Setembre, 2014
Una vegada més, un grup de persones relacionades amb la Parròquia del Carme, ha pogut viure una entranyable experiència turística pastoral. En aquesta ocasió per les terres de Girona i del Rosselló. Hem aprofitat els dies del Pont de la Diada.
El dia 11 sortirem en l’AVE, direcció a la ciutat de Girona on varem romandre tota la tarda. El passeig per la ciutat ens va anar oferint l’oportunitat de contemplar el casc antic amb el Call jueu i, sobretot, ens varem aturar en la visita de la Catedral i de la Basílica de Sant Feliu. Mn Baburés ens va atendre molt amablement i ens va donar una explicació exhaustiva dels dos temples. En el temple de Sant Feliu, on van romandre per molts segles les restes del Sant, vam poder celebrar l’eucaristia.
El dia 12, divendres, vam iniciar la jornada amb la visita de Sant Pere de Rodes, situat a la Muntanya Verdera, a 700 m del mar. Impressionant llegat del s. X, considerat com una de les millors mostres del romànic. Fins l’any 1850 va ser un monestir benedictí. Compensa l’ascens per poder contemplar aquesta meravella amb el seu extraordinari claustre de dos pisos. Extraordinària la vista del golf de Roses des d’aquesta altura.
En el descens passàrem per Peralada, on vam visitar el castell amb les seves exposicions, especialment la del vi i del vidre. No poguérem endinsar-nos en els jardins per manca de temps.
Les primeres hores de la tarda ens recreàrem en un viatge pel mar amb el vaixell Nautilus. Una experiència que sempre ens resulta agradable per a les persones que vivim a l’interior.
Finalitzem la jornada a la població de Castelló d’Empúries, capital de l’antic comtat, on vam visitar el seu temple basílica, anomenada la catedral de l’Empordà. El rector ens va atendre cordialment. Celebràrem l’eucaristia; i, abans de deixar el temple ens explicà el retaule d’alabastre dedicat a la purificació de Maria i a Sant Pere. Sorprenents les petites torres estilitzades d’aquesta obra d’art on Gaudí va poder inspirar-se per delinear les torres de la Sagrada Família. Deixàvem el poble quan es començava a respirar la festa medieval que tindria el seu punt àlgid el dia següent.
Dissabte, dia 13. Iniciàrem la jornada a Figueres on vam visitar el Museu Dalí i l’adjunt museu de les Joies. Algunes persones també van poder recrear els sentits contemplant l’evolució de la joguina al Museu on es conserva la col•lecció de Josep Maria Joan Rosa. Presenta un discurs de la joguina a través de la història. Conté unes 5000 peces exposades.
Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà van ser les fites de la tarda. Podríem classificar l’ascensió a Sant Martí com el moment dels sospirs. Els jeeps ens van facilitar l’ascensió al monestir. Els penya-segats i el sender estret preparat només per a aquest tipus de vehicles feia que tots pugéssim amb el cor encongit. Però valia la pena passar aquest moment de "purgatori" per poder contemplar el sumptuós monestir revitalitzat per la comunitat de les Benaurances. Com en el cas de Cuixà aquí destaca clarament el campanar romànic llombard. Pascale, una de les persones de la comunitat ens surt a rebre i ens va fer de guia. Ens du al primer àmbit del monestir, el Claustre. A continuació passem ala cripta i a la església o regna un silenci aclaparador degut a la pregària que es feia davant del Santíssims exposat. Fora de l’església la nostra guia ens assenyala uns forats a la roca. Son les tombes del comte Guifré II de Cerdanya i la seva esposa Guisla de Pallars, els fundadors del monestir.
Mentre ens acomiadem de la Pascale no deixem de pensar en tots aquells monjos, l’abat Oliba i altres abats, que ara fa mil anys van maldar per aixecar aquets monestir a la falda del Canigó.
No gaire lluny de Prada de Conflent , trobem Sant Miquel de Cuixà. El primer que es veu d’aquets monestir, retallat contra la immensitat del Canigó, és el campanar. Un model perfecte de romànic llombard. Només vam poder veure el famós claustre , un dels majors existents, i que està mutilat, ja que la major part va se venut el segle XIX i es conserva al museu The Cloisters de Nova Yort. Ens va atendre el prior d’una reduïda comunitat benedictina. El Pare Marco és italià, però parla molt bé el català. Ens va regalar deu minuts per explicar-nos la seva missió en aquest monestir. Ens va facilitar poder contemplar el claustre, un dels majors existents, del qual només es conserva part ja que el la resta és als Estats Units.
Parlant Verdaguer dels dos campanars ens diu al seu poema Canigó:
“Com dos gegants d’una legió sagrada
Sols encara hi ha drets dos campanars…
“Son dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat”
Quin bon gust ens ha deixat aquesta tarda plena d’espiritualitat que no s ha introduït en la vida monàstica on s’intenta viure amb plenitud la consigna de Sant Benet: "Ora et labora".
Diumenge, dia 14 l’últim dia. El Santuari de la salut ens acull a primera hora del matí. Era el moment de la celebració de l’eucaristia en el dia de l’exhalació de la Santa Creu. Maria, la gran col•laboradora de Crist en l’obra salvadora de la Humanitat. Tots dos ens van portar la "Salut" al món. El passeig de la Mare de Déu ens va portar on hi ha el pedestal amb la imatge del Maria de la Salut. A la columna vam poder llegir les tres jaculatòries que defineixen l’actitud salvadora de Maria; "Verge Clemens", "Salus Infirmorum" i "Ianua Coeli". Deixant el Santuari , baixem cap a Besalú. El "trenet" se’ns va facilitar la visita de la ciutat medieval. Ens delectem al passeig pel pont romànic extraordinari.
Vam menjar al costat del llac de Banyoles. Dinar suculent com correspon a l’àpat de comiat. Després de recrear-nos en la contemplació d’aquest immens llac, continuem la ruta fins arribar la ciutat de Vic. Mossèn Josep ens esperava per acompanyar-nos en el visita. Entrem a la catedral on s’estava reunint la comunitat diocesana presidida pel Bisbe Romà. Tenien la cerimònia d’inici de curs pastoral, que coincidia amb l’aniversari de la consagració del temple.
Visitàrem el temple de Sant Felip Neri, el casc antic i la plaça del mercat. I continuant la ruta arribàrem a l anostra terra. Quatre dies de experiències inesborrables i on em anat estretint lligams de germanor. Sempre amb un clima de gran alegria. Hem pogut comprovar una vegada més el que diu la cançó: ”Veurem quins prodigis por fer l’amor”.
