- Magda Aguiló
- Ramon Aguiló
- Carme Benet
- Josep Maria Bonet
- Josep Maria Camps
- Maria del Carme Fló
- Gabino Lagarriga
- Jaume Minguell
- Enric Monjo
- Santiago Padrós
- Josep Serra Santa
- Víctor P. Pallarés
 |
Juntament amb el seu fill Roger Torres Aguiló és l’autora de les pintures de la Capella de Santa Llúcia, on hi ha la imatge del seu pare Ramon Aguiló.
Pintora. Filla de l’escultor Ramon Aguiló. Estudia dibuix i pintura a Madrid amb Eduardo Peña i més tard, a Barcelona, assistí tres anys a l’Escola de Belles Arts Sant Jordi i a cursos de dibuix artístic amb Leandre Cristòfol i Ricard Tárrega.
El 1978 participà en un concurs de miniquadres a Madrid, moment a partir del qual ja fou present en col•lectives a Barcelona (Escola de Sant Jordi, 1979, a Lleida (1972 i 1977). Presentà exposicions individuals a la sala Benseny i a l’Ateneu Popular de Ponent, de Lleida, des de 1980. I fins al 1983, etapa que culminà amb una mostra a la sala Benseny l’any 19990. En aquesta etapa de la seva producció dedica una especial atenció) a la figura, i no seria fins el 1991, també a la sala Benseny, que decideix endinsar-se en el paisatge posant un especial èmfasi en el color a través de l’acrílic i altres materials, cosa que recorda en certa manera els fauvistes.
Presentà altres exposicions individuals a Lleida: a la sala Nausica de l’Ateneu Popular de Ponent l’any 1993 i a la Universitat de Lleida l’any 1999.
Ha participat en diverses mostres col•lectives, entre les quals cal recordar la presentada en el Mercart Indecor dels anys 1998 i 2000. També són destacables les exposicions en col•laboració amb altres artistes, com la que es dugué a terme en l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i la que l’any 1997 oferí en la sala d’exposicions del departament de Cultura de la Generalitat a Lleida, conjuntament amb Carme Benet i Josep Plana, en una evocació al foc de la nit de sant Joan. En aquesta mostra Magda Aguiló es mostrava molt pròxima a l’expressionisme més valent i aconseguint obres d’una gran força.
També ha participat en mostres col•lectives a Barcelona (1993), Madrid (1997) i Santander (1994).
 |
Ramon AGUILÓ FALGUERA (Bellpuig, 1907 (1905?) – Lleida 1981) |
És l’autor de les imatges de la Mare de Déu del Carme, de la façana del carrer del Carme, i de Santa Llúcia, a la capella que té dedicada a l’interior del temple.
Va néixer el 7 de febrer de 1907 a Bellpuig, on el seu pare treballava en la restauració del convent franciscà de Sant Bartomeu. Però la seva família era de Lleida, i vivia en un edifici a prop del Peu del Romeu. Tenien una empresa de construcció a l’Avinguda Tarradellas, dedicada a la realització de façanes, escales i rajoles. Foren els pioners en l’aplicació de la pedra artificial com a material constructiu per a cases i elements ornamentals de tota mena.
Es va formar com a escultor a Barcelona al costat de Ricard Tàrrega, escultor modernista barceloní que estava especialitzat en relleus arquitectònics. Més tard fou deixeble de Vicente Navarro a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Les seves activitats professionals les desenvolupà a Lleida, on s’establí a partir de 1928, col•laborant en la empresa familiar, rebent nombrosos encàrrecs, especialment de l’arquitecte Florensa. Al mateix temps s’endinsà en el món de l’art formant part del col•lectiu Cau d’Art, amb el pintor Tapiol i els dibuixants Broto i Suau, els quals disposaven d’un estudi col•lectiu en l’entresolat del Peu del Romeu. També publicà diversos articles d’escultura a les revistes Vida Lleidatana i sobre temàtica musical a Camins. El 1934 fou guardonat amb el primer premi d’escultura en un concurs convocat per la Paeria. El 1948 participà en l’Exposició Col•lectiva del Cercle de Belles Arts.
Treballà fonamentalment amb pedra artificial, una vegada preparats els motlles de guix a partir de figures modelades amb fang. Realitzà bustos d’una indubtable seguretat en el traç. La seva obra figurativa denota una gran sensibilitat en l’expressió del rostre i en el lleuger moviment que insinuen les cames, amb un peu una mica avançat. La superfície es mostra molt polida i sovint policromada (Sta. Llúcia); de vegades, però, juga amb la rugositat de la pedra per a suggerir elements contrastats en una mateixa composició (Crist de Massot). Són escultures –relleus i estatuària exempta- d’un realisme transcendent, expressió de vida, on la figura mostra tota la seva plasticitat amb els seus elements essencials. Primerament en els relleus arquitectònics, després en bustos i estatuària exempta. A partir dels anys quaranta va orientar la seva activitat a l’escultura religiosa. Va abandonar l’activitat artística al patir problemes de visió.
Són obra seva la figura al•legòrica que presidia la piscina del Camp d’Esports, el mur de la Banqueta, els elements ornamentals de la façana de l’Escola jardí dels Camps Elisis, els relleus de la Casa Florensa del carrer Blondel 15, i de l’antic Casal d’Esquerra Republicana. Dedicat a l’escultura religiosa realitzà el Crist dels Porxos de Massot (1942), la Mare de Déu del Carme, Santa Llúcia… I nombroses làpides sepulcrals del cementiri de Lleida.
Va morir sobtadament a Lleida el 7 de maig de 1981. La seva filla Magda Aguiló és pintora.
 |
És autora de la Capella de la Verge de la Unitat, del mural de la Presentació de Jesús al Temple, i de Sant Jordi.
Pintora. Es graduà en procediments pictòrics i escultòrics a l’Escola de la Llotja de Barcelona. Visita Ilàlia el 1963 per conèixer principalment els artistes del Renaixement i el 1964 romangué un temps ais Estats Units, on s’interessà pel pop-art i on diverses col•leccions particulars adquiriren obres seves. L’any 1966 seguí un curs de tècnica pictòrica a Itàlia i l’any 1968 assistí a un curs d’art modern al Prat Institute de Nova York.
Fixà la residència a Barcelona, a principis de la dècada dels setanta, i hi presentà les seves primeres exposicions. Però la seva època més sòlida es produeix quan decideix traslladar-se a les Borges Blanques, on resideix des de 1979. D’un costat, la seva creació artística deriva cap a la pintura mural, amb obres a l’oli, acrílic i amb altres materials diversos produí obres de gran envergadura. Al mateix temps es convertí en promotora i coordinadora de la vida artística de les Borges Blanques, on fundà una escola de dibuix i pintura, i hi obrí la sala d’exposicions Bell Esguard, que acollí molts creadors i atragué molts espectadors.
Participà en algunes exposicions col•lectives de Barcelona i de Lleida, principalment. Ha presentat diverses exposicions individuals on es fa palesa l’evolució del seu gran expressionisme, fins a un rigorós realisme, per apropar-se a una certa abstracció a través d’evocadors paisatges de muntanya.
Des de 1975, que exposà per primera vegada a la sala Syra de Barcelona, ha tornat a exposar en aquesta ciutat en els anys 1977 i 1985 a la Sala d’Art i Cultura Sant Jordi, les presentacions de les quals anaren a càrrec de Josep Vallverdú i Josep Alguero. Ha exposat també en quatre ocasions a Lleida, entre d’altres cal destacar la mostra de 1981 a l’lnstitut d’Estudis llerdencs i la de 1993 a la sala Benseny. La seva obra s’ha exposat també en altres poblacions de Catalunya.
Però no hi ha dubte que el que dóna major rellevància a la seva obra és la pintura mural, que ha donat un caràcter definitori a alguns edificis públics, per exemple amb els esgrafiats de la façana de la Casa de Cultura de les Borges Blanques, el mural de sant Ignasi al col•legi Claver de Lleida, els originals esgrafiats i pintures al fresc de la Masia Salat, i les parets del Museu de l’Oli, decorades també per aquesta artista. I les pintures sobre vidre emplomat, com la de l’església de Santa Maria de Gardeny de Lleida.
Dotada d’una gran capacitat de treball, l’any 1999 pinta un gran retaule a l’església parroquial dei Santíssim Salvador dei barri del Pardinyes a Lleida i la seva obra com a muralista culmina amb la més gran de les seves composicions a l’església parroquial de les Borges Blanques. De l’any 2005 és la capella de la Mare de Déu de la Unitat a l’església del Carme (Lleida) i del 2007 el mural del Baptisme de Jesús a la Catedral Nova de Lleida.
El 1978 se li atorgà el Primer Premi de Dibuix i la Generalitat de Catalunya la premia quatre cops consecutius per la seva tasca pedagògica. El 1997 se li concedí a les Borges Blanques el premi "Olivera d’Or" i el títol de Borgenca de l’Any.
 |
Josep Maria BONET GIMÉNEZ (La Seu d’Urgell, 1903 – Barcelona 1988) |
És autor del vitrall de la rosassa de la façana principal del temple.
Josep Maria Bonet va néixer a la Seu d’Urgell el 1903. Tenia els seus orígens en el poble d’Arsèguel. Va morir al desembre de 1988 a Barcelona. Molt jove va anar a Barcelona on es va formar artísticament a l’escola Llotja. Era un excel•lent dibuixant i va entaular amistat durant els seus anys d’estudi amb diversos artistes del seu temps, Alfred Opisso, Commaleran, Solanich, Ros… Amistat que es va perllongar durant tota la seva carrera professional i que donà lloc, a interessants col•laboracions.
Va aprendre l’ofici de vidrier en el taller d’Antoni Oriach i Rovira, en el carrer Pau Claris 181. Va instal•lar el seu taller l’any 1923 al carrer Astúries del barri de Gràcia de Barcelona. Des d’un principi el taller es va dedicar a la realització de vidrieres, a la restauració i al gravat a l’àcid i a la sorra. El seu primer encàrrec important va ser el 1925; les vidrieres per a l’església del Carme de l’arquitecte Pericas, seguint uns cartrons de Darius Vilàs, de les quals es conserven actualment les dels nivells superiors.
Cap a 1950 es comença a treballar en la realització de vidrieres de formigó. Cap a 1960 es reintrodueix la tècnica Tiffany per a produir llums de coure estanyat, després de la participació en una exposició d’art litúrgic a Nova York. Experimenta la fusió de diferents vidres en un primigeni fusing. Treballa amb vidres no emplomats usant adhesius de la seva època. Introdueix les reserves de vinil desplaçant el paper d’estany en la realització de gravats a l’àcid, així com la serigrafia sobre vidre.
Manté durant tota la seva trajectòria una actitud inquieta en el progrés i millora dels camps de treball del taller. Va treballar en els seus propis projectes i va col•laborar en les realitzacions dels seus dissenys, sent la mà que coneix l’ofici i porta a terme la translació de la idea al vidre. Han treballat amb el taller; Darius Vilàs, Will Faber, Fornells-Pla, Fita, Viladecans, Grau Garriga, Calsina, Vila-Grau, Palazuelo, Subirachs, Hernández Pijoan, Ràfols Casamada, etc.
El taller ha treballat en el camp de la restauració en les catedrals de la Seu d’Urgell, Girona, Tarragona, Ciutadella de Menorca, els Monestirs de Santes Creus, Vallbona de les Monges i Poblet, en l’església de Santa Maria del Mar i ha realitzat treballs de conservació i restauració d’edificis modernistes de Barcelona, entre els quals destaquen la casa Ametller, casa Batlló, casa dels Punxes, casa Àsia. Ha participat en nombroses exposicions individuals i col•lectives, a Nova York, Malmoe, Madrid, Osaka, Barcelona, Perpinyà i té una obra considerable repartida per tot el món, EUA, Cuba, Costa Rica, Panamà, Puerto Rico, Bolívia, Argentina, França, Itàlia, El Marroc, Libèria, Rep. Sud-africana, Kuwait, Aràbia Saudita, Síria, Japó, Austràlia…
Seguint l’esperit d’aquesta manera de treballar l’empresa continua el seu treball en els mateixos camps si bé adoptant els últims avanços en el camp de la restauració i conservació de vidrieres emplomades i vivint l’esdevenir de les tendències d’altres camps artístics. Actualment el taller s’ha adaptat als requeriments del mercat treballant amb una plantilla ajustada i molt especialitzada capaç d’enfrontar-se a qualsevol situació referent a la conservació i restauració de vidrieres. El seu equip és composat per: dos creatius (un llicenciat en Belles Arts i una altre diplomat en Arts aplicades al mur); un llicenciat en Químiques especialitzat en conservació i restauració de vidrieres, a part dels muntadors i gravadors, tots ells amb una llarga experiència en el camp dels vitralls.
 |
Josep Maria CAMPS ARNAU (Barcelona, 1879 – Barcelona, 1968)
|
És l’autor de l’escultura del Crist del Sant Crucifici.
Nascut a Sarrià el 29 d’octubre de 1879 i que, molt aviat, es traslladà amb la seva família a Gràcia, on el seu pare hi va tenir una herboristeria al carrer Planeta. Camps i Arnau va viure a diversos domicilis graciencs. Va estar vinculat al Centre Moral i Instructiu i als Lluïsos de Gràcia, entitat aquesta darrera que va presidir entre 1903 i 1905 i entre 1907 i 1909 en què es va casar.
Pel que fa a la seva formació com a escultor, estudià a l’Escola Llotja sota el mestratge d’Agapit Vallmitjana, i treballà a l’estudi de Pere Carbonell i Huguet. Fou un important escultor imatger de l’època de la postguerra espanyola que es va dedicar a refer les imatges que havien estat destruïdes a les esglésies. Tercera medalla en l’Exposició Nacional de 1912. Va morir a Barcelona el 1968.
Hi ha imatges seves a nombroses esglésies, entre elles a l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, a Sant Joan i a Sant Miquel dels Sants. És autor del Monument al cardenal Vives i Tutó (Sant Andreu de Llavaneres, 1950), projectat per J. M. Pericàs; de Ruth, a la font de la plaça de la Virreina (Barcelona, 1949). També és autor de la Mare de Déu de l’Alegria a la catedral de Barcelona; d’un bust dedicat a Joaquim Ruyra que ell mateix recordava com li encarregà el pare Joaquim Serra de Sant Felip Neri un dia que, ja a les acaballes de la vida de Ruyra, el visitaren tots dos al seu estudi. Va realitzar nombroses obres religioses a les Illes Balears, com el monument a Jaume IIón, a Palma. A Reus també va deixar constància del seu art, amb la imatge de la "Verònica", per a la Confraria de la Verònica. A Girona també hi ha obra seva, com La Puríssima a la capella de l’antic seminari de Sant Martí i Santa Teresa en pedra artificial a la façana del convent de les carmelites de Montilivi; la talla de Santa Susanna que presideix el presbiteri de l’església del Mercadal de Girona; o La Puríssima que hi ha en una de les capelles laterals de la catedral, entre la porta d’entrada i el claustre.
A Lleida va fer una rèplica de la talla del Sant Crist del Crucifici (1946) de l’església del Carme, que havia estat cremada el 1936
Va morir a Barcelona el 6 de febrer de 1968.
|
Maria del Carme FLÓ AZCUÉ, gna carmelita descalça (Barcelona, 1918 – Lleida, 1998)
|
És l’autora del quadre del Sopar d’Emmaús que es troba a la Capella del Santíssim.
Germana Carmelita del Convent del Sagrat Cor de la Caparrella, fou filla d’Eduard Flò i Guitart, pintor important però no massa conegut. La seva mare fou Maria Azcué, que en aquell temps era deixebla de Eduard Flò. Maria del Carme, fou la segona d’un total de cinc fills, ella i la seva germana Mercè, foren les qui heretaren les qualitats artístiques del seu pare.
Maria del Carme, entrà com a novícia al Convent de Santa Teresa de Lleida l’octubre de 1940, i l’any següent va professar com a carmelita descalça. El 1987, es traslladà juntament amb tota la comunitat al Monestir del Sagrat Cor de la Caparrella, d’on fou priora. Tot complementant la seva activitat com a religiosa, i les labors pròpies de la comunitat, la Germana Maria del Carme, és dedicà intensament a la pintura amb una àmplia producció de quadres religiosos. Molts dels quadres els pintava per encàrrec; d’altres com a donacions.
|
|
És autor del projecte de construcció del nou temple del Carme.
Arquitecte de Regiones Devastadas. Desestimat el projecte de reconstrucció del temple del Carme, realitzat per Ramon Maria Aragó Cabanes (1951), l’Oficina Comarcal de Regiones Devastadas encarregà la construcció del nou temple a un dels seus arquitectes: Gabino Lagarriga Bringas (1953). L’empenta donada pel nou Rector de la parròquia, Mn. Ramon Torres va estar decisiva. El projecte contemplava la demolició del temple vell, l’ampliació de la superfície fins a la Rambla Ferran, on hi hauria l’entrada principal. S’invertiria l’orientació anterior, i es conservaria una porta pel carrer del Carme. Les obres es van iniciar el febrer de 1954 i van culminar el 12 de juliol de 1959, data de la consagració del temple nou.
 |
Jaume MINGUELL MIRET (Tàrrega, l’Urgell, 1922-1991) |
És autor de la pintura mural de la Processó del Carme, de la Sagristia del temple.
Pintor. Pare del pintor Josep Minguell. Inicià la seva formació artística a l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega, amb l’artista Martí i Florensa i més tard amb Vila Puig, i posteriorment es llicencia en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Durant els anys ’50 viatja per Europa on estudia la pintura holandesa, belga i italiana.
La dedicació constant al dibuix i a la pintura ja de molt jove, i l’experimentació en procediments i en diferents llenguatges ha marcat la seva trajectòria, amb una vasta producció en pintura, en dibuix i en pintura mural al fresc.
A partir de l’any 1960 la pintura mural esdevé una pràctica intensa en la trajectòria de Jaume Minguell, època en la que realitza grans conjunts murals en que va intervenir. Van ser 28, entre els quals destaca el de l’església de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega (1958-1965), el de l’església nova de Sant Miquel de Montroig del Camp (1962-1969), el de l’església de Bellpuig (1975-1980) o el del Palau de la Diputació de Lleida (1964), als quals cal afegir altres conjunts a Tornabous, Golmès, Tàrrega, Lleida, Riba-Roja d’Ebre, etc. En el temps de la postguerra, la seva obra va esdevenir clau en la tasca de reconstrucció arquitectònica.
Durant aquests anys Jaume Minguell participa del corrent abstracte. Aquesta voluntat experimental apareix ja a en l’exposició “Pintura Actual”, col•lectiva a l’Institut Francès de Barcelona, al Saló de Maig de 1965; les convocatòries del Premi Ynglada Guillot de 1965 i 1967; la Biennal Estrada Saladrich, o internacionals com la col•lectiva de Pintors Europeus Contamporanis a Nova York. Una de les darreres presències en aquesta aventura informalista fou la participació a l’exposició col•lectiva de dibuixos a l’Institut d’Estudis Ilerdencs de Lleida l’any 1968.
L’any 1964 va fundar el Grup Cogul. Va obtenir el premi i la menció especial al III Premi de Dibuix Joan Miró de Barcelona. Realitzà, des dels anys ’40 i fins a finals dels anys ’80, nombroses exposicions individuals i col•lectives, principalment a Catalunya, de les que destaquen la organitzada l’any 1988 a la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs on es revisava els gairebé 50 anys dedicats a la pintura. L’any 1988 rep la Medalla Morera i al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida es realitza una exposició on es revisa tota la trajectòria en pintura mural al fresc de l’artista, amb l’obra preparatòria dels més de 30 conjunts realitzats al llarg dels gairebé quaranta anys de dedicació.
Des de molt jove, el pintor Jaume Minguell es va iniciar en la pràctica del dibuix i la pintura. Paral•lelament, va rebre formació a l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega, amb el mestratge d’Àngel Oliveras, deixeble de Rossinyol, cosa que fa que la seva primera formació sigui postimpressionista. Anys més tard, va entrar en contacte amb el pintor Vila Puig, amb qui interpreta el paisatge. [Exposició del paper al Mur, del 15/04/2009 al 15/06/2009, Sala d’exposicions temporals del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal]
 |
Enric MONJO GARRIGA (Vilassar de Mar, 1895 – Barcelona, 1976) |
És l’autor de la talla de la Mare de Déu del Carme que presideix l’església dels del cambril.
Es fa formar com a escultor a l’Escola de la Llotja de Barcelona i a l’Escola de Belles Arts. Deixeble d’Antoni Alsina, va treballar també amb Eusebi Arnau i Josep Llimona qui el va introduir en el Noucentisme. També va fer estudis d’anatomia a la Facultat de Medicina per tal de tenir un bon coneixement del cos humà i aplicar-ho a la seva obra. La temàtica de la seva obra és diversa però amb una gran importància de la religiosa i el nu femení. Presenta més influències del noucentisme que dels corrents artístics de la seva època. Gràcies a un beca de l’Ajuntament de Barcelona va viatjar a Paris i a Brussel•les on aprofundí en la seva formació.
La temàtica de la seva obra és diversa però en destaca la religiosa, i pel que fa a les seves influències, el noucentisme fou l’estil o moviment que va predominar sobre la resta de corrents artístiques del moment. Va rebre molts premis al llarg de la seva carrera; un dels més importants fou el primer premi del Concurs Nacional d’Escultura del Ministeri d’Institucions Públiques i Belles Arts del 1926. Per aquesta convocatòria va realitzar un projecte d’una font que posteriorment va ser executada i instal•lada en una escola pública de la ciutat. Durant la Guerra Civil, marxà de Catalunya i s’establí a Santiago de Compostela on s’integrà al professorat de l’Escola de Belles Arts. En quant a la seva tasca com a docent, al 1941 va rebre la càtedra d’Anatomia Artística de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i entre 1943 i 1961 va ocupar la càtedra d’Anatomia Artística de la Llotja. A partir de la dècada dels anys cinquanta va començar la seva activitat internacional, especialment als Estats Units (Nova York, Washington, Detroit, Miami, …), però també a Mèxic, Puerto Rico o Taiwan. Cinc anys abans de la seva mort es fundà la Gliptoteca Monjo a Vilassar de Mar, actualment denominada Museu Monjo i on s’hi recull una bona quantitat d’obres de l’escultor. Morí el 2 d’Octubre de 1976 a Barcelona.
Va rebre encàrrecs per als Estats Units, el monestir de Montserrat, bancs i organismes públics de Catalunya. Entre les seves obres hi figuren el Retaule del Sant Esperit de la Catedral de Terrassa (1948-1952); el Portal del transsepte sud de la Catedral de Washington (1964-1971), que inclou 44 àngels i 12 estàtues; l’Estàtua jacent de l’Abat Oliba, al Monestir de Montserrat, i la Porta angèlica a l’església del Monestir de Montserrat (1954); el Retrat de Pau Casals (màscara), al Museu Pau Casals de San Juan de Puerto Rico, l’Estàtua La Pau a l’Edifici del Consell d’Europa a Estrasburg… A Lleida cal destacar la imatge de la Mare de Déu del Carme, que presideix des del cambril l’església de la seva titularitat.
El 1971 es va crear el Museu Enric Monjo a Vilassar de Mar on es troba la major col•lecció de l’obra de l’artista. El 2004 Caixa Terrassa va adquirir-ne els drets de reproducció.
 |
Santiago PADRÓS ELíAS (Terrassa 1918 – El Vendrell, 1971)
|
És l’autor dels mosaics que revesteixen la Capella del Crist del Sant Crucifix i la Capella del Santíssim.
A les Escoles Pies va rebre una sòlida formació religiosa que el va acompanyar durant tota la seva vida. Després alternaria la carrera de Filosofia i Lletres amb l’Escola de la Llotja a Barcelona. Exposà per primera vegada, amb setze anys, el 1934. Artísticament signava Sant Yago. Només amb 18 anys es va unir a les tropes nacionals i lluità sempre en primera línia de front a Aragó, Guadalajara i Catalunya.
Entre el 1942 i 1943 cursà estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1943, amb vint-i-cinc anys, sense haver acabat la carrera, marxà, becat, a Alemanya. L’any 1947 viatjà a Roma, Venècia i Ravena per a iniciar-se en l’art i la tècnica del mosaic. A poc a poc anà substituint la pintura pel mosaic, àmbit en el qual adquirí grans coneixements i el reconeixement mundial.
Durant els anys 50 té la inquietud de reconstruir els temples i les esglésies de Catalunya que havien estat destruïdes durant la Setmana Tràgica, l’any 1909, i durant els anys de la Guerra Civil (1936-39). És en aquest moment que li encarreguen la creació del mosaic de la sagristia i la cúpula de la basílica de la Santa Creu la Vall dels Caiguts: de 42 m. de diàmetre i a 42 m. d’alçada, amb una superfície de 2.000 m² i 5 milions de tessel•les és un dels majors mosaics del món; està inspirat en el Judici Final de Miquel Àngel, de la Capella Sixtina, i s’hi va immortalitzar ell i la seva dona en les imatges de Jesucrist i la Verge Maria.
A Montserrat des de 1947 treballà en la decoració amb mosaic del baptisteri i del cambril de la basílica. També va fer nombroses obres per a particulars i empreses, en una època de gran volada per al mosaic. Són de destacar els mosaics del Palau Robert de Barcelona; el timpà del Seminari Conciliar de Barcelona; la façana de l’ermita de sant Cristòfol, de Vilanova; Sant Miquel, de Molins de Rei… i molts altres, com els de l’església de la Mare de Déu del Carme, de Lleida.
Casat amb Montserrat Pascó, de Molins de Rei, visqué els darrers anys de la seva vida a Coma-ruga, al seu xalet Neptú; també va ser molt apreciat al Vendrell. Molt a prop d’aquesta població, l’1 de maig de 1971 morí a causa d’un accident de cotxe. El seu enterrament va ser una manifestació de dol i el seu taüt el va portar la colla castellera dels “Nens del Vendrell”, per la que Padrós sentia una gran simpatia.
 |
Josep SERRA SANTA ‘Serrasanta (Buenos Aires. Argentina, 1916 – Valldoreix, Barcelona, 1998)
|
És l’autor de les pintures de la Capella del Santíssim.
Pintor conegut amb el nom artístic “Serrasanta”. El seu pare era de Guissona i la seva mare de Vilamitjana. Allí va visqué gran part de la seva.
Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Perfeccionà la tècnica en paisatge amb el pintor Sebastià Maria Plaja, i analitzà a fons l’obra del també mestre seu Francesc Gimeno (Tortosa 1858 – Barcelona 1927).
És un artista que es caracteritza per tractar la figuració d’una forma geomètrica i per representar les siluetes dels personatges mitjançant ombres.
Al llarg de la seva llarga vida artística va treballar el paisatge, la figura i els bodegons. Les tècniques que utilitzà durant tota la seva trajectòria artística són la pintura al temple, al fresc i també a l’oli, especialitzant-se en el paisatge, sobretot temes pirenaics o prepirenaics, en què la figura té un protagonisme especial. Així mateix, ha practicat la pintura mural.
Bernardino de Pantorba comenta sobre la seva obra que “està perfectament enquadrada en el millor corrent de la rica pintura catalana. És franca, àmplia, graciosa i de to enèrgic, lluminosa i de color opulent”. El mateix crític assenyalava que el més destacable són els paisatges muntanyencs de Lleida.
Exposà de forma continuada en les galeries Augusta de Barcelona, però també prepara exposicions individuals a Madrid (en la sala Cano), Bilbao, València, Lleida (en la galeria Terra Ferma), Terrassa i Tremp, a més a més a Cannes, França (galeries Cézanne), així com en les ciutats nord-americanes de Chicago, Oklahoma i San Francisco, i a Tòquio. La seva obra es troba molt distribuïda en col•leccions públiques i privades de diversos països i ciutats.
Al llarg de la seva llarga vida artística va treballar el paisatge, la figura i els bodegons. Va estar també molt important el seu treball com a pintor de murals al fresc, amb destacades obres que decoren algunes esglésies de Catalunya. És l’autor dels frescos de les esglésies de la Guàrdia de Tremp i Castelldefels —on la ciutat retolà un carrer amb el seu nom. Les principals obres pintades per l’artista són l’àbsis de la Catedral dedicades a l’Assumpció de la Mare de Déu al Cel, recentment restaurades, i el mural de l’església de Sant Pere. Ambdues a la ciutat de Lleida. La seva aportació arribà, també, fins l’església del Carme, on pintà les pintures murals de la capella del Santíssim.
També són notables els dotze plafons que li encarrega el Gremi de Fabricants de Sabadell, en els quals es recull tot el procés de l’elaboració tèxtil i que es conserven a la Caixa d’Estalvis de Terrassa.
L’any 1964 li fou concedit el Gran Premi Internacional de Cannes i fou condecorat pel Govern francès.
 |
És l’autor de la pintura mural de l’absis del temple i dels plafons de la part superior.
Pintor i gravador. Des de ben petit ja es distingia amb el dibuix. L’any 1947 fou un dels alumnes inicials de l’Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida., on estudià dibuix amb Leandre Ccristòfol i pintura amb Magí Serés. El mateix any li atorgaren la medalla d’or de dibuix. L’any 1951 inicià estudis a l’escola d’arts i oficis de la llotja, on també rebé el màxim guardó en dibuix. Les influències rebudes pels seus mestres el decantaren per l’aiguafort (1955, primer premi de gravat) i pel respecte per la construcció, per la carcassa de l’obra. El 1956 ingressà al Cercle Maillol on fou becat per a realitzar estudis a París, on es consolidà la seva vocació de gravador. La seva sòlida formació professional es completà a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona, on es llicencià com a alumne lliure.
Casat i amb tres fills, el seu treball professional el realitzà a Lleida, on es mostrà com a destacat cartellista. No abandonà, però la seva activitat com a pintor. El 1963 i el 1973 se li atorgà el premi Jaume Morera. Des de 1964 formà part del Grup Cogul d’artistes abstractes de Lleida, obtenint una distinció en la tercera edició del premi Joan Miró. Exercí la docència al Cercle de Belles Arts i al Col•legi Episcopal. El 1975 fou nomenat director del Museu Morera. Ha col•laborat en més de vuitanta mostres col•lectives a nivell estatal i internacional. Ha exposat en solitari en diverses ocasions a lleida. L’any 2000 fou nomenat membre de la reial acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Ha dedicat gran part de la seva activitat professional a la pintura mural, en edificis civils o religiosos. Tot i que l’abstracció és el que més li atreu, en la pintura mural procura que els seus treballs siguin explicatius, doncs aquesta és la finalitat d’aquest tipus de pintura. Destaquen les pintures murals de l’altar major de l’església de la Mare de Déu del Carme, del Santuari de Sant Antoni de Pàdua, de la sala d’actes de la Diputació i les de la Paeria, i un llarg etcètera.
Víctor P. Pallarés, muralista i gravador de reconegut nom i amb una àmplia trajectòria, és membre de la Reial Acadèmia de les Belles Arts Sant Jordi, les seves obres són clars referents de les terres de Lleida.
