinó amb guants de vellut, ni a medicar les seves nafres, sinó amb cataplasmes de ceba; però, què importa, si els homes són guarits i, en definitiva, siguin salvats? La nostra reina, la caritat, ho fa tot pels seus fills»[22]. No era quelcom que es donés per sabut, ni molt menys una rendició final davant d’una derrota. Es tractava, més aviat, de la intuïció d’un canvi que estava en curs i de l’exigència, totalment evangèlica, de comprendre com poder habitar-lo.
La mateixa consciència, a més, l’havia madurat i expressat introduint el Tractat de l’amor de Déu, en el Pròleg: «He tingut en compte la condició de les ànimes en aquests temps, i a més havia de tenir-la, perquè és molt important mirar la condició dels temps en què s’escriu»[23]. Demanant, després, la benvolença del lector, afirmava: «I si trobessis que l’estil és una mica diferent del que he usat escrivint la Filotea, i ambdós molt diversos del que vaig fer servir a la Defensa de la creu, has de saber que en dinou anys s’aprenen i s’obliden moltes coses; que el llenguatge de la guerra no és igual que el de la pau, i que als joves principiants se’ls parla d’una manera, i als vells companys d’una altra»[24]. Però, davant d’aquest canvi, per on començar? No gaire lluny de la mateixa història de Déu amb l’home. D’aquí l’objectiu final del seu Tractat: «En realitat, el meu propòsit ha estat només exposar senzillament i plana, sense artificis ni, amb major raó, amaniments d’estil, la història del naixement, el creixement, la decadència, les operacions, les propietats, els beneficis i les excel·lències de l’amor diví»[25].
Les preguntes d’un canvi d’època
En la memòria del quart centenari de la mort de sant Francesc de Sales, m’he preguntat sobre el seu llegat per a la nostra època, i he trobat il·luminadores la seva flexibilitat i la seva capacitat de visió. Una mica per do de Déu, una mica per caràcter personal, i també per l’aprofundiment constant de les seves vivències, havia tingut la nítida percepció del canvi dels temps. Ni ell mateix no hauria arribat a imaginar que en això hi reconeixeria una gran oportunitat per a l’anunci de l’Evangeli. La Paraula que havia estimat des de la seva joventut era capaç de fer-se camí, obrint horitzons nous i impredictibles, en un món en ràpida transició.
És el que també ens espera com a tasca essencial per aquest canvi d’època nostre: una Església no autorreferencial, lliure de tota mundanitat però capaç d’habitar el món, de compartir la vida de la gent, de caminar junts, d’escoltar i d’acollir[26]. És el que va realitzar Francesc de Sales, llegint la seva època amb ajuda de la gràcia. Per això, ell ens convida a sortir d’una preocupació excessiva per nosaltres mateixos, per les estructures, per la imatge social, i a preguntar-nos més aviat quines són les necessitats concretes i les esperances espirituals del nostre poble[27]. Per tant, és important rellegir algunes de les seves opcions crucials també avui, per a viure el canvi amb saviesa evangèlica.
La brisa i les ales
La primera d’aquestes opcions va ser la de rellegir i tornar a proposar a cadascú, en la seva condició específica, la feliç relació entre Déu i l’ésser humà. En definitiva, la raó última i l’objectiu concret del Tractat era precisament il·lustrar als contemporanis la fascinació de l’amor de Déu. «Quins són —es preguntava— els llaços habituals pels quals la Providència divina acostuma a atreure els nostres cors al seu amor?»[28]. Partint suggestivament del text d’Osees 11,4[29], definia aquests mitjans
