Unitat Pastoral El Carme - Sant Joan

15 novembre 2014
Categoria/es: General

DIUMENGE, DIA DEL SENYOR I DE LA COMUNITAT. ENGRUNES DEL PA DE LA PARAULA

Diumenge 33 Ordinari – cicle (A)

A l’evangeli d’avui hi ha una paraula clau: Administradors

De vegades hi ha frases que es diuen o bé s’actua d’acord amb les mateixes. Per exemple:

  • Diners. Jo faig el que vull dels meus diners
  • Capacitats. Jo utilitzo la meva intel•ligència, el meu enginy pel que vull i al meu servei.
  • Cos. Jo puc fer del meu cos el que em convingui.
  • Temps. El meu temps lliure l’utilitzo com en dóna la gana.
  • Càrrecs. Tonto seria si no m’aprofités del meu càrrec.

Hem subratllat amb to especial les paraules meus diners, meves capacitats, meu cos, meu temps… En aquest adjectiu meu, meves… hi ha un error, una equivocació fonamental. Un error que porta al desastre la nostra societat, família, pobles, tota la humanitat.

No som amos dels diners, capacitats, cos, temps, càrrecs. Som administradors. I un administrador no pot fer el que vol d’aquestes realitats. Les ha d’administrar segons la voluntat o les normes del seu amo, del qui les hi ha confiades.

Parlant clarament: Déu ens ha confiat unes capacitats, càrrecs, diners, cos, temps… –a uns més, a altres menys- perquè les administrem adequadament, perquè les millorem, les fem rendir, les multipliquem. No els podem enterrar. I no els podem utilitzar solament per al nostre servei, o de la nostra família, sinó al servei de tothom, especialment del qui en té més necessitat.

La terra l’ha donat Déu als homes per a be de tothom. Hi ha prou aliments al món perquè ningú mori de fam. Hi ha prou aigua al món, perquè ningú mori de set. Hi ha prou diners al món perquè tothom pugui tenir vivenda, treball, educació digna.

Què passa, doncs? Hem perdut el concepte d’administradors. Ens hem cregut amos. Déu ens en demanarà comptes. Per això en el nostre els rics són cada vegada més rics, i els pobres cada vegada ho són més

És a nivell de tota la humanitat, els estats, les nacions, autoritats… que cal pensar en aquesta realitat. Però és també a nivell personal, cadascú de nosaltres hi hem de pensar. No som amos; som administradors. I hem de fer-nos, davant Déu i de la societat que ens envolta la pregunta: ¿Com vol l’amo, que és Déu, que utilitzi el temps, el cos, les capacitats, els diners… tot el que m’ha confiat pe a bé de tothom, de tots els germans? Com vosaltres, jo m’haig de fer la mateixa pregunta. Tinguem la valentia de respondre segons el voler de Déu.

Tots en sortiran beneficiats. I nosaltres, cadascú, també. Recordem les paraules de Jesús al final de la nostra història: “Veniu, beneïts del meu Pare… perquè quan tenia fam i em donàreu menjar, quan tenia set em donàreu beure…. Tot allò que fèieu a un d’aquest més petits m’ho fèieu a mi”. Tant de bo que aquestes paraules siguin adreçades a cadascú de nosaltres.

La grandesa i dignitat d’aquella bona esposa de què ens ha parlat la primera lectura no estava en pentinats ni joies, sinó en el treball constant: així era l’alegria del seu marit i podia obrir les mans als pobres i el braç als indigents.

I com deia sant Pau als cristians de Tessalònica: “No hem de dormir, sinó vetllar i viure sòbriament”.

 

Posem les nostres capacitats a servir!

Compartir
Facebook
WhatsApp
Twitter
LinkedIn