Aquest dijous va morir del Delegat de Mitjans de Comunicació Social del bisbat de Lleida, Miquel Àngel Martín Macias, als 44 anys d’edat, d’un aneurisma de la vena aorta. El seu decés ens ha commocionat per la seva joventut i perquè era un bon professional molt estimat. La missa d’avui diumenge a la parròquia del Carme s’ha ofert en sufragi per la seva ànima. El funeral tindrà lloc el proper dimarts, 10 de maig, a les 10:30 h, a la parròquia de Sant Ignasi. Al cel sigui.
Reproduïm algunes de les moltes mostres de condolença publicades als mitjans:
Si hi ha alguna prova que es pot ser periodista i bona persona aquesta portava el nom de Miquel Àngel Martín. S’havia convertit en el puntal de la delegació de Mitjans de Comunicació del bisbat de Lleida i ha mort aquest divendres als 44 anys per un infart. Havia treballat als dos principals diaris de Lleida durant 16 anys, primer a La Manyana i després a El Segre. El 2016 es va incorporar a l’equip de comunicació del bisbat de Lleida.
“Tinc més ganes que mai de viure”, deia en aquell moment, malgrat els problemes de cor que havia tingut. De fet, era una persona que havia superat sempre amb escreix qualsevol limitació física. El 2016 deixava una etapa professional als principals diaris de la ciutat per “poder fer aquest servei a l’Església”. El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, va optar per incorporar a l’equip de comunicació un periodista professional. Miquel Àngel Martin era qui portava el dia a dia de la delegació i el contacte sempre atent amb els periodistes. El novembre de 2016 va ser nomenat delegat de Mitjans de Comunicació Social del bisbat.
El bisbe Salvador Giménez ha explicat a Catalunya Religió que “és dur comunicar la mort d’un amic, d’un col·laborador i d’una persona molt entranyable dins de l’Església de Lleida”. Ha parlat d’una “diòcesi entristida i consternada per aquesta mort sobtada” i ha dit que “li demano al Senyor que el que ha fet ell en vida, tant estimat per tanta gent, pugui ara rebre-ho en la glòria eterna”. També ha volgut tenir molt present la dona, els fills i la mare de Miquel Àngel, que “tots sentin el caliu de tota diòcesi” i ha demanat una oració per ells.
Quan va anar a treballar al bisbat, Miquel Àngel Martín explicava clarament les motivacions per aquest canvi de feina: “Els camins del Senyor m’han portat a fer aquest servei en un moment en què la comunicació ha esdevingut una eina més d’evangelització. L’Església ha de comunicar la bona nova, és la nostra obligació com a cristians, i el Nostre Senyor ens dona múltiples eines per fer arribar l’Evangeli a tothom”.
L’opció per treballar al bisbat entroncava amb el seu compromís pastoral que sempre va tenir des de que estudiava periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, com a membre del Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians. Allà va conèixer la seva dona, Natàlia Méndez, també molt implicada en les institucions socials de l’Església de Lleida. Amb ella han tingut dos fills.
La mort de Miquel Àngel Martín ha causat una gran consternació entre els companys periodistes de Lleida i al bisbat. També a la resta de delegacions de mitjans comunicació dels bisbats catalans amb les quals sempre havia promogut la col·laboració i el treball conjunt. La delegació diocesana de Lleida compta amb un ampli equip de col·laboradors i voluntaris que han patit una gran pèrdua.
Jordi Llisterri –Catalunya Religió
Miguel Ángel Martín Macías, un referent del periodisme lleidatà, va morir la tarda de divendres passat a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona al no superar una afecció cardíaca. Martín, de 44 anys, va desenvolupar una important tasca en el periodisme de Lleida, sobretot en la informació de tribunals, que va cobrir per a aquest diari durant deu anys. Va començar a La Mañana i va arribar a SEGRE l’any 2006, quan es va incorporar a les seccions de Tribunals i Societat. Va treballar especialment l’àmbit dels jutjats, un terreny difícil en el qual costa llaurar-se un camí perquè no hi ha rodes de premsa i cal aconseguir la informació amb una minuciosa dedicació a aconseguir la confiança de les fonts. En aquest àmbit va aconseguir el patrimoni que el va convertir en un referent a força d’establir grans vincles de confiança amb advocats, jutges i fiscals, com van destacar ahir molts dels seus companys a les xarxes socials.
La fidelitat a les fonts i als lectors va ser la principal característica de la seua carrera, la qual cosa es va traduir en la publicació d’un gran nombre d’exclusives. Va destacar també pel tracte exquisit a les víctimes que s’endevinava en tots i cada un dels seus escrits i que donaven fe d’una profunda sensibilitat i qualitat humana. Aquest tracte respectuós estava molt vinculat a les seues fortes creences cristianes i al seu convenciment que l’assistència als més vulnerables és una de les millors tasques que pot emprendre una societat civilitzada.
A banda d’informacions de tribunals, de les quals són protagonistes moltes vegades persones vulnerables, Martín va contribuir també en la integració social de persones sense recursos amb informacions de la secció de Societat del diari, de la qual també formava part. Martín va reflexionar molt sobre aquesta matèria en entitats cristianes.
Compatibilitzava la seua feina amb l’assessorament voluntari als responsables de comunicació del bisbat de Lleida. El 2016, quan portava ja deu anys a SEGRE, una patologia cardíaca el va obligar a abandonar la redacció i va ser nomenat Delegat de Mitjans de Comunicació Social del bisbat de Lleida, feina que continuava desenvolupant en l’actualitat.
Casat i pare de dos fills, la seua mort va causar commoció ahir al món periodístic, així com entre les entitats d’arrel cristiana amb les quals va col·laborar.
Jaume Barrull Castellví. Diari Segre
Miquel Àngel Martín i el càrrec que sempre havia somiat
La notícia arribava de nit. Les males notícies acostumen a arribar així. Amb la foscor, de forma sorprenent, de patac… i llavors el cor s’encongeix. “Em sap greu escriure’t en aquestes hores, però ens acaben de comunicar que ens ha deixat en Miguel Àngel Martín”, deia el breu whatsapp que s’il·luminava en el mòbil. I tot seguit et comences a fer preguntes sense resposta. Què? Com? Quan? On? Per què?
Les preguntes que ell mateix, com a bon periodista, s’hauria plantejat davant d’un fet sense sentit, o té sentit la vida mateixa? Hi ha explicació perquè en Miquel Àngel hagi deixat d’estar entre nosaltres amb un obrir i tancar d’ulls? Només hi ha buidor i dolor, la que ens deixa l’absència d’algú que ens és proper, apreciat, estimat… I ell ho era entre molta gent. Només cal veure les reaccions que ha tingut el luctuós fet. Aquest dilluns al tanatori o, previsiblement, aquest dimarts en el seu funeral a la parròquia de Sant Ignasi.
Lleida s’ha despertat trista, malgrat estar de Festa Major. I encara s’ha anat entristit més, perquè més gent se n’ha fet ressò. Les veus s’han deixat sentir allà on ha deixat empremta. Totes coincideixen en els mateixos adjectius i totes han assenyalat els seus valors humans i professionals.
En podria afegir més. Per raons de feina, vam compartir episodis que ara desperten emmandrits en algun racó de la memòria. Records entranyables que dibuixen el seu perfil, però que només serveixen per reblar el mateix clau. Van ser set anys de treballar plegats, que van iniciar-se el dia que va treure el cap a la porta del despatx del diari La Mañana per deixar el currículum. Un tímid i novell llicenciat en periodisme que va anar formant-se amb el temps i la feina, fins a convertir-se en un professional de la informació prestigiat i desitjat per la competència, com va succeir anys després.
Uns camins que se separaven, però que es tornarien a trobar quan li vaig passar el testimoni de la Delegació de Mitjans de Comunicació del Bisbat de Lleida. Malgrat els anys d’amistat, que et fan creure que coneixes a bastament les persones, aquell dia vaig descobrir qui era el Miquel Àngel.
Se’m feia difícil entendre que, un professional ben posicionat en el sector i amb un estatus social garantit, renuncies als privilegis del mateix per dedicar temps i esforços a un projecte on el reconeixement públic i pecuniari se surten dels clàssics paràmetres que mou la societat actual. I li vaig preguntar les raons. “És el càrrec que sempre he somiat”, em va respondre.
Llavors vaig conèixer de debò qui era el Miquel Àngel i per què havia escollit l’ofici més bell del món. El pas pels mitjans de comunicació de la ciutat només havien estat l’aprenentatge per un objectiu final: posar els seus coneixements al servei de l’Església. El periodisme i la comunicació com a eines evangelitzadores, com ell explicaria en prendre possessió del càrrec. Un servei i una obligació que el Miquel Àngel es va imposar des que va prendre el compromís pastoral de ben jove.
I a fe de Déu que va fer una bona feina.
Jordi Pérez Ansótegui
Ex director de La Mañana i ex delegat dels Mitjans de Comunicació del Bisbat de Lleida
- Catalunya Religió 09.05.22
- In Memoriam! Carles Sanmartín, Segre 08.05.22
- La Mañana 08.05.22
- Missa exequial (10.05.22)
