A PROPÒSIT DE LA BEATIFICACIÓ DELS MÀRTIRS CLARETIANS

PER DAMUNT DE TOT EREN PERSONES

Fa unes setmanes vaig rebre un missatge del superior dels claretians de Lleida el P. Josep Vilarrubias –per cert, religió alhora que també un bon artista plàstic- per si m’anava bé de veure’ns una estona. Volia explicar-me la propera beatificació de 109 claretians i de com fer arribar a la gent el missatge de pau i reconciliació dels nous beats, la majoria d’ells ben joves que donaren la vida per la seva fe en la persecució religiosa de 1936-1939.

No vaig trigar gens ni mica a anar a la caseta del carrer Mn. Pelegrí del barri de Balàfia, on resideix en l’actualitat la comunitat claretiana de Lleida. He de dir que vaig passar una bona estona de conversa, no solament amb el P. Vilarrubias, sinó també amb l’estimat P. Jaume Sidera, savi i senzill com pocs, que va deixar-me glaçat quan va explicar-me un xic emocionat que un oncle seu, germà de la seva mare, és també un dels claretians beats, el P. Lluis Plana que ja té un altre germà beatificat: “Em fa la impressió que hi tinc una mica de sang que m’empeny a continuar l’obra que ell i els seus companys testimoniaren no pas parlant, sinó morint”. Vaig pensar que el primer que calia fer era entrevistar-lo a ell, per a que pogués treure tot allò que duia al pap. Així vaig fer-ho, havent sortit publicada l’entrevista el dissabte de les beatificacions. Per cert, les seves respostes han deixat un bon rastre.

La tarda del dissabte 14 d’octubre vaig acudir de nou a Balàfia, en aquesta ocasió a la parròquia de Sant Antoni Mª Claret, on vaig escoltar amb atenció la conferència que amb tanta il·lusió havia preparat el P. Vilarrubias intitulada: “Els màrtirs claretians de Lleida”, i que donà amb la seva pausada i dolça veu. Calia remarcar la lleidatanitat de 36 dels 109 beats i així ho va fer, presentant un a un el testimoni de vida i martiri de la comunitat claretiana de l’església de Sant Pau del carrer La Palma: “L’impuls testimonial d’aquest germans nostres és una preuada herència de la comunitat claretiana de Lleida, avui al barri de Balàfia”, digué.

Vilarrubias explicà que la comunitat claretiana de Lleida constava el juliol de 1936 d’11 membres, dels quals 9 foren màrtirs i amb ells també el germà Àngel Dolcet i el P. Xavier Surribas. Els anà citant un a un, referint aspectes de la seva vida religiosa i del seu testimoni martirial. Recordà també els 15 missioners de Cervera, la majoria jovenets, màrtirs a Lleida i sepultats tots ells en la fossa comuna del Cementiri. No s’oblidà dels set claretians fills del bisbat de Lleida que van morir en altres indrets de Catalunya, destacant això sí que tots van morir perdonant: “En la glorificació dels màrtirs l’església proclama que han estat fidels testimonis de Crist fins a donar la vida i que son models de fidelitat cristiana”.

En la xerrada cità a alguns aspectes i detalls del martiri dels beats lleidatans, dignes de menció pel seu heroisme: “Darrera aquests fets hi ha unes històries, uns processos de vida cristiana i missionera, uns sentiments, innombrables anècdotes. Tots aquets germans nostres fidels fins al martiri, no han caigut en l’oblit sinó que ens són com a llumeneres en el camí per als qui hem heretat la seva missió de ser testimonis de l’Evangeli”.

Va agradar-me la conferència. La vaig trobar planera, però molt potent i si hagués de retolar alguna de les frases seria aquesta: “Els màrtirs claretians eren per damunt de tot persones i cristians. Eren tota una família”. Aquest és sens dubte un dels missatges que pot assumir tothom: els màrtirs eren persones a les que se’ls hi va arrabassar la vida. Aquesta afirmació del P. Vilarrubias la lligaria amb una de les respostes del P. Sidera en la mencionada entrevista: Mai les diferències culturals, polítiques o religioses no justifiquen el vessament de sang. I també la relacionaria amb la pregunta seguida d’una afirmació, que es feia el bisbe Salvador en l’homilia de l’Eucaristia d’Acció de Gràcies celebrada a la parròquia de Balàfia: “Com és possible que fossin tant valents en el seguiment de Crist?. Quina fortalesa la d’aquets màrtirs!!!”

Una pregunta semblant va fer-se Angelo Amato en l’homilia de les beatificacions a la Sagrada Família, donant també una resposta:“…no tenien por i van demostrar al món que el bé venç al mal”, digué el cardenal emprant el clam “no tenim por”, que tant sovinteja darrerament a casa nostra. Por, que tampoc hauríem de tenir nosaltres per conèixer, no solament per què van morir els màrtirs claretians sinó també com, encara que el relat ens trasbalsi per l’absència d’humanitat amb les víctimes, persones i alhora cristians que van morir amb la paraula perdó en els seus llavis dirigida als qui els llevaren la vida, vencent així el mal amb el bé.

Voleu lliçó més gran de pau i reconciliació?

Jordi Curcó, historiador i periodista