Com a preparació per al Dia del Seminari, la Delegació de Pastoral de la nostra diòcesi va organitzar un diàleg de tres sacerdots que estan desenvolupant la seva tasca pastoral a la nostra terra: Mn. Joan Mora, Mn. Francisco Marín i el P. Roger Torres.
El local parroquial del Carme era el lloc de trobada on s’hi van fer presents el Bisbe Salvador, el Vicari general Mn. Josep Anton Jové, Mn. Joan Ramon Ezquerra, Mn. Jaume Pedrós, Mn. Manel Mercadé, delegat diocesà de Joventut i coorganitzador de l’acte, i un grup de laics joves i no tan joves.
Amb el títol ‘Sóc prevere’ es posava èmfasi en l’objectiu, que consistia en conèixer la vocació dels tres convidats. La malaltia que pateix Mossèn Joan no li va permetre unir-se al diàleg, però el seu testimoni es va manifestar a través de les paraules de Mossèn Joan Ramon, que destacà inicialment el fet que ‘la vocació és una crida de Déu que un pot o no acollir’. En el cas de Mossèn Joan va anar resseguint la seva vocació al sacerdoci, bressolada ja a Tragó de Noguera en el si familiar i dels mossens del poble, i que va anar madurant al Seminari amb una il·lusió confiada en la gràcia de Déu.
Molt decisiva va ser l’etapa de 35 anys al Pont de Suert, on es va sentir molt estimat pels feligresos i confortat pels companys sacerdots amb els quals va desenvolupar la seva característica disponibilitat. Finalment, en el seu servei des del 2002 a les parròquies del Carme, Sant Joan i Sant Pere, juntament amb l’atenció pastoral als immigrants, s’ha manifestat com ‘l’home de tots’ culminant amb la Fundació Jericó com a realització del que ell vol per a tothom: ‘un plat, un llit i acompanyament’.
El Bisbe va afegir que ‘Mossèn Joan és molt feliç de ser sacerdot i sempre manifesta la seva identificació amb Jesucrist’. Igualment Mossèn Joan Ramon va afegir que ‘no canviaria per res del món la seva vocació, que és un do fruit de la gràcia de Déu i de la nostra petita col·laboració’.
A continuació, Mossèn Francisco va explicar el seu testimoni vocacional. Fill de família molt nombrosa vinculada a l’Opus Dei, la seva vocació es va anar despertant progressivament com a conseqüència de la mort per malaltia del seu millor amic i de l’experiència de sentir pròxima la seva pròpia mort. Així va descobrir que ‘el més important de la vida és buscar la felicitat en Déu’ i acabà lliurant-se a l’Opus Dei com a primer pas vocacional. El segon gran pas seria ja el sacerdoci.
La seva condició d’Enginyer de Camins es va anar complementant amb una formació en Filosofia, Teologia i Dret canònic. Doctorat a Roma, dedicà el seu servei pastoral a Barcelona amb joves dels Col·legis. Des de fa tres anys ha estat destinat a Lleida, al Col·legi Terraferma i actualment a l’Arabell. Aquí centra la seva activitat en ‘el diàleg amb joves, confessió, direcció espiritual i educació en la pregària o relació amb Déu.’
Finalment, el Pare Roger va compartir el seu apassionat testimoni vocacional com a sacerdot jesuïta: ‘Ser capellà és tenir passió de Jesús amb actitud de servei, amb humilitat, que estima l’austeritat, i la comunitat on troba Jesús… apassionat per la vida i la gent.’ Dit això va rememorar els bons moments de la infantesa, lligats a la família, a les parròquies i als seus sacerdots, en especial Mn. Ramon Freixes: ‘Trobar llocs bons i persones bones va ser decisiu per a despertar la vocació.’
També es referí a l’acompanyament que rebia d’un jesuïta durant els anys d’estudi de Belles Arts a Barcelona i el servei amb les Missioneres de la Caritat on se sentia feliç. El seu sí a Déu va néixer de la pregunta que es feia tot adonant-se que ‘caminava amb un peu a dalt de la vorera’: ‘Tu què vols de la vida?’ I va optar per fer-se jesuïta, tot i que ‘també sento meva la diòcesi’. Finalment va destacar que ‘hi ha molts pobres de pa, però també molts pobres d’esperit’ i que li resulta molt gratificant ‘fer comunitat com un espai per viure i compartir’.
Les intervencions tan vivencials van suscitar un interessant col·loqui al voltant dels diferents carismes sacerdotals, la importància de tenir amics amb qui compartir il·lusions i dificultats, la direcció espiritual o acompanyament, l’acceptació del servei encomanat, l’acolliment de la crida que Déu continua fent… El Bisbe va destacar les connotacions positives de la paraula Seminari entre la societat lleidatana, com a espai d’allotjament per a famílies en dificultats, per donar a entendre el seu propòsit actual: ‘Ara, proposo a tota la diòcesi un projecte que faci realitat de manera imminent l’espai de formació per als futurs sacerdots. Ho necessitem, el volem i el busquem.’ La imatge del dia la resumia molt plàsticament el P. Roger: un ametller florit com a antesala de la floració primaveral.
Les gairebé dues hores van transcórrer com una mossada amb un ambient molt cordial on el diàleg es complementava amb la degustació d’un sopar fred on no hi faltaven unes exquisides coques de recapte de Camarasa, ben escollides per Mn. Manel per poder compaginar degudament l’abstinència quaresmal. A iniciativa també del delegat de pastoral de joves, es va fer una foto de grup davant la rèplica de la icona de la Trinitat d’Andrei Rublev, obra mestra de l’art pictòric i de teologia de la naturalesa trinitària de Déu.
L’endemà continuarien els actes de preparació per al Dia del Seminari amb la pregària amb el Santíssim exposat a la parròquia de San Llorenç, perquè hi hagi vocacions a la vida consagrada: joves que estiguin ‘prop de Déu i dels germans.‘
