Jaume Barrull i Flix, feligrés fidel i constant de la parròquia de Sant Pere, va lliurar la seva ànima a Déu el passat 20 de juny.
A continuació reproduim les paraules pronunciades pel seu fill Jaume Barrull i Pelegrí al funeral celebrat a l’església de Sant Joan.
En nom del meu germà i de les meves germanes, gràcies per la seva assistència, gràcies per la seva companyia.
El meu pare ha tingut, com molts de vostès saben, una intensa activitat pública, que al meu entendre va girar al voltant de quatre grans eixos.
En primer lloc i sobretot, va ser fill de l’Església. Així ho afirma, seguint els escrits que ens ha deixat, el seu recordatori. Era fill de l’Església, i més particularment era fill de l’Acció Catòlica. Una Acció Catòlica que va articular, ell mai va tractar d’amagar-ho, els pitjors anys del nacionalcatolicisme, però que també va saber empènyer a no pocs d’aquells nois i noies, penso que per aquest ordre, cap a la justícia social, la defensa dels drets humans, i la democràcia. El pare sempre va lamentar que ningú, des d’una perspectiva políticosocial, recollís aquell moviment: l’esquerra perquè potser no li tocava; la dreta, també la dreta eclesiàstica, perquè una ceguesa històrica no li va deixar llegir els signes dels temps.
El pare era un apassionat de l’escola. Era, substancialment, mestre. Sovint ens trobem, en qualsevol indret de la ciutat, algú que en sentir el nostre cognom ens pregunta: “del senyor Barrull de l’Annexa? Jo vaig ser alumne seu”. Aquests darrers anys, quan, com és natural, tantes coses anava oblidant, recordava a molts dels seus antics alumnes. El pare sempre va estar molt orgullós dels mestres i de les mestres amb qui va fer equip, dels pares i mares que es comprometien amb l’escola, perquè sempre va pensar que l’escola era una comunitat educativa.
El pare va ser un pioner en la defensa drets dels discapacitats, sobretot dels discapacitats psíquics. Em permetran que tingui un record per al Josep. L’acció del meu pare era guiada principalment, em sembla, per dos principis. La defensa dels drets d’aquestes persones, que l’estat assumís la seva responsabilitat en aquest camp. I, potser sobretot, la defensa del dret a viure plenament la diferència; això, fa més de cinquanta anys, no era tan fàcil. Ara que l’estat s’ha fet càrrec de bona part dels seus deures, no pas de tots és clar, hom potser troba a faltar l’empenta i el coratge d’aquelles persones que va posar en marxa ASPROS i les altres iniciatives que la van seguir.
El pare, finalment, va ser fidel al país. Sobretot a la llengua i la cultura.
Pel seu temperament, tímid, un pel retret i capficat, com tot els bons lectors, mai es va reivindicar. Sempre he lamentat el meu fracàs per no aconseguir que escrivís les seves memòries, sempre li he agraït, calladament, que no busqués reconeixements.
Ara bé, per a nosaltres, els fills, les filles, els nets, la neta, la besnéta ja no en podrà tenir cap record, com per a vostès el seu, sempre serà el nostre pare, el nostre avi.
Lleida, 21 de juny de 2010
Recordatori de
Jaume Barrull Flix
Lleida, 1919-2010
Morí fill de l’Església
"Amics meus, si hagués de deixar-vos aquesta nit i em preguntéssiu què és allò que més m’ha commogut d’aquest món, us diria: el pas de Déu entre el cors dels homes. Tot es difon en l’amor i és ben cer que serem jutjats en l’amor. Però ens queda una esperança certa: Serem jutjats pe l’Amor.
Qui ens jutjarà serà l’Amor."
Julien Green
