La Missa exequial per l’ànima de Fina Martí, esposa de Ramon Niubó, es va celebrar a l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Alba, de Tàrrega, de qui la difunta era molt devota. Va estar concelebrada per dotze mossens i solemnitzada per la Schola Cantorum de l’Ateneu Popular de Lleida. Les seves despulles mortals descansen a Castelldans, la seva localitat natal.
Acabada la cerimònia, el president de la Fundació Jericó va dedicar un emotiu comiat a la seva esposa. Confortat per la fe, les seves paraules són una manifestació d’agraïment a Déu i d’esperança cristiana per la seva esposa. Les reproduïm a continuació.
En nom de la família voldria donar les gràcies a tots aquells que ens heu donat el condol per la mort de la Fina, ja sigui personalment o a través de les xarxes socials, atesa la impossibilitat d’assistència. Expressió de l’afecte que sentíeu per la Fina o bé per algun membre de la família.
Agraïm la vostra presència però sobre tot la vostra pregària, que és el que més ens asserena i ens conforta en aquests moments de dolor difícils per nosaltres.
Gràcies també als mossens que s’han volgut sumar a aquesta celebració , algun dels quals han arribat de ben lluny.
La mort traumàtica i inesperada de la Fina ens ha trasbalsat. Una vegada més hem pogut comprovar quan fràgil és la vida i què fàcilment podem marxar d’aquest mon.
Quan ens vam assabentar de la notícia, els doctors de l’hospital ja ens van comunicar que el dany causat era irreversible i per tant no hi havia cap possibilitat de retornar-li la salut.
Davant d’aquesta notícia, curiosament, no ens vam revoltar contra aquest fet sinó que el vam acceptar, i tot seguit ens vam posar a pregar davant seu. Passades unes hores a l’arribada del nostre fill Daniel, i agafats a les seves mans continuarem pregant amb els mateixos sentiments de resignació i d’acceptació de la realitat.
Després, d’una manera espontània i en una veu que ens sortia del cor continuàrem pregant tot donant gràcies a Déu per la Fina; pels 44 anys de matrimoni, pel compromís de viure junts fins el final un projecte de vida en comú, per la família que hem anat formant al llarg d’aquests anys, pel feliços que hem sigut, pels fills que vàrem portar al mon, per com els hem educat, i per veure com cadascun d’ells, arribat el moment, han seguit el seu camí i han format les seves famílies. També li hem agraït com l’han estimada les esposes del nostres fills, cosa que a tots ens omple d’alegria.
Quan els amics i coneguts es van assabentar de la notícia, a banda de la sorpresa, tothom ha posat de relleu alguna de les seves qualitats que van veure a la Fina, de persona humil però amb empatia i propera amb tothom, de persona amable, cordial, atenta, que sabia escoltar bona persona, preocupada pels altres, pacient.. Hi ha una paraula en francès, que defineix molt bé el conjunt d’aquestes qualitats però que no te una traducció molt fidel en català, la Fina era una persona charman.
De tots els comentaris rebuts, em va sorprendre els d’una amiga seva de Suïssa, dient-me el molt que l’havia acollit els primers mesos de la seva estada a Suïssa, així com també la quantitat gent, sobretot immigrants espanyols a qui havia ajudat d’una manera generosa i altruista en els anys de la seva estada a la universitat de Ginebra.
Tants testimoniatges de persones diferents, m’han reafirmat en la evidència que la Fina era una persona que ha passat per aquest món estimant i essent estimada per molta gent.
Arribat el moment del traspàs i de presentar-se davant de Déu, aquest li haurà preguntat quant havia estimat en aquest mon i ella, igual que el bisbe Casaldàliga, li ha obert el seu cor on Déu haurà pogut veure tota la munió de gent que hi havia en el seu interior i que ella ha estimat.
Confiem que aquesta manera de viure la vida li hagi obert la porta del cel on resta per sempre més en el regne de l’amor de la llum i de la pau, i on espero que algun dia puguem retrobar-nos-hi tots
