Diumenge 15è de durant l’any, 11 de juliol de 2010
Primera lectura (Deut. 30, 10-1 4) “Obra segons allò que ets”.
Segona lectura: (Col) “Jesucrist, imatge del Déu invisible i… cap del cos que és l’Església”.
Evangeli: (Lc 9, 10, 25-37): “Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”
Reflexions
I.- Estic avançant en la direcció encertada?
Parem-nos i plantegem-nos aquesta qüestió.
A l’Evangeli d’avui ens trobem amb una de les pàgines més impressionants i alliçonadores de l’evangeli. Molt coneguda, però mai prou meditada i viscuda. Té dues parts:
.- una primera, de doctrina fonamental per a la vida i
.- una segona amb un cas pràctic d’aplicació de la doctrina.
II.- Fixem-nos en la primera part de l’Evangeli.
Es va presentar un lletrat a Jesús i li va preguntar:-Mestre, què he de fer per posseir la vida eterna?
La pregunta no pot ser més important ni més pràctica, però el curiós del cas és que pregunta una cosa que ell ja sap molt bé, però que no s’ha parat a pensar. Jesús li diu:
– Què està escrit en la Llei?, Què llegeixes?
És com si Jesús li digués: ‘Para’t a pensar, que tu mateix ho saps’. El lletrat va contestar:
– Estima el Senyor, el teu Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima i amb totes les forces i amb tot el ser. I al proïsme com a tu mateix.
Si la pregunta era interessant, la resposta no podia ser més perfecta. La portava ja en la seva ment i en el seu cor. Li era familiar aquest text tan preciós de la Bíblia. Però el problema no estar en el saber, sinó en reflexionar el que ja sabia i portar-ho a la vida. ‘Si tots visquéssim el poc o molt que sabem, estaria tot arreglat’.
Necessitem parar-nos a pensar. D’ordinari sabem quina és la voluntat de Déu, què és el que hem de fer. Sobretot si hem estat instruïts en la Llei del Senyor i si escoltem la veu de la consciència.
Hem de fer-nos, en qualsevol circumstància, sempre aquesta pregunta: Què va més d’acord amb la voluntat de Déu?. No, què és el que a mi m’agrada més, ni què fan els altres. El manament és molt a prop de tu: en el teu cor i en la teva boca. Compleix-lo.
III.- I ara recollim la tremenda lliçó de la segona part del text: El Bon Samarità
El lletrat va fer una segona pregunta:
– I qui és el meu proïsme?
Jesús va explicar la Paràbola en què ressalten dues actituds ben diferents:
– la del sacerdot i el levita: I, veient-lo, va passar de llarg, per l’altra banda.
– en canvi, la del samarità: “se’n compadí i ”s’hi acostà”. tota una actitud plena de detalls. Un samarità (gairebé un enemic), li va embenar les ferides, amorosint-les amb oli i vi i, muntant en la seva pròpia cavalcadura, el va portar a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure dues monedes de plata i, donant-li al posador, li va dir:
-Cuida d’ell i el que gastis de més jo t’ho pagaré a la tornada. Va posar cor, mans i mitjans: “Obras son amores”.
No podem ser persones tancades egoistament en nosaltres mateixos, sinó obertes i sensibles amb les persones que ens envolten.
Doncs, avui el Senyor ens presenta un Samarità com a model a imitar, començant pels del pròpia família continuant amb aquells que el fregadís de la vida ens posa en contacte. I no podem oblidar a tantes persones llunyanes que viuen en la misèria més espantosa.
– “Ves, fes tu el mateix".
Aquesta és avui la lliçó més important: Para’t a pensar. Amb el que saps tens més que suficient per a ser sant.
IV.- Pregària: “Oh Déu, que mostreu la llum de la veritat als que caminen extraviats perquè puguin tornar al bon camí; concedeix a tots els cristians rebutjar el que és indigne d’aquest nom i complir tot el que significa”
